El vocabulari medieval que encapçala aquesta edició pot semblar llunyà i fins i tot una mica off-topic, però descriu amb precisió el panorama digital actual: grans corporacions que governen territoris essencials i usuaris que ens movem com a vassalls dins dels seus dominis. No és casualitat que s’estigui popularitzant un terme en els darrers anys: el tecnofeudalisme.
Tot i que el nom pot sonar a subgènere musical underground, digne d’algun festival o mitjà modernet, el seu significat és molt menys innocu: si a l’edat mitjana els senyors feudals controlaven terres i vassalls, avui les grans corporacions tecnològiques exerceixen un poder similar sobre les dades, les infraestructures i fins i tot la manera com ens relacionem i treballem. Lluny d’avançar cap a un sistema més just, tot indica que hem fet passes enrere i assumit, pràcticament de forma involuntària, el rol de serfs digitals.
Amazon, Google, Meta, Apple o Microsoft, entre d’altres, no només acumulen capital: també controlen àmbits com les dades personals, les plataformes de comunicació i relació, el comerç o l’entreteniment. Des d’aquesta posició poden condicionar mercats, economies i fins i tot decisions polítiques, establint regles pròpies i mantenint-nos en una dependència estructural permanent1.
Aquesta dependència es veu reforçada pel valor estratègic de la informació: les plataformes imposen condicions d’ús sovint al límit de la legalitat, recullen dades de manera opaca i dificulten l’existència d’alternatives viables. La metàfora feudal es fa evident quan entenem que abandonar-les té un preu alt en forma de fricció, incompatibilitat o pèrdua d’oportunitats socials i professionals.
Hi ha qui intenta escapar del social media o fins i tot desaparèixer d’Internet completament, amb resultats desiguals. Sí, tenim clar que podem decidir no ser a Instagram o a LinkedIn, però quines conseqüències té això per a la nostra vida social o professional? Jo mateix he vist com algunes decisions personals en aquest sentit comportaven efectes directes i indirectes en els darrers anys...
Els perjudicis no afecten només l’usuari final, sinó també el conjunt del sector tecnològic i molts àmbits tangencials. La concentració de poder i capital en unes poques plataformes estreny la competència i frena la innovació: monopolitzen l’accés a usuaris, dades i canals de distribució, aixequen barreres gairebé insalvables per a nous actors i limiten les oportunitats de petites empreses i emprenedors. El resultat és un escenari on aquella promesa d’una economia digital oberta de l’Internet de principis de segle s’ha anat diluint en benefici d’uns quants gegants que acumulen rendes mentre barren el pas a competidors capaços d’aportar diversitat i creativitat.
L’origen del terme es remunta a temps pandèmics, quan l’economista francès Cédric Durand el va introduir a Technoféodalisme. Critique de l’économie numérique (2020). Més endavant, l’exministre grec Yanis Varoufakis el va portar a primera línia amb Technofeudalism: What Killed Capitalism (2023), convertint-lo en un dels temes del debat públic gràcies al seu altaveu mediàtic.
Alguns crítics el veuen com una metàfora exagerada. És cert que pot ser imprecís, a nivell acadèmic, amb certa càrrega ideològica i molta voluntat d’impacte, però tot això no li resta valor com a eina crítica. Al contrari: és prou potent per posar sobre la taula una idea essencial: la tecnologia no és neutral. Darrere de cada plataforma hi ha relacions de poder, i si no volem continuar sotmesos als nous senyors caldria imaginar i construir estructures digitals més obertes, justes i democràtiques, partint de la consciència i l’esperit crític… Prince ja ens ho va advertir, l’any 1999: “Don’t be fooled by the Internet”. Tot i el seu nom, ell sí era el Rei.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
CARI (Consumer Aesthetics Research Institute) estudia i categoritza les estètiques de consum del segle XX fins avui, mostrant com les tendències visuals reflecteixen actituds culturals i socials. El seu arxiu és fantàstic com a recurs per a la recerca i la inspiració.
Quan pensem que ens jutja una màquina, canviem el nostre comportament. Com la percepció d’una avaluació feta per IA pot portar-nos a destacar més les nostres qualitats analítiques i amagar les intuïtives o emocionals.
Macrowave converteix el teu Mac en una emissora de ràdio privada: comparteix qualsevol àudio amb un enllaç instantani, amb connexions segures, i escolta’l en temps real des de l’iPhone sense necessitat de compte. M’ha recordat els temps de Winamp i Shoutcast, al iRC…
Les eines IA han fet que qualsevol pugui crear un producte en hores, però això està inundant el mercat de solucions superficials que ningú no necessita. En un mar de productes mediocres, han de destacar els que resolen necessitats reals, amb qualitat i sentit. Reflexió interessant.
Low-tech Magazine explora tecnologies del passat sovint oblidades i mostra com poden inspirar pràctiques energètiques més sostenibles. Trobo particularment encertat que el web funcioni en un servidor alimentat amb energia solar.
Bona lectura sobre la pressió de viure permanentment connectats i disponibles. Responem els missatges que rebem amb celeritat com a prova de cura, afecte o professionalitat, mentre que el silenci es percep com una absència o inclús una falta. Aquesta exigència acabarà traduint-se en esgotament, invariablement.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Pensava enllaçar alguns exemples d’això però crec que no cal, els tenim cada dos per tres a les notícies i ja sabeu de què parlo.