Interaccions #039
Esboços i snacks
Seguint amb l’esperit de fa un parell d’edicions —allò de no voler sentir-me presoner de la inèrcia— avui trobaràs a continuació una sèrie d’històries que tinc guardades i em ronden el cap… no serien exactament els breus de sempre, sinó esboços, temes, ara en format snack, sobre els que podria escriure una mica més… si tingués temps.1
Sobre el Ghibli-Gate s’ha escrit molt aquestes darreres setmanes. Costaria formular una opinió més o menys “original” i crec que ja està tot dit, en realitat. Em quedo amb el que diu Stephen Moore: quan tothom pugui crear qualsevol cosa sense esforç, el que marcarà la diferència serà la intenció. I tinc una aportació interessant que va fer un dels membres de Digitals.cat fa uns dies, amb la que no acabo d’estar d’acord però que convida a la reflexió: Si entrenar models IA amb materials amb copyright és tan problemàtic, potser també hauríem de qüestionar el sistema educatiu, perquè tot ensenyament parteix, en essència, de la còpia. Més enllà de lo edgy que pugui sonar, trobo que hi ha algo, aquí.
Acabo d’escoltar i us recomano aquest “Amiga Date Cuenta” sobre Marian Rojas Estapé, la dona que ven més llibres d’Espanya (buf) i les “pijes” que t’endrecen la vida. Tota una red flag, les persones vitamina, el que ho envolta i els demés personatges de qui parlen la Noelia i la Begoña al podcast. Bon tema aquest de com ens estan intentant colar constantment valors absolutament reaccionaris i retrògrads amb aquest tipus de cavalls de Troia a xarxes.
La “Vall inquietant” un concepte de la robòtica que descriu la incomoditat —fins i tot el rebuig— que sentim quan alguna cosa artificial, com un robot, un avatar, uns VFX en una pel·lícula o una veu generada amb IA, s’assemblen molt a allò humà… però no prou com per semblar-nos del tot natural. Descriu aquella sensació subtil, una vibració estranya que activa una mena d’alarma evolutiva, un “detector del fals humà” que ens avisa, instintivament, del perill. Alguns exemples i més info. Aquí podríem tocar el tema de Blade Runner i els replicants.
Per edat, gènere o situació vital personal, suposo que no pateixo aquest punt ara amb tanta intensitat com expressa l’Emma Soler, però també detesto el dia que les càmeres van passar d’enfocar cap enfora i van començar a fer-ho cap en dins. Podríem relacionar-ho amb aquest altre article, sobre la comparació social en xarxes i el que suposa a nivell psicològic.
Sobre aquest “Mis objetos imprescindibles que llevo en mi bolsa de lectura” i la tendència a sobrepensar qualsevol activitat senzilla i quotidiana per intentar “perfeccionar-la” a base de consumisme i acumulació de gadgets. Em resulta força agobiant (cada cop més, de fet), per molt majo que sembli el xaval que t’ho explica i em fa pensar també en tot el moviment EDC, que acaba derivant en el tema Prepper i ja, d’aquí, anem pel pedregar…
Els dispositius digitals ens acompanyen sempre. Aporten comoditat, eficiència i estímul continu, però… quin cost personal té viure en una realitat mediada? Bon episodi de “The Gray Area” (que juraria que em va recomanar en Gerard), enllaçable amb referències a algún capítol de Outer Limits (clàssic o del remake dels 90) o inclús amb Black Mirror, ara que torna.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Tot un tema en sí, això del “si tingués temps”, eh?