Interaccions #064
Navegant territoris sense mapa
El 1999, William Gibson, pare del ciberpunk, autor de Neuromancer (1984)1, referent i probablement l’autor de ciencia ficció mes influent de la seva generació, va pujar a una limusina equipada amb algunes càmeres digitals, un ordinador, un fax, un televisor i un telèfon mòbil, per a fer un petit road trip pel nord d’America.
El resultat d’aquell viatge va ser No Maps for These Territories (2000), un documental independent dirigit per Mark Neale que esdevé tant un retrat de l’autor americà com un assaig cultural sobre un món que estava a punt de canviar per sempre.
Rodat gairebé íntegrament des del seient del darrere del cotxe, el docu té per a mi un valor especial perquè captura el moment de transició tecnològica del canvi de segle, just abans de l’explosió massiva d’Internet, dels smartphones, les xarxes i de la cultura de la connexió permanent en què vivim avui. Gibson ens parla des d’un món encara analògic, reflexionant sobre el seu passat i sobre els futurs que havia imaginat fins aquell moment, amb una intuïció molt clara del que estava a punt d’arribar.
Temes com la societat posthumana, la nanotecnologia, les drogues o la hibridació entre humans i tecnologia s’entrellacen amb la seva biografia i, així, en certa manera, aquest documental esdevé el preludi d’un futur imminent.
Amb intervencions de camarades com Bruce Sterling o Jack Womack i participació exclusiva i original dels U2 amb Brian Eno, el director hi utilitza un llenguatge visual un punt videoclipero, fragmentat i experimental, amb imatges digitals de baixa resolució, efectes de distorsió i muntatges accelerats que, vistos avui, poden resultar primitius però són sorprenentment coherents amb el discurs. En la aquesta estètica imperfecta hi trobem ja gran part de l’imaginari visual d’Internet: la sobrecàrrega, la velocitat o la pantalla com a filtre de realitat.
Vint-i-cinc anys després, No Maps for These Territories (el teniu complet a YouTube, amb subtítols ESP) em continua resultant fascinant i, tot i entendre que potser és una mica cafè para muy cafeteros, el recomano perquè mostra un autor que admiro, poc exposat públicament2 i amb un pensament que ressona amb força en un present com el que estem vivint. Tot i així, moltes de les seves intuïcions, visions i prediccions continuen obertes, com si encara no haguéssim trobat el mapa amb què navegar aquests territoris.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Com a bola extra avui, et deixo una llista que he fet a Letterboxd amb algunes de les meves pel·lícules preferides que toquen el tema cyberpunk i/o que tenen relació amb Gibson i el seu univers. En pots trobar moltes més, de relacionades més o menys properes, per si vols profunditzar.
Genís Roca recorda la creació del domini .cat, nascut el 2005 com a primer domini cultural del món gràcies a una mobilització col·lectiva per donar identitat digital al català. Afirma que el repte ja no és només tenir domini propi, sinó garantir la presència del català en l’era de la IA i els nous formats i hi estic d’acord.
Pentagram ha publicat recentment un arxiu digital de tota la seva feina desde 1972 fins a l’actualitat, amb més de dos mil projectes i en un format inmersiu. Un recurs sensacional d’una de les millors agències de branding del món.
Bri Griffin defensant que encara no existeix un web “amable”, només intents de inventar-lo. Tenim clar que la promesa d’un Internet obert ha derivat en un espai dominat per plataformes i algoritmes, però existeixen alguns espais que proposen una altra manera de funcionar i val la pena descobrir.
Matter reuneix articles, newsletters, fils de Twitter/X, vídeos o podcasts en un sol lloc. Permet guardar, escoltar i destacar continguts amb veu sintètica d’alta qualitat, integracions amb altres eines i cerca offline. El feed únic, endavant.
A mesura que les xarxes socials perden sentit com a espais de connexió, compartir fragments de la vida quotidiana, com fèiem prèviament, té un punt forçat o fora de lloc... Aquest text de Kyle Chayka apunta cap el que sembla ja la nova era del silenci digital.
Fe d’errades
A l’enviament de l’edició anterior, un dels enllaços de la peça inicial sobre la inspiració visual estava formatejat de forma incorrecta. Ho vaig corregir al moment a Substack, de manera que les persones que hi van accedir directament o a través de les xarxes ho van veure ok, però les que em llegiu per correu no. Vaig preferir no reenviar el missatge de nou, per no fer-me pesat, així que avui teniu aquí l’enllaç correcte.
https://raindrop.io/sergimcontreras/visual-feed-48143855
Gràcies per l’avís, Javi i Laura!Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
La seva primera novel·la, premiada amb els Nebula, Hugo i Philip K. Dick (hat trick!) i que va introduir per primer cop a la Història el terme “ciberespai”. Va haver-hi un projecte d’adaptació cinematogràfica fa anys, amb Chris Cunningham, que no va acabar de concretar-se, per desgràcia.
El 2002 va visitar Barcelona convidat a la primera edició de Kosmopolis, on va impartir la conferència Codi Font, analitzant les seves influències i identificant els artefactes i temes culturals que considerava la base de la seva escriptura. Me’l vaig perdre, per desgràcia, però la seva intervenció es pot recuperar sencera al web del CCCB.