#070 Antídots contra el doomscrolling
Tancant 2025
Hola,
Darrera publicació de l’any i mentre continuo amb la reflexió que vaig engegar la setmana passada, et deixo avui una sèrie d’enllaços i temes que trobo interessants, per si vols deixar de fer doomscrolling aquestes festes. Que tinguis bon nadal i una bona entrada d’any, ens retrobem al gener!
“The Mission to Decentralize the Internet” és un article de The New Yorker que revisa el pas d’Internet d’un sistema descentralitzat i idealista a la infraestructura actual dominada per grans corporacions. Exposa els riscos sobre privacitat, vigilància i control de l’actualitat i analitza diversos intents de fer passes enrera. Suposo que el gran repte aquí és fer aquestes alternatives tan accessibles i seductores pel gran públic com ho són els serveis centralitzats.
Aquest any he mirat molt menys cinema que l’any passat, per exigències del guió, però tot i així he mantingut un promig prou digne, unes tres setmanals… He creat una llista a Letterboxd, com faig cada any, amb les meves pel·lícules preferides d’entre totes les que he vist el 2025 i que recomanaria, no necessàriament estrenes, i la majoria disponibles a plataformes.
El psicòleg Paul Bloom explica per què ens agrada el què ens agrada, que el plaer no depèn només dels sentits, sinó sobretot del que creiem sobre el que consumim. Les expectatives, la marca, l’origen i el relat modifiquen literalment la nostra experiència. No només comprem productes, comprem significat. Es pot connectar fàcilment amb el que explica la Kaitlyn Gilbride sobre les neurones mirall i els mecanismes de l’admiració, les persones que seguim i observem com referents.
DjHistory és un projecte impulsat per Bill Brewster i Frank Broughton (els d’això), fundat el 1999 amb l’objectiu de preservar la història de la música de ball, amb molt, moltíssim contingut (i un podcast).
Fa unes setmanes va circular la notícia d’una startup IA que permet generar avatars dels teus difunts, capaços de conversar, recordar i “mantenir viva” una relació que la biologia ja ha tancat. Aquestes resurreccions digitals em semblen força inquietants, de mal gust i bàsicament les veig com l’enèsim capítol de Silicon Valley confonent capacitat amb legitimitat.
Path to Design és un directori obert on dissenyadors de tot el món comparteixen el seu recorregut professional, consells i eines. Permet explorar perfils, trajectòries i recomanacions per orientar o inspirar altres dissenyadors. També ofereix un llistat col·lectiu de les eines i llibres més utilitzats en el sector.
Un dels conceptes de moda d’aquest any és el vibe coding, entés com la capacitat, gràcies a la IA, de crear productes tecnològics deixant que la màquina generi el codi que necessites per que el projecte funcioni, tot i que tu no l’acabes d’entendre.
Tot i que aquest discurs de la democratització tecnològica gràcies a la IA, etc. em sembla molt guai i veig que referents com en Rick Rubin l’abracen, soc crític i estic d’acord amb Steve Krouse quan defensa que això és generar codi legacy des del minut zero. Pot funcionar bé per prototips o projectes molt bàsics, però es converteix en deute tècnic immediat quan vols mantenir-lo... A més, té riscos extra.
A Map Of Us és un mapa col·laboratiu de records i emocions vinculats a llocs reals del món. Cada aportació és un petit missatge anònim situat en un punt geogràfic, classificat per categories personals. El projecte funciona com un diari emocional global, una cartografia íntima feta d’experiències compartides. M’agrada.
Fa un parell de setmanes parlava aquí de la soledat i l’acompanyament IA i, per pura coincidència en Gerard em va passar aquest podcast de Tobias Rose-Stockwell amb Justin McLeod, fundador i CEO de Hinge, titulat “Your kid will probably date an AI”. Una conversa interessant sobre la intimitat sintètica i els riscos de substituir vincles humans per relacions amb màquines.
El Center for Humane Technology és una organització sense ànim de lucre centrada en “reformar els incentius que mouen la tecnologia actual” (especialment IA i xarxes) perquè serveixi realment a les persones. Treballen en anàlisi crítica, polítiques públiques, disseny responsable i regulació. Més coses així i que realment tinguin impacte, si us plau, demano.
Beeple va presentar fa uns dies a Art Basel “Regular Animals”, una instal·lació d’uns gossos robot amb el cap de figures tech com Musk, Bezos o Zuckerberg que fotografien el públic i “defequen” obres impreses vinculades a NFT.
Veig que ha tornat a obrir la Llibreria Sant Jordi a Barcelona però també veig que tot és tant visualment planejat, “cuidadosament descuidat” i aesthetic que em sembla una mica una trampa per un tipus de persona molt concret.
He trobat a Letterboxd el que sembla la guia definitiva del cinema kaiju i tokusatsu, amb prop de tres mil títols des de 1921 fins avui. Un arxiu fílmic pràcticament inabarcable per entendre com el gènere dels monstres, criatures i robots gegants ha modelat la imaginació popular japonesa i el seu llegat en la cultura visual contemporània.
Parlava amb l’Anna fa uns dies sobre com la IA pot facilitar feina o contribuir a alguns processos en el treball de la creació de continguts i van sortir exemples i històries realment interessants com Pomelli, Weavy o Opal. Ara, no sé si realment seràn útils o, al final, la situació serà la d’aquest clip d’en Marco. Tendeixo a pensar que l’escenari en un futur proper serà similar al que descriu.
Dead Drops és un projecte artístic d’Aram Bartholl que incrusta memòries USB en murs de Nova York per crear una xarxa d’intercanvi de fitxers tangible, completament offline i anònima. Llençat el 2010, avui n’hi ha més de 1.400 arreu del món. Qüestiona la dependència de plataformes centralitzades i proposa un model públic i físic de P2P. Efectista i interessant, alhora.
Vaig escriure fa un temps sobre el concepte del doppelganger i la identitat digital, amb l’exemple d’un cas de suplantació de personalitat d’un conegut influencer i ara estic veient com darrerament proliferen els artist impersonation scams, amb artistes reconeguts. El darrer cas és el d’Alan Parsons. Tant és així que Spotify ha acabat llançant una eina específica perquè els artistes puguin reportar i eliminar cançons fraudulentes dels seus perfils.
Bon anàlisi sobre com les xarxes socials han deixat de ser socials: només un 7% del que veiem a Instagram prové realment d’amics; la resta és contingut recomanat, influencers o publicitat i no és perquè hàgim canviat els nostres hàbits, la pèrdua del component social no és un accident: és el model de negoci.
Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.
Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.
Fins ara!
Sergi
Just la setmana passada volia escriure’t per dir-te que, home, no ho deixessis ara que puc llegir-me tots els posts teus que tinc als marcadors.