Sobre la hiperproductivitat (mal entesa)

Reflexions sobre la cultura de l'optimització personal, el valor de l'oci i el dret al temps sense propòsit. No vull ser el meu millor jo; només vull ser jo.

“Frances Ha” (Noah Baumbach, 2012)

Quan penso en els millors moments de la meva vida, sincerament no em venen al cap aquelles reunions superproductives, ni els dies intensíssims d’anar amunt i avall, ni tampoc els èxits professionals. Penso sempre en sobretaules infinites amb amics i família, en nits de cinema o concerts, en converses amb algú estimat o en silencis compartits. Moments aparentment “improductius” que, en realitat, ho són tot.

Com molts diuen últimament, el nou luxe és tenir temps i la capacitat de perdre’l. Tot i això, vivim immersos en una cultura que ens bombardeja constantment amb el missatge contrari: el valor d’un dia (i d’una persona) es mesura per allò produït.

Aquest impuls permanent d’optimització personal sovint es disfressa de llibertat: tria el que vulguis, però fes-ho rendint al màxim. El descans, el no fer res, el deixar passar el temps (coses que abans formaven part natural de l’existència) ara s’han de justificar com a eines de “recuperació” per tal de “rendir més” després.

Fins i tot quan decideixes fer alguna cosa una mica diferent i sortir-te del guió (com aquesta newsletter o la meva mixtape mensual, per exemple) apareix inevitablement la pregunta: “per què ho fas?”, que gairebé sempre espera una resposta comercial o estratègicament vàlida, com si el fet de fer-ho no tingués un valor per si sol.

Com assenyala la Laia Mauri a “Entre el carpe diem i el save the date”, fins i tot l’oci s’ha convertit en una activitat calendaritzada i mercantilitzada, i aquest enfocament està eliminant, a poc a poc, l’espontaneïtat de la vida social. Tot ha de tenir un output, sembla, un símptoma més de com aquesta manera de viure i pensar (que l’Albert Lloreta anomena “ideologia californiana”) està permeant el nostre dia a dia.

Jo mateix m’hi trobo, en aquells moments en què la nit s’allarga, fent llistes al mòbil, posant-me recordatoris, post-its, cites i notes amb tot allò que he de o vull fer l’endemà… mirant de no deixar ni un segon lliure, ni res a l’atzar, com si l’objectiu (inassolible, d’altra banda) fos obtenir el màxim rendiment possible, cada dia.

Aquesta hiperproductivitat mal entesa no només desgasta, sinó que empobreix l’experiència vital. Si cada moment ha de tenir una finalitat, un rendiment, una raó de ser, desapareix la capacitat de contemplació, de connexió autèntica amb els altres i amb un mateix. Tinc gent propera, de diferents àmbits, que no sap “no fer res”; que, fins i tot en els dies de descans, necessiten assolir fites per eliminar el neguit i no sentir-se malament.

Com apunta Haley Nahman, ha arribat l’hora de reivindicar el valor de deixar-se anar, d’estar quiets sense culpa, de mirar d’equilibrar el ritme que ens imposa la vida diària amb una mica de dolce far niente, no com evasió, sinó de forma present i amb acceptació.

Menys millora constant, productivity hacks, cultura de l’eficiència, unlock your potential i mentalitats de tauró. Jo no vull ser el meu millor jo; només vull ser jo.

---

Altres temes al radar aquests dies

1. Més d’un miler d’artistes britànics, incloent-hi figures icòniques com Paul McCartney, Kate Bush, Annie Lennox o Tori Amos, han donat suport a un disc silenciós contra la IA titulat Is This What We Want?. Aquesta iniciativa protesta contra una nova llei al Regne Unit que facilitarà l’entrenament de la IA generativa sense requerir l’autorització dels autors de les obres emprades en ell.

2. A The Amateurization of Everything, Sara Eckel reflexiona sobre com l’evolució dels mitjans i la tecnologia difumina la línia entre professionals i aficionats, i com el canvi en els models econòmics devalua el treball creatiu i està convertint moltes carreres en hobbies. Planteja una pregunta incòmoda, ja que es tracta d’una publicació a Substack i posa la pròpia plataforma com exemple: ens estem adaptant al sistema o simplement ens hem rendit?

3. Daniel Parris a Stat Significant analitza de forma estadística com certes cançons, com “Let’s Get It On” de Marvin Gaye, s’han convertit en tòpics en les produccions audiovisuals, repetidament associades a escenes concretes i evocant emocions específiques. Aquest ús reiterat pot deformar el significat original i inclús donar peu a la generació de memes, però també serveix com a porta d’entrada perquè noves generacions descobreixin clàssics musicals.

4. Fa unes setmanes vaig topar amb el concepte del kidult (kid + adult), que descriu aquelles persones que, tot i tenir una certa edat, continuen consumint productes, entreteniment i activitats tradicionalment associades a la infància o l’adolescència. Aquest article de l’Economist i tots els comentaris que es generen en aquest fil a reddit són realment interessants.

5. Ens havien venut molt bé que les discogràfiques, plataformes i demés pagaven una misèria a músics i artistes però no era realment important, ja que els calers es feien a les gires, blablabla… La banda gal·lesa Los Campesinos! detalla com amb un sold-out de 500 persones més cinc mil euros de merchandising venuts, acaben perdent-ne més de dos mil. Demolidor.

---

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

---