Interaccions #040
Societats sota sospita
Llegeixo que el govern britànic està desenvolupant una eina de predicció capaç d’identificar els individus amb més probabilitats de cometre un assassinat, combinant dades policials, mèdiques i socials. Així, el concepte de precrim formulat per Philip K. Dick a Minority Report a mitjans del segle passat, va deixant de ser només ficció per començar a fer-se realitat. Passem ja de l’exageració futurista i fantàstica a veure com aquesta lògica estructura algunes de les polítiques públiques del present.
Em fascina —i m’incomoda, sincerament— aquesta obsessió tant contemporània per anticipar, predir i controlar. La fe cega en la capacitat de les dades, les màquines i els algoritmes per “endreçar” realitats tan complexes com la naturalesa humana, com si la violència, en aquest cas, es pogués reduir a una simple llista de paràmetres i a un model matemàtic. Em fa pensar en idees perilloses que creia superades — coses com l’eugenèsia, la frenologia o el determinisme biològic, en general—, i tot plegat em sembla una fugida endavant: la renúncia a entendre o mirar de tractar les causes profundes d’un problema a canvi de promeses tecnològiques de seguretat i eficiència.
Temes com aquests, juntament amb idees tangencials com la hipervigilància o el crèdit social, no només amenacen amb discriminar o vulnerar drets individuals de forma directa; redefineixen la mateixa idea de llibertat. I el que més em preocupa és: un cop normalitzada aquesta història, on s’atura? Qui impedirà que s’apliqui també a prevenir conductes o pensaments que simplement resultin incòmodes? En quin moment la seguretat deixa de ser protecció i esdevé opressió?
Adam Aleksic reflexiona de manera interessant sobre com l’escriptura manual contrasta amb els usos digitals actuals. Tornant al llapis i al paper, es fa evident com la tecnologia transforma no només el suport, sinó també la manera com estructurem i expressem el pensament. Ara mateix no recordo l’última vegada que vaig escriure més de dues línies a mà… fa uns dies vaig passar per un dels meus proveïdors de confiança a buscar quatre coses, amb la intenció de posar-hi remei.
Touch Grass és una app que t’obliga, literalment, a sortir a tocar gespa abans de poder obrir TikTok o Instagram (i durant un temps limitat). Es basa en l’expressió homònima de l’argot digital, utilitzada per dir a algú que està desconnectat de la realitat, i que li aniria bé sortir i prendre una mica l’aire. Anècdotica pero més profunda del que pot semblar.
Els de Monotype han publicat l’informe anual de tendències tipogràfiques, connectant aquesta disciplina amb els grans debats contemporanis: intel·ligència artificial, crisi climàtica, justícia social, entre d’altres. Tot i ser una mica niche, ho trobo interessant, no només per a dissenyadors/es.
Segur que tard o d’hora descobrim que té algun esquelet a l’armari (literal o metafòric, no sé) però, de moment, Richard Linklater em representa moltíssim en aquest punt de vista sobre l’art i el cinema.
Noel Ceballos a GQ, parlant de les morning routines amb què ens bombardegen a les xarxes els influencers i celebs de la superació personal, amb l’exemple d’Ashton Hal, un venedor de fum més. M’ha fet pensar en la d’en Mark Wahlberg, un dels exemples més ridículs mai vistos.
Fa ben bé tres temporades que no tinc web o portfolio de l’estudi, pràcticament cap presència a xarxes i no comunico res... Sé que no hauria de ser així i tinc planificat solucionar-ho, en les properes setmanes, però… per què és tant difícil?
Photopea és un editor de fotos online gratuït que funciona directament al navegador. Compatible amb formats com PSD, SVG, RAW o PDF, disposa de funcions força avançades i em sembla ideal per a temes puntuals en que no vulguis (o puguis) fer servir eines més complexes o costoses.
GeoCities Time Machine converteix el teu web en una joia dels 90 digna de la mítica plataforma. És pur meme (però m’encanta).
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Sembla que aquestes idees no estan gens superades. No només ho demostra aquesta iniciativa del govern britànic, que vol predir qui serà potencialment un assassí, sinó també el discurs que sostenen figures públiques com Robert F. Kennedy Jr. en relació amb l’autisme, o els propis referents de l’administració Trump, com Elon Musk o Darren Beattie. És inquietant veure com discursos que flirtegen amb el determinisme biològic, la pseudociència o la reducció tecnocràtica dels comportaments humans guanyen presència en l’esfera pública. Drama.
El terme seguretat és molt més ampli (seguretat de l'habitatge, sanitària, d'educació, d'ocupació, etc.), i, en canvi, els estats tendeixen a reduir-ho com si només estiguessin obligats a la seguretat policial.