Interaccions #062
Adam Harvey: tecnologia, privacitat i resistència digital
Adam Harvey és un tecnòleg especialitzat en temes com la computer vision, la privacitat i la vigilància. Els seus projectes i assajos combinen art, tecnologia, recerca i crítica política per revelar com, sota el discurs del progrés tecnològic, diversos actors (més o menys transparents) processen, classifiquen i analitzen les nostres imatges i dades sense consentiment. La seva obra s’ha exposat al V&A i a diferents biennals internacionals, i ha aparegut a mitjans com The New York Times, Nature o Financial Times, entre d’altres.
El vaig descobrir fa uns anys amb MegaPixels, una instal·lació que revelava com milions de fotografies extretes de la xarxa s’han utilitzat per entrenar sistemes de reconeixement facial arreu del món, sovint per part d’institucions militars o policials. Presentada per primer cop a Londres el 2017 dins l’exposició The Glass Room (Tactical Tech), permetia als visitants cercar la seva pròpia cara dins d’un conjunt de més de 4,2 milions de fotos i 672.000 identitats obtingudes de Flickr sense permís.
Un dels seus projectes més recents, Exposing.ai, n’és l’evolució natural: llançat el 2021, permet a qualsevol usuari d’aquesta xarxa d’orientació fotogràfica comprovar si les seves imatges han estat utilitzades per entrenar sistemes de reconeixement facial. La recerca, desenvolupada amb el Surveillance Technology Oversight Project (S.T.O.P.), exposa com milions d’imatges amb llicència Creative Commons han alimentat algoritmes de vigilància arreu del món. De fet, m’està fent plantejar-me el meu punt de vista sobre les llicències CC, amb aquest tipus de coses.
Altres dels seus projectes, com HyperFace o Stealth Wear, proposen sistemes de camuflatge o tècniques creatives per protegir la identitat en espais saturats de càmeres de vigilància o contextos com el de la drone warfare. Especialment interessant em sembla VFRAME, on aplica la visió per computador a la investigació de drets humans i al monitoratge de zones en conflicte. Desenvolupat des de Berlín, utilitza dades sintètiques i models d’IA per identificar armes i explosius en vídeos, col·laborant amb organitzacions per documentar crims de guerra. El projecte, de codi obert, s’ha presentat en espais com les Nacions Unides, demostrant com la tecnologia pot esdevenir una eina de justícia en lloc de vigilància.
Aquesta breu xerrada que va fer a un TED a Vilnius és força reveladora. Hi explora les implicacions de la tecnologia i la IA en la vigilància militar, governamental i comercial, parla d’alguns dels seus projectes i aporta alguns exemples que fan rumiar, per exemple, que un espai de només 10x10 píxels (un 2,5% d’una foto d’Instagram) pot contenir prou informació per identificar una persona.
El seu enfocament em sembla fascinant: combina rigor tècnic, una mirada lúcida i un profund sentit crític per fer visibles els mecanismes de la vigilància digital. En un moment en què la IA sembla que accelera la recollida massiva de dades biomètriques, la seva obra ens recorda la importància de la transparència i del respecte pels drets humans. Harvey no només qüestiona el poder de la tecnologia: ens convida a mirar-lo de prop i a preguntar-nos qui el controla (i amb quina finalitat).
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
“How to Dig for Music Without Spotify” de Kieran Press-Reynolds a Pitchfork explora com descobrir música fora de les plataformes dominants. Denuncia com Spotify ha desvaloritzat la cultura musical i proposa alternatives per a trobar nou material. Una guia per recuperar la curiositat i facilitar el descobriment en temps de recomanacions sintètiques.
Fa unes setmanes parlava dels AI Overviews de Google i del risc que suposen per a la xarxa tal i com la coneixem. Ara OpenAI ha presentat Atlas, “the browser with ChatGPT built in”, que porta aquesta lògica encara més lluny. Tal com alerta Anil Dash, és un navegador absolutament anti-web. Perill.
Designmanifestos.org recull manifestos de disseny d’arreu del món per a ús acadèmic i divulgatiu. Creat pel dissenyador i professor Tom Nelson, el projecte preserva i difon textos clau de la cultura del disseny contemporani.
La nova estètica del Fascisme, molt bon video-assaig de Ben Hoerman. Em quedo, com a conclusió, amb un dels comentaris… “I’m so sick of living in the same timeline as some people”.
Escenes robòtiques que semblen pura sci-fi. Un altre, 100% distòpica.
Hacker Laws és un repositori que recopila lleis, teories i principis rellevants per al món del desenvolupament de software i relacionats. Li he vist a l’Ale, a Bluesky.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
M’encanta la recopilació de manifestos 🙌☺️