Interaccions #048
Bértigo, la ràdio i la construcció de la identitat musical
Des de ben petit he sentit una fascinació especial, gairebé romàntica, per la ràdio. Suposo que en part venia influïda per com el cinema l’havia mitificat: el locutor solitari, de matinada, connectant amb desconeguts des d’un espai íntim i directe.
N’he escoltat molta, moltíssima, de ràdio i d’entre totes les veus que he anat guardant a la meva memòria hertziana, n’hi ha una que no s’esborra: la de Bértigo (sí, amb B), un dels programes musicals més innovadors que he escoltat mai. Tot i que només va durar uns mesos i ja n’han passat trenta anys, encara em ve al cap, de tant en tant.
Era una veu diferent. Estranya. Elèctrica. Una veu capaç de barrejar un discurs provocador i iconoclasta (farcit de rants antisistema, insults i improperis) amb la música més alternativa del moment: rock, metal, thrash, industrial, alt, power pop, punk, grunge, rap metal… Estils que, senzillament, no tenien cap altre espai a les ones.
Amb una introducció pròpia de la ciencia-ficció i l’esperit de l’època (més un disclaimer previ sobre els continguts i el llenguatge), Bértigo s’estrenava un dimarts de gener de 1995, a les deu de la nit, amb una salutació breu del seu creador, el periodista musical Santiago Alcanda, en el paper del prototip Beta 3, Bértigo, un ciborg teatral i irreverent, cultivat i salvatge, demencial i emprenyadíssim, amb tot i tothom. A continuació, l’atronadora “March of the Pigs” dels Nine Inch Nails. En ple prime time de la radiofòrmula més comercial de l’Estat, allò em va semblar tota una declaració d’intencions. Recordo posar a gravar la minicadena i en endavant, mirar de no perdre’m ni una d’aquelles emissions.
Aquell dia, van anar sonant bandes com Helmet, els Beastie Boys, Shootyz Groove, Godspeed, Pearl Jam, Elastica, Manic Street Preachers amb Chemical Brothers, Aerosmith i Run DMC, Black Sabbath, Megadeth o la PJ Harvey. Entre temassos i exabruptes furiosos, Bértigo em representava i m’acompanyava en el meu teenage angst particular.
A la xarxa avui en dia no en queda pràcticament cap rastre, més enllà d’algunes publicacions aquí i allà d’oients com jo que en conserven un bon record. Res d’oficial. Però fa uns dies vaig trobar, de rebot, una col·lecció a Archive.org amb la gran majoria dels capítols que es van emetre i em va fer molta il·lusió recuperar-los.
Escoltat avui, el programa no ha envellit gaire bé, sincerament, però he pogut muntar una playlist amb totes les cançons que hi sonaven i que aquí et deixo, una “foto” musical d’aquell 1995 alt que sí que encara em continua semblant sensacional. Amb la distància, avui, entenc que no deixàvem de ser un altre dels targets comercials de la cadena, però tot plegat em semblava molt més: un espai diferent, inesperat, una connexió real, enmig del soroll.
A l’institut, la majoria tenien altres interessos, i tot aquest rollo quedava força al marge. Era una afició solitària, gairebé íntima, compartida amb només dos o tres. Tenia un punt de resistència, d’afirmació de la diferència, de construcció d’una veu pròpia que, amb el temps, he après a valorar.
Cada cançó trobada en aquell context tenia un valor gairebé mític. Cada descoberta podia obrir-te la porta a un univers sonor nou, vast i inabastable. Sense l’accés immediat d’ara, et compraves un o dos CD i els escoltaves en bucle durant mesos.
Així s’entén fàcilment l’impacte d’aquelles emissions dels dimarts a la nit i com Bértigo, entre d’altres, va contribuir a la formació de la meva identitat musical.
Em pregunto sovint quins són o seran aquests impactes en les noves generacions, en el context dels nous formats i mitjans. Si aquest tipus d’experiències encara existeixen o si, senzillament, han de seguir existint, ara que l’accés és universal i immediat, i la vinculació emocional sembla sovint molt menor. Quan tot és a un clic de distància, potser hi ha poques coses que deixin una empremta prou profunda com per recordar-les trenta anys després. Tampoc sé si cal que sigui així. No sé.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
En Gerard em passa això: una reflexió crítica i filosòfica sobre la il·lusió de la llibertat, l’automatització del treball i el paper creixent de la tecnologia en la nostra presa de decisions. A mesura que deleguem cada cop més tasques a les màquines, també estem cedint part de la nostra voluntat i autonomia, afirma.
Una breu història sobre la feina (i la influència) de Susan Kare, reconeguda pel seu treball pioner en el disseny d’interfícies gràfiques i la creació d’icones per al primer Apple Macintosh durant la dècada de 1980.
Em fan certa gràcia les animacions amb IA que fa en Jose Manchado de diferents peces de la Història de l’Art, sense més, però aquest “Michael Bay - Las Meninas” ha adquirit ja categoria de clàssic, en la meva opinió.
Blank Spaces és una app mòbil que t’ajuda a eliminar distraccions i “recuperar el focus”. Mostra només les apps essencials, silencia notificacions i prescindeix de temes innecessaris, convertint el teu mòbil pràcticament en un dumb phone. Llàstima que sigui de pagament per subscripció, com gairebé tot avui en dia.
The People’s Graphic Design Archive és un arxiu virtual col·laboratiu dedicat a preservar una “Història del Disseny Gràfic més inclusiva”. Endavant.
Vint minuts sobre Liquid Glass, el nou llenguatge visual que unifica el disseny als dispositius Apple amb “una experiència més fluida, expressiva i dinàmica”. Aquest vídeo forma part dels continguts de la darrera keynote i explica els principis, propietats i aplicacions d’aquesta nova proposta visual.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Avui, enlloc de la mixtape mensual, deixo la playlist de Bértigo també aquí. Fins ara!
— Sergi
Posar a grabar la minicadena! Memory unlocked 🔓👴🏻
m'has fet recordar la primera peli dirigida per Clint Eastwood que interpreta un Dj nocturn de ràdio.