Interaccions #042
La batalla del volum
L’aparició del CD, a principis dels anys vuitanta, va suposar una gran millora per a la qualitat del so. A diferència del vinil o del cassette, analògics, aquest nou format digital permetia captar amb molta més precisió tant els sons més suaus com els més intensos. Per primera vegada, destinades al gran públic, les gravacions podien incloure silencis reals, matisos subtils i canvis de volum molt marcats, tot plegat, sense distorsions o les limitacions físiques del suport.
Aquest potencial tècnic va afavorir una època en què molts enregistraments van prioritzar la creativitat, l’expressivitat i la qualitat sonora. Però aquesta promesa no trigaria a veure’s condicionada, com sempre, per noves dinàmiques comercials, les anomenades Loudness Wars.
El terme, difós entre finals dels noranta i principis dels 2000, fa referència a la competició entre discogràfiques per fer que les seves gravacions sonessin més fortes que la resta, amb l’objectiu de captar l’atenció de l’audiència. Es creia —erròniament— que si una cançó destacava pel volum a la ràdio, a la televisió o a les primeres playlists digitals, seria percebuda com a millor i generaria més vendes o reproduccions.
Tot plegat es basava en un efecte perceptiu: el cervell sovint interpreta els sons més forts com més energètics o de més qualitat… almenys durant uns segons. Però aquest suposat “avantatge” s’esvaeix ràpidament, i el que queda és una experiència auditiva plana, repetitiva i esgotadora.
Per aconseguir aquest augment de volum percebut, es va estendre l’ús de la compressió dinàmica, una tècnica que redueix les diferències entre els sons més suaus i els més forts. El resultat és que la música sona constantment alta, però perd matisos, contrast i emoció. Sense aquesta dinàmica, la música es torna uniforme i previsible. I per molt que soni forta, acaba provocant fatiga auditiva. És com si totes les frases d’una pel·lícula es diguessin a crits: perds la tensió, el silenci, el clímax… i amb ells, l’ànima.
Un cas famós és el de l’àlbum Death Magnetic de Metallica, que va rebre fortes crítiques per la seva compressió exagerada, tot i que la banda i el productor, Rick Rubin, van defensar que es tractava d’una decisió artística i premeditada, buscant un so concret i no responent únicament a criteris comercials. Moltíssimes produccions de l’època van patir aquest fenòmen i inclús remasters de clàssics del rock n’han estat víctimes, perdent, en certa forma, l’esperit de les versions originals.
Però enmig d’aquest panorama, hi ha un gir interessant. Amb la popularització de les plataformes com Spotify o Apple Music, es va implantar la normalització del volum: un sistema que ajusta automàticament el nivell de totes les pistes perquè sonin igual de fortes a l’oïda. L’objectiu era oferir una experiència més equilibrada, natural i agradable, afavorint les escoltes llargues i, alhora, maximitzant el temps d’ús —i, per tant, els ingressos— dins de la plataforma.
Aquesta normalització va fer que una cançó excessivament comprimida deixés de tenir cap avantatge competitiu, ja que el sistema n’ajusta automàticament el volum al mateix nivell que la resta. Com a resultat, s’han anat abandonant aquells criteris i es torna a afavorir la producció amb més dinàmica i detall, cosa que ha contribuït al retorn de treballs més elaborats, amb espai per al contrast, la subtilesa i l’expressivitat.
Si la setmana passada parlàvem de com algunes plataformes estan degradant productes culturals com el cinema amb el fenomen del second screening, avui podem observar com aquests mateixos actors també poden tenir un paper positiu —encara que no fos el seu objectiu inicial. Val la pena celebrar les petites victòries.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
L’Ashlynn Aspires explica com va sortir d’una etapa difícil gamificant la seva vida: es va crear una fitxa de personatge, amb habilitats i valors que podia anar millorant a mesura que assolia objectius, com en un RPG. Inclús ha convertit el concepte en una plantilla de Notion que ha posat a la venta, per si vols provar-ho. Com tantes coses aquí, em fascina i m’horroritza, a parts iguals.
Els de Mailchimp tenen una secció de Podcasts que desconeixia (ai, el branded content) i hi he trobat aquest Björk: Sonic Simbolism, on l’artista islandesa, amb un parell d’amics, explora la seva discografia, amb un episodi per àlbum.
Llegeixo que ha mort Dara Birnbaum, pionera del videoart feminista. Des dels anys 70 va explorar i qüestionar la cultura de masses manipulant material televisiu i digital. No la coneixia, però mai està de més apropar-se a una obra i un referent així —encara que sigui a partir d’un obituari.
L’Anna em va passar fa uns dies aquest article sobre les “Tween Girl Movies”, un gènere —o més ben dit, un “espai” audiovisual— que darrerament sembla estar desapareixent… Què mirem ara que la descendència arriba al moment en que no vol pel·lícules infantils però encara no està com per continguts més adults?
Com aconseguir subtítols en català per qualsevol vídeo, en un moment i de forma gratuïta. No en tenia ni idea i em sembla fantàstic. Bookmark inmediat.
Ja era hora, Adobe.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi