#075 La vida d'en Justin
Darrere de cada vida que seguim online hi ha una paradoxa: busquem alguna cosa en els altres, però potser aquesta cerca i el que acabem trobant parla més de nosaltres.
Hola,
Fa unes setmanes que segueixo en Justin Joung, un noi nord-americà de trenta-un anys, solter i resident a Austin (Texas), que comparteix parts de la seva vida en vídeos de menys de tres minuts gravats principalment com POV (Point of View), situant la càmera en primera persona per que et sentis com si ocupessis el seu lloc.
Fa encàrrecs, surt a dinar, visita algun mercat, fa esport o passeja amb el gos i/o la bici, sempre pausat, sense presses. Em va sortir un dia al Para Mi i em vaig aturar en ell una estona. Suposo que em va atreure la sensació d’entrar durant uns minuts en una vida tranquil·la, sense soroll ni urgències. Una finestra a una quotidianitat que, vista des de fora, sembla tenir-ho tot a lloc.
No parla gaire ni dona gaires explicacions, com a molt algun comentari sobre la ciutat o el que surt a fer en cada ocasió. Tot i així, se’l veu educat, amable i bon noi. No sé a què es dedica, però tinc clar que fa calers: viu sol en un pis nou, en un bon barri, amb mobiliari de disseny i tots els electrodomèstics i accessoris que toquen, en aquesta gamma de colors neutres tant millennial. Surt a menjar fora sovint i deixa bones propines. Vesteix còmode però en tendència, amb marques gorpcore de les cares. Té un gos sensacional, un golden anomenat Chewie, tots els productes Apple possibles, un parell de rellotges que semblen cars, el Tesla que encara fa olor de nou i una bici gravel que em fa ullets, tot i que els amics entesos en la matèria (gironins, ja se sap) m’asseguren que, en aquest cas, no n’hi ha per tant.
Els seus vídeos tenen una cadència gairebé ASMR: sense excessos de muntatge, edició o talls estridents. Tot flueix de forma tranquil·la i jo em quedo embadalit mirant-lo baixar del pis a buscar uns tacos a una food truck amb la bici, apropar-se a un centre comercial, una cafeteria o anar a comprar menjar per el gos, amb aquella sensació de llibertat que transmet una existència amb temps, espai, recursos i poques obligacions i compromisos visibles.
Podríem pensar que en Justin té una vida ideal, envejable, i, tot i així, sota aquestes capes de perfecció hi ha quelcom que no m’acaba de quadrar... Something’s off, que dirien els seus compatriotes. He trigat un temps a posar-hi nom però ara ja ho veig clar: és la soledat.
La soledat freda i grisa que ara percebo en aquests clips en els que no hi ha ningú al quadre o a la conversa més enllà dels cambrers, els caixers o les dependentes, funcionant com personatges secundaris d’un videojoc, figures de pas que no deixen cap rastre. Thank you, have a good one.
També la veig en la seva manera metòdica de repetir els mateixos recorreguts, els mateixos rituals, les mateixes botigues, la mateixa roba, com si hagués decidit eliminar qualsevol sorpresa o fricció de la seva vida. En vaig ser especialment conscient quan va viatjar a Corea ara fa poc, per una celebració familiar, i, a onze mil quilòmetres de casa, els seus vídeos seguien sent exactament els mateixos. Només canviava el fons. Creues mig món per dinar a McDonald’s, fer el cafè a Starbucks i anar a la botiga Arc’teryx on venen la mateixa samarreta que ja duus posada. Aquest tipus de coses em generen una profunda tristor1.
Es curiós, a mesura que he anat escrivint i polint aquest text, gairebé sense adonar-me'n, n'he anat canviant l'enfocament. Al principi, volia parlar sobre la seva soledat i arribar a una conclusió molt senzilla: un “pobre Justin”. Ara, però, el que em sembla realment inquietant ja no és tant la seva com la nostra: la meva i la dels cinquanta mil que el seguim, fascinats, observant-lo, com en Jeff a la finestra.
Si obro encara més el focus, la de tots els que, diàriament, ens aboquem a aquests rectangles negres de vidre, plàstic i metall buscant quelcom entre la distracció i la companyia2 i, a canvi, rebem un flux interminable d'imatges que ens atrapa i ens acaba fent perdre la noció del temps i de l'espai.
Pobres, nosaltres. Disculpa’m, Justin.
Altres temes al radar aquests dies
Crèiem que Midjourney s’estava quedant enrere en la generació d’imatges IA i resulta que estaven amb Midjourney Medical, una nova divisió centrada en una forma d’imatge ultrasònica que anomenen “ecografia de cos sencer” i que promet superar tots els sistemes actuals, oferint resultats comparables als de la ressonància magnètica sense radiació i en només 60 segons. No m’ho acabo de creure… tant de bo sigui així.
Había algo peor que los no-lugares: la invasión de los ultraespacios, Jorge Guitián, parla d’”ultraespais”, fent paralelisme amb els ultracossos del cine fantàstic, ciutats, barris i espais que conserven l’aparença de sempre però que per dins han estat buidades i substituïdes per una còpia turística de si mateixes.
Just a Design List és un projecte curat pel camarada Wences Sanz que indexa més de mil estudis de disseny independents d’arreu, per ciutat i disciplina. Molt bon recurs per descobrir talent.
FLOP Museum és un museu d’Oslo dedicat als grans fracassos de productes de tot tipus. La seva idea és celebrar els errors com a part del procés creatiu: des de dispositius com Google Glass o el Nokia N-Gage fins a projectes que van perdre milions però tenen una història interessant al darrere. Semblant al Museum of Failure del que vaig parlar fa ja un temps, però en físic.
Understanding the Luddites in the age of AI, una revisió de Brian Merchant del Luddisme per explicar per què torna a ser rellevant avui dia. No és un moviment contrari a la tecnologia per se, sinó de l’ús que resulta en un empobriment dels treballadors, una reducció de la seva autonomia i una concentració del poder en mans d’uns pocs. Es fàcil veure la relació amb l’era de la IA actual
Cada mes, de fa ja uns quants anys, faig una mixtape a Spotify, com quan gravàvem cintes als noranta, pensant en quines cançons de les que estic escoltant darrerament incloure, com i en quin ordre, etc. És eclèctica i efímera, m’agrada que es pugui escoltar durant unes setmanes i després desaparegui, substituïda per la següent. Podeu escoltar-la i seguir-la aquí.
Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.
Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo també tot un arxiu d’edicions anteriors.
Fins ara!
Sergi
No soc tant ingenu i entenc que en Justin ens mostra només allò que vol mostrar, que els seus vídeos són la projecció d’un personatge que ha decidit construir i que, darrere del que veiem, pot haver-hi una vida molt més plena i diferent del que jo imagino. Intentaré no caure en paranys parasocials, això segur.
Una idea que, d’alguna manera, ja havia aparegut quan vaig escriure sobre la companyia sintètica i de com busquem substituir o omplir els buits que deixen les relacions humanes.
super interessant.
per un moment m'ha passat pel cap, no serà que vol transmetre aquesta idea? Seria massa maco que el tiu es drogués i sortís d'after cada quinze dies en la seva vida real. Però no, probablement és el que t'ho dius, és el mirall de la nostra solitud. Esgarrifós.