Fa unes setmanes parlava de ciutats reals que freguen la distopia, aquí mateix. Avui toco un tema semblant, canviant a un escenari virtual, amb un exemple que sempre m’ha fascinat, el de Magnasanti, a SimCity 3000.
Si fa temps que ets per aquí i/o tens un mínim d’interès pel món dels videojocs, segurament hauràs sentit a parlar de SimCity, franquícia d’èxit iniciada a finals dels vuitanta per Maxis que va marcar un abans i un després en els jocs de simulació.
A diferència d’altres títols similars, SimCity proposava un món obert on el repte era construir, gestionar i fer créixer una ciutat des de zero. Mentre que altres jocs oferien plantejaments més tancats i dirigits, aquest apostava per la llibertat i pel “deixar fer” al jugador, dins del marc de les seves regles i lògica interna. Això es va traduir en vendes enormes, múltiples seqüeles, spin-offs i reboots amb enfocaments diversos, ampliant l’univers de la simulació urbana i portant el concepte original a nous formats i audiències. El 1999 es va publicar SimCity 3000, considerat per molts el millor de la sèrie (i el moment en què jo em vaig baixar del barco, però això ja és un altre tema).
Construir carrers, habitatges, parcs, comerços, optimitzar el trànsit, ubicar indústries i transports, serveis, controlar la contaminació, equilibrar pressupostos… fins aquí, tot relativament normal, divertit i engrescador, pels que ens agraden aquest tipus de coses. Però què passaria si algú decidís planificar-ho tot de forma metòdica, forçant la màquina i portant el sistema fins a les seves últimes conseqüències? I si deixem de jugar per jugar i ho fem per validar una tesi?
Això és exactament el que va fer Vincent Ocasla, arquitecte i urbanista filipí, que va dedicar tres anys (entre 2006 i 2009) a estudiar obsessivament les regles internes, mecàniques, necessitats i funcionament del joc, amb l’objectiu de dissenyar la proposta urbanística més eficient possible. El resultat va ser Magnasanti, una megaciutat amb més de sis milions d’habitants, un espai teòricament ideal però que remet immediatament a ficcions abolutament distòpiques.
El video original del projecte s’ha perdut, amb el temps1, però en aquesta recreació observem una ciutat simètrica, absolutament planificada, totalment tancada, sense creixement ni moviment real. Està dissenyada perquè cap habitant hagi de sortir mai del seu bloc. El metro connecta exclusivament casa i feina; no hi ha espais públics ni serveis com escoles, hospitals o bombers. Tot està calculat per funcionar eternament, de manera autònoma, sense imprevistos. L’aire és irrespirable, la salut s’ignora deliberadament, l’educació és mínima i cap ciutadà supera els 50 anys de vida, però no hi ha revoltes ni caos: els habitants accepten aquest estil de vida sense qüestionar-lo. No hi ha crim: la hipervigilància policial manté tothom alineat. En conjunt, tracta les persones com parts d’un sistema, no com a ciutadans.
A una entrevista de fa uns anys a la VICE, Ocasla afirmava que tot plegat no era per ell un simple joc o entreteniment, sinó una forma d’expressió artística. Una manera de representar l’obsessió pel control, la brutalitat dels sistemes totalitaris i la capacitat humana d’adaptar-se (o resignar-se) a les estructures que ens governen. I considero que ho va aconseguir: Magnasanti mostra fins a quin punt l’obsessió per l’eficiència pot convertir una ciutat en un infern.
Tot i no dedicar-me a l’urbanisme, des del disseny he tingut l’oportunitat de participar en un parell de projectes vinculats a l’engranatge de les ciutats: urbanisme, serveis, mobilitat… I, tot i que només n’he pogut tocar una part ínfima, sí puc dir que he tastat la complexitat d’una ciutat com Barcelona. La suma de capes, interessos, friccions i dependències és tan gran que qualsevol decisió, per petita que sigui, pot tenir ramificacions inesperades.
En un moment com l’actual, en què moltes ciutats reals poden tendir a planificar-se amb big data, algoritmes, intel·ligència artificial i criteris d’optimització tècnica, mirant de solventar aquesta complexitat, exercicis com aquest haurien d’actuar com a advertència. Si només observem dades i processos, podem acabar creant espais que funcionin però que oblidin allò essencial: que les ciutats són per viure-hi. I que la vida no sempre és eficient (ni cal que ho sigui, de fet)
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Sembla que avui dia fer la feina és només una part del que implica ser dissenyador. L’altra és explicar-la, mostrar-la, posar-t’hi al darrere de manera evident i palpable. Encara que no tinguis cap interès a ser influencer, hi ha una pressió implícita per formar part del relat i ser tu també, part del que es ven.
Plato assegura que pot convertir el teu temps a YouTube en quelcom educatiu, basant-se en tècniques de gamificació: genera preguntes i flashcards sobre el que mires, de forma repetitiva, proposa continguts relacionats i crea “mini cursos” en base als teus interessos.
State of AI Design recull com la IA està transformant el disseny digital. Amb contribucions de professionals de tot el món, aquest informe analitza tendències, eines, impactes ètics i canvis en la pràctica del disseny.
Més de 500 directors, actors i altres figures del món del cinema han votat a The New York Times les millors pel·lícules estrenades des de l’1 de gener de l’any 2000. La trobeu aquí a Letterboxd, jo n'he vist 67 de 100, tot i que, personalment, em sobrarien algunes i me’n falten unes quantes.
Historical Tech Tree visualitza de forma gràfica tota la història de la tecnologia, des de la prehistòria fins avui, mostrant les connexions entre invents, millores i descobriments. Interessant.
“Crafting stories scripted from the human brain, curated through vision, and rendered by the machine” Així es presenta Gossip Goblin, refe que els hi passo als que em diuen que la creació IA no podrà competir mai amb el cinema, publicitat o la producció audiovisual “tradicionals”.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Pensàvem que les coses a Internet no desapareixien, eh?