Interaccions #066
Llegint el passat des del present: l'anacronisme moral
Aquestes darreres setmanes estic intentant posar-me amb alguns clàssics del cinema que tenia pendents. Fa uns dies, per exemple, vaig mirar amb les meves filles “Ladri di biciclette” (Vittorio De Sica, 1948), tot un clàssic del neorealisme italià. Aquesta és d’aquelles que tothom cita quan parla del gran cinema, dels millors títols de la història i que surt sempre a totes les llistes. Ara entenc, més que mai, el motiu d’aquesta consideració (i te la recomano, si no l’has vista).
En principi la vaig posar per mirar-la jo però les dues s’hi van sumar: van deixar els llibres que llegien i van quedar captivades, en silenci, per les imatges en blanc i negre d’aquella Roma de postguerra i per les desventures de l’Antonio i en Bruno Ricci, pare i fill, cercant la bicicleta desapareguda.
El film retrata una ciutat exhausta, empobrida i emocional i físicament erosionada després de dues dècades llargues de dictadura i una guerra perduda. Una societat que intenta recompondre alguna cosa semblant a la dignitat mentre arrossega les restes d’un projecte polític que havia promès ordre i només havia deixat precarietat.
De tot plegat, em van colpir especialment les escenes on es fa evident la distància entre el pare i el fill, tota una sèrie de moments en què el nen necessita atenció, un gest o una explicació, i el pare només pot oferir buit, silencis, empentes o aquella duresa pràctica que abans es confonia amb criança i educació. A mitja pel·lícula, les nenes van trencar el seu silenci per dir-me que allò era maltracte, que era injust pel pobre Bruno. Hi vaig estar d’acord però també vaig explicar el moment històric, la situació familiar i el context social. No ho vaig voler justificar, per descomptat però sí ajudar-les a comprendre i valorar millor tot plegat.
Suposo que aquesta reacció de les dos és el que podriem calificar com un anacronisme moral, un reflex inevitable quan observem productes culturals d’altres èpoques però també entenc que és necessari saber desactivar-lo amb una mica de distància i intel·ligència. Quan no ho fem, esdevé un problema. Mirar enrere sempre projecta la nostra manera de veure el món en l’actualitat, però fer-ho de manera acrítica pot desactivar la força històrica i el sentit real de tot plegat. És lògic que reaccionin així unes nenes de nou i dotze anys, el que ja no entenc tant és que això s’hagi convertit darrerament en part del discurs de tanta gent adulta a les xarxes1.
Tornant al film, em sembla un testimoni magnífic d’un temps en què la precarietat marcava una manera de viure, estimar i relacionar-se. Parla de dignitat, desesperació, pobresa, vergonya, injustícia i amor incondicional, i ho fa, vista avui, d’una manera encara més incòmoda, per aquests detalls que sobresurten. Trobo que justament aquesta incomoditat li dona valor. I sobre l’anacronisme, no cal condemnar el passat per no assemblar-se al present; afrontar-lo ens ajuda a entendre d’on venim i cap on no volem tornar, suposo.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Fundat el 1996 per Mark Tribe com una llista de correu, Rhizome és avui un espai de referència en art digital i nous mitjans. Promou i conserva l’art nascut a la xarxa mitjançant exposicions, beques, recerca i projectes de preservació digital.
Els Inclusive Design Principles promouen posar les persones al centre del disseny digital i ofereixen una guia amb set principis clau: oferir una experiència comparable, considerar el context, ser coherents, donar control, oferir opcions, prioritzar el contingut i aportar valor.
Un curiós arxiu visual zoomable amb totes les edicions de la revista BYTE. En un sol lloc trobes l’evolució completa d’una era fundacional de la computació.
M’agrada molt l’obra de la Tiziana Alocci, data artist capaç de convertir informació intangible en peces visuals i interactives que combinen ciència i poesia. Tant que vaig triar una imatge seva per encapçalar l’edició anterior.
Infini.wtf és un motor de cerca visual que utilitza IA per explorar imatges, GIFs i vídeos de Reddit segons el seu contingut, no només el seu títol. Interessant.
Pausant el doomscrolling
Si vols deixar de fer scroll una estona, et deixo aquí aquest extens repàs a la Història de la Interfície Gràfica d’Usuari (GUI). Coincideixo plenament: és un bon moment per allunyar-nos de les eines de disseny, els mètodes, les finestres i els botons, i endinsar-nos una mica en d’on ve tot això, què tenim avui i què hem perdut pel camí.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Aquesta dificultat creixent per acceptar que el passat era diferent, que la gent vivia amb altres marcs morals i que no podem exigir-los la sensibilitat que tenim avui, em sembla increïble… I no penso enllaçar exemples, que no vull tanganes digitals.