Interaccions #041
El second screening i la fragmentació de l'atenció
El disseny físic d’una sala de cinema no és casual: està pensat per afavorir un consum exclusiu, immersiu i concentrat de l’audiovisual projectat. La foscor pràcticament total elimina els estímuls visuals perifèrics, el so potent i direccional reforça la immersió emocional, i la disposició de les butaques orienta l’atenció cap a la gran pantalla. El fet que l’espai sigui tancat i sense finestres crea una bombolla on l’exterior queda suspès, en pausa, permetent que l’espectador entri en un estat d’abstracció gairebé ritual. No sé si també et passa, però quan surto del cinema, tinc aquella sensació un pèl estranya (i que m’encanta, d’altra banda) de “tornar” a la realitat, que no experimento sortint d’un restaurant, botiga o museu.
Així, fins fa relativament poc, moltes pel·lícules (not all movies, evidentment) entenc que es concebien tenint en compte aquest context: sabent que tindrien un públic capturat en la foscor, els creadors podien permetre’s detalls formals, tècnics, narratius o artístics que requerien atenció. I havien de ser prou atractives per portar la gent al cinema. A més, haver pagat una entrada generava una predisposició natural a mantenir l’atenció. En més de trenta anys anant al cinema amb certa regularitat, puc comptar amb els dits d’una mà els cops que he vist algú marxar a mitja pel·lícula. El cinema —i el fet de pagar l’entrada— constituïa, en certa manera, un contracte simbòlic d’atenció entre creador i espectador.
Ara pensa en l’estat actual de la qüestió. Tot i que l’assistència al cinema sembla estar-se recuperant els darrers anys (encara dins de paràmetres baixos), avui el principal espai de consum audiovisual és el sofà de casa: un espai obert, polivalent i ple d’estímuls competidors. La pel·lícula que poses un dimarts qualsevol conviu amb notificacions, interrupcions, altres dispositius, anuncis (va haver-hi un moment fugaç en què semblava que ens els haviem tret de sobre, recordes?), altres pel·lícules i sèries que “hauries de veure”, o fins i tot amb altres activitats simultànies. I he dit “principal” perquè no tinc estadístiques (ni en vull buscar, per no deprimir-me) sobre quanta gent consumeix pel·lícules o sèries de peu al tren, al lavabo, plegant roba, entrenant, només escoltant-les, només llegint els subtítols, de forma fragmentada o en altres formats de consum particulars que conec de primera mà. Si el cinema buscava garantir una atenció plena, i els nous hàbits representen el contrari.
També ha canviat el model econòmic: amb el streaming, ja no paguem per peça, sinó a granel, amb una quota mensual que dona accés il·limitat a tot el catàleg. És un format molt convenient però el vincle amb l’obra individual es dilueix: podem saltar d’un títol a un altre sense remordiments, tot entra dins la mateixa subscripció. I ja no cal que una producció sigui atractiva per ella mateixa: factors com la difusió, la pressió social, el FOMO o la personalització de la presentació —gràcies a les dades acumulades del teu consum previ— són capaços de fer-la tan convincent com calgui (si és que cal, realment, ja que el seu model de negoci és un altre).
Així, aquesta combinació d’hiperestimulació i consum “al pes” ha consolidat encara més el fenomen del second screening: mirar una sèrie o una pel·lícula mentre es consulta el mòbil. Més enllà del que abans podia ser tenir la televisió de fons, ara el contingut audiovisual ha passat directament a un segon pla. El que fa uns anys ens hauria fet certa vergonya admetre, avui és una realitat palpable.
I aquí ve el gran què, el centre d’aquesta petita reflexió, el turbocapitalisme fent de les seves: conscients dels nous hàbits de consum, les plataformes estan adaptant el disseny de les seves produccions en aquest sentit: diàlegs més explícits i expositius, trames més lineals, narratives més senzilles i repetitives, musicalització constant per subratllar emocions de manera immediata... Fins i tot a nivell estètic, tendeixen a uniformitzar l’aspecte visual perquè resultin “confortables”.
El resultat de tot plegat? Continguts originals que ja no han de ser directament rendibles, especialment atractius o de gaire qualitat. No han de tenir una excessiva autoria ni suposar un esforç per part de l’audiència. Ja va bé que la pel·lícula estrenada aquest divendres, d’aquí dues setmanes, no la recordi ningú: ja n’hi haurà una altra. Productes mastegats, correctes, que ens recorden — o volen recordar, de manera directa o indirecta— a d’altres que ja hem consumit. Exemples de fast-culture que empassem sense resistència, entre reels, trends i stories.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana1
M’agrada força el que escriu la Elizabeth Goodspeed normalment i en aquest cas, parlant de la capa d’ironia i pessimisme que s’ha instal.lat al món del disseny quan es parla de la professió i la indústria, trobo que la clava.
Un extensíssim article sobre sortir de la roda de Spotify i replantejar la nostra relació amb la música, buscant un format més actiu, més personal o inclús més just amb els músics i artistes.
Sobre l’edició anterior, en que vaig tocar temes com el precrim, la hipervigilància, el determinisme biològic o la manipulació de la llibertat individual, he composat aquesta petita llista a Letterboxd amb les meves pel·lícules preferides al respecte. Futurs no tan llunyans que fan mitja por.
Unread és un lector de RSS (iPhone, iPad i Mac) amb bon disseny i compatibilitat amb serveis com Feedbin, Feedly o NewsBlur. Fins fa poc encara feia servir Reeder, potser provo, tot i que hauria de renovar les meves fonts.
Collé és una newsletter dedicada al collage contemporani, que destaca els artistes més innovadors i amb mirada pròpia dins aquest llenguatge visual. Impulsada per Atelier Pardon, cada dimecres presenta un nou artista seleccionat.
Algunes font foundries que he anat guardant darrerament i val la pena compartir, amb bon gènero, si t’interessen el Disseny i la tipografia: Font Spectrum, Fatype, Kurppa Hosk Type, Power Type o AllCaps.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Continuo experimentant amb el format d’això amb l’objectiu de no restar importància a la reflexió inicial, mirar que no quedi diluïda entre molts enllaços, organitzar els continguts o simplement evitar que es converteixi, tot plegat, en tremenda turra.