Interaccions #068
Notes sobre la soledat i la companyia artificial
Recentment llegia sobre el cas de Lonnie DiNello, una dona de Boston que, en un moment de soledat i depressió, va decidir crear-se una família sencera (incloses tres parelles diferents) amb chatbots IA. Explica que tenia problemes familiars i de relacions i que, mica en mica, va anar construint i ajustant cada personatge amb diferents personalitats, veus i trets propis fins a generar un entorn sintètic ideal que li oferia el suport emocional i la companyia que necessitava.
Tot i semblar força delirant (ho és, no em malinterpretis), no es tracta d’un cas aïllat, l’acompanyament IA emergeix darrerament com a tendència i els voltors de Silicon Valley van ocupant les seves posicions, amb conceptes i productes com Replika, Nomi, Anima, Pi o els Tavus Pals que inevitablement em remeten a Her (Spike Jonze, 2013), film que vam interpretar com ciencia-ficció en el seu moment i ara podem observar ja com realment profètic1.
En ell, en Theodore (un home solitari interpretat per Joaquin Phoenix) inicia una relació profunda amb un nou sistema operatiu, Samantha (la veu de Scarlett Johansson), capaç d’aprendre, adaptar-se i evolucionar emocionalment. El que comença com una assistència digital es transforma en un vincle afectiu que qüestiona els límits de la dependència, la soledat i el que entenem per “relació”.
Com li passa al personatge d’en Phoenix, el risc no és només la dependència emocional que pot generar una presència sempre disponible i incondicional, sinó també la substitució progressiva de relacions humanes més riques i imperfectes.
Aquests productes s’adrecen sovint a persones vulnerables, van acumulant dades personals de tot tipus i creen una il·lusió d’intimitat realment perillosa… El resultat és una simulació d’afecte que confon, pot manipular les pròpies percepcions i autonomia i, a la llarga, erosionar tant el vincle social com la capacitat de gestionar la vida real.
Penso en aquest tipus de coses cada cop que ChatGPT em dona la raó o coincideix en una de les meves afirmacions. Fins a quin punt la resposta que rebo té realment sentit, i fins a quin punt estic immers en un loop d’autoafirmació inconscient, projectant contra un mur digital subtil que només em retorna amplificades les meves pròpies fílies i fòbies? També em pregunto si, a força de fer-lo servir, aniré desaprenent el tracte amb persones reals, de la mateixa manera que teclejar tot el dia m’ha anat dificultant escriure a mà…
Puc entendre que hi ha persones vivint situacions complicades o amb necessitats molt concretes, i que els ritmes de vida actuals i el pas del temps et fa tendir sovint cap a la soledat, però em costa no pensar que tot plegat són símptomes d’una societat malalta o, com a mínim, profundament desorientada.
Sembla que la tecnologia està començant a ocupar espais que fins ara associàvem exclusivament a les relacions humanes, i això obre clarament preguntes complexes per a les quals no tinc clar que estiguem preparats (o almenys jo, no).
Antídots contra el doomscrolling d’aquesta edició
Els de Letterboxd han anunciat la seva nova “Video Store”, una plataforma de lloguer integrada dins l’app per facilitar el pas del descobriment al visionat. No és un servei de subscripció, sinó un catàleg seleccionat amb films que la comunitat busca: títols de festivals, restauracions, rareses, etc. Pot ser interessant.
A una de les primeres edicions d’aquesta humil newsletter vaig parlar de Daylight, un ordinador “més saludable i humà, que respecta la nostra salut, atenció i llibertat.” Ara he vist que han desenvolupat una adaptació per la mainada, Daylight Kids. A casa, les pantalles lluny, encara (i que duri).
DailyArt és una app que et presenta una obra d’art cada dia, explicada amb un text breu però adequat, sense artificis ni sobreinformació. Ideal per desintoxicar-se una mica del feed.
Draw.audio és un petit sketch-pad musical gratuït per jugar amb so i síntesi: dibuixes a la pantalla i el traç es converteix en so.
Deck of Brilliance reuneix més de 200 eines pràctiques per generar idees, en model freemium. Sembla una eina útil per a estrategues, directors d’art, redactors i creadors que busquen varietat, estímuls i un mètode per pensar
En Gerard em passa “Why Movies Just Don’t Feel “Real” Anymore”, extens videoanàlisi sobre el que fa que moltes pel·lícules actuals ja no se sentin reals.
El Neophone és un dispositiu de butxaca, pensat per substituir l’impuls automàtic d’agafar el mòbil. Un objecte per fidgeting que ajuda a reduir l’ús del telèfon, estar més present i trencar el cicle d’ansietat i distracció associat a les pantalles, tant per adults com per criatures. Buf.
Fa un temps que jo també reflexiono i em pregunto per què encara necessitem websites i quant temps li queda al web tal i com el coneixem.
NeSpoon transforma espais amb murals i instal·lacions com de blonda. Combina així artesania tradicional i art urbà, convertint edificis i places en teixits visuals geomètrics realment impressionants.
Gràcies pel teu temps. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi