Sóc usuari d’Apple des de principis de segle. No fanboy, usuari (trobo que és important especificar-ho, hi ha diferències). Quan vam comprar el meu estimat eMac, encara hi havia una mena de norma tàcita segons la qual, si et dedicaves al Disseny o a territoris creatius, per anar bé, havies de fer-ho amb Mac (idea fonamentada en la trajectòria de la marca i la seva relació amb aquests sectors professionals durant les dècades anteriors). Tot i que aquest dogma ja començava a perdre força en aquell moment, així ens vam quedar.
Al llarg d’aquests anys, dec haver tingut fàcilment més de trenta dispositius diferents: ordinadors, monitors, tauletes, portàtils, rellotges, tot tipus d’accessoris… i una constant en tot aquest recorregut és que sempre acabo conservant les caixes de tots aquests productes molt més temps del necessari, com relíquies… i no acabo d’entendre exactament per què.
En realitat, aquestes caixes no tenen cap utilitat, més enllà de portar el producte en bones condicions, de la botiga a casa. Mai no les he necessitat o fet servir per res més. Amb el pas del temps i les mudances, trasllats, etc. van caient, però ara mateix en dec tenir fàcil sis o set, dins d’un armari, a l’estudi, i no sé ben bé què fer-ne. Hi ha aquí un sentiment estrany: com si llençar-les fos un pecat, pràcticament sacrilegi.
Per sort, això només em passa amb els productes Apple i veig que no és únicament cosa meva, fet que em fa estar una mica més tranquil. Reflexionant, veig que darrere d’aquest comportament hi ha diversos factors de disseny i psicològics interessants.
No cal dir que a nivell estètic, són probablement les millors caixes de producte que s’han fet mai: amb un disseny fantàstic, cuidat, elegant i atemporal. Imitades pels competidors repetidament. Representen dispositius que, en el seu moment, han estat autèntic state of the art tecnològic, i ho fan amb la posada en escena i el ritual adequats, una extensió de la marca i la seva promesa. Ofereixen una experiència sensorial que reforça la percepció de qualitat i l’atenció obsessiva al detall pròpia de l’empresa i el seu profeta. Fins i tot aspectes com l’olor del producte —de la qual s’han arribat a crear fragàncies— o el temps que triguem a fer l’unboxing estan calculats amb precisió mil·limètrica. Són, en resum, productes realment icònics.
A més, pots trobar en elles altres valors com una certa representació identitària —com dèiem, ets més creatiu si treballes amb Apple que no pas amb PC— i fins i tot una mica de símbol de status, pel cost del producte. He conegut companys de professió que les tenien pràcticament exposades a les sales de reunions, com per guanyar crèdit amb els clients. I també actuen una mica com a souvenirs emocionals, recordant el moment en què vam adquirir cada dispositiu, moment que en moltes ocasions és vinculat a una petita fita personal o professional. Comprar un producte Apple rarament és un gest banal —almenys en el meu entorn, tant pel cost com pel que suposa. Sovint acompanya un canvi, un regal, un premi… cosa que acaba reforçant el teu vincle futur amb la marca.
A tot això s’hi afegeix un argument més pràctic, gairebé una justificació mental per no llençar-les: conservar l’embalatge original pot augmentar el valor de revenda, ja que molts compradors prefereixen adquirir productes de segona mà amb la seva caixa intacta. Fals o com a mínim, irrellevant, si has de guardar una caixa durant deu anys. He venut alguns productes de segona mà i encara en tinc la caixa aquí. Literal.
Les tinc davant i penso que potser la solució no és desfer-me’n, sinó plantejar una segona vida per elles, reutilitzant-les per organitzar altres objectes a casa. D’aquesta manera, no només ocupen espai, sinó que també tenen un ús i continuen formant part de la meva experiència Apple, ens alineem amb els principis sostenibles de la companyia, bla bla bla… Va, deixem-ho estar, al cotxe i cap a la deixalleria.1
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Tota la vida pensant (tema reforçat per l’educació específica sobre el tema, és clar) que el minimalisme és la base del “bon disseny”, i ara llegeixo aquest article que el qualifica de “forma subtil d’exclusió i opressió cultural”. L’autor hi afirma que el minimalisme reflecteix valors occidentals que poden semblar universals, però que en realitat no ho són (com l’ordre, la jerarquia i el control) i que provenen d’un context històric i cultural molt concret, que existint, en nega d’altres. Perfecte per a reflexionar una estona, parlant d’Apple avui.
En Javier em va descobrir fa uns dies els mercats de prompts. Trobo força lògic que apareguin temes així, amb la popularització de la IA, especialment en la generació d’imatges. Bàsicament són plataformes que permeten comprar i vendre aquestes “instruccions” entre usuaris, textos breus però molt detallats, on s’hi defineixen elements com la il·luminació, el tipus de càmera, l’estil visual, el format final i fins i tot la versió específica del motor generador. Té un puntet cyberpunk que m’encanta, això, què vols que et digui.
Ted J aka Poetic.duck és un fotògraf koreà especialitzat en street photography força clàssica, en blanc i negre, que em té el cor robat, darrerament.
El 337 de Dense Discovery, una de les meves newsletters preferides, dedica la peça principal a la productivitat, l’evolució de les eines i la transformació de la feina en una reflexió semblant a la que vaig fer fa uns dies. Força interessant.
Davant l’esgotament dels artistes amb els algoritmes i la falsa meritocràcia de l’streaming, Bandcamp continua oferint una alternativa directa, clara i sostenible: vendre música a qui la vol comprar. Com diu un dels comentaris, no és perfecte però potser és la millor opció actual.
S’han duplicat les trucades de joves (18-24 anys) als serveis d’emergències i rescat de muntanya al Regne Unit, i tot apunta que el motiu són les anomenades “honeypot locations”: llocs especialment fotogènics que s’han fet populars a TikTok i Instagram, als que la xavalada mira d’arribar amb Google Maps, no gaire eficient en aquests casos…. No sé ni qué dir.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Culte, fanàtic, dogma, relíquia, pecat, sacrilegi, ritual, profeta… bona setmana per tocar aquests temes, eh?
La reflexió d’inici m’ha recordat aquest pòdcast, per si vols aprofundir-hi
https://podcasts.apple.com/es/podcast/loop-infinito-by-applesfera/id1478761830?i=1000718761927
A Alemania es guarden les caixes en general, perque hi ha un mercat de segona ma de TOT molt fort, i hi ha una diferència substancial d'èxit en la venta si el catxarro en questió ve "mit OVP" o "ohne OVP" (Originalverpackung, packaging original). Tinc el sotano ple de caixes només per aquesta tonteria :)