Interaccions #037
A qui segueixes?
Fa uns dies, en Manel em va descobrir aquesta fotografia de Mehmet Ünal, presa fa ben bé setanta-cinc anys, i em va fer reflexionar sobre seguidors, seguits, la influència i l’elecció de les fonts a les quals bevem en l’ecosistema digital.
No estic descobrint res si afirmo que les persones que configuren la nostra dieta informativa no només influeixen en els coneixements que adquirim, sinó també en com pensem, com ens sentim i, sovint, en com ens relacionem amb els altres. Molts dels que vam créixer a finals del segle passat sabem que no era el mateix escoltar en García que El Larguero, per exemple. No te n’anaves a dormir amb el mateix estat d’ànim, ni et formaves les mateixes opinions sobre un partit, l’arbitratge, els presidents de torn o els tejemanejes a la RFEF, amb un programa o un altre. L’endemà, a l’institut, hi havia debat, més o menys encés, i es veien clars els bàndols i qui escoltava què.
Avui, potser, és més fàcil subestimar aquest tema, perquè les veus ens arriben de tot arreu, de manera constant i amb un to aparentment proper i informal. Tot pot semblar més diluït i menys intencionat, però justament això facilita que anem construint una relació —fictícia, unidireccional i sovint enganyosa— amb aquestes persones, fins al punt de convertir-les en referents. I aquí hi ha el perill: no totes les veus amb visibilitat són idònees, ni totes les que sonen convincents són fiables.
Aquell nano que admiràvem per la seva maduresa comentant videojocs i que semblava el paradigma de la modernitat i els nous mitjans ara organitza tornejos de boxa massius i una lliga de futbol amb valors qüestionables. La noia simpàtica i natural fa comentaris racistes als mitjans públics mentre la seva amiga, estrella de les xarxes nostrades, condueix un programa digne de la pitjor Telecinco on escampa calúmnies de forma molta agradable. El que volia fer entrevistes diferents ara dona veu a terraplanistes, sicaris i delinqüents en nom de la pluralitat. Les tres amigues de la Garrotxa del pis d’estudiants promocionen portals immobiliaris, i els dels reptes de futbol al barri —que ara ja viuen a Andorra— són desqualificats per dopatge. També recordo aquella que regalava ulleres de sol a nens pobres de l’Àfrica, el gamer simpàtic que volia desnonar una àvia per fer negoci o l’altra que deia que l’aigua calenta curava la COVID.
I pensa que tots aquests són exemples de persones (personatges?) teòricament “normals”, no radicalitzats i/o de nínxol, que m’han vingut a la ment en un moment, sense fer cap cerca. Imagina’t... Per això considero tan important fer un exercici actiu de discerniment: mirar més enllà de la forma i valorar el contingut, les fonts, la trajectòria o, simplement, la intenció que hi ha darrere del que es diu. Mantenir les distàncies, seguir i interactuar amb perfils que aportin valor i ofereixin una mirada crítica o pròpia, i deixar de banda els hooligans, els palmeros, els que et volen vendre una cosa però en fan una altra, o simplement els desinformats, pot marcar una gran diferència en el nostre benestar i en la nostra capacitat d’anàlisi.
Suposo que val la pena aixecar el cap de la pantalla de tant en tant, qüestionar les dinàmiques i les inèrcies que arrosseguem, i preguntar-nos si allò que consumim ens és útil, si ens ajuda a pensar millor o, simplement, si ens permet mantenir una relació més conscient i saludable amb la tecnologia, amb el món i amb nosaltres mateixos.
Fa un temps vaig dedicar una edició a en Rick Rubin, un dels personatges de més influència en la música dels darrers trenta anys. Si ho fes avui, em semblaria ideal complementar els elogis i l’admiració que hi vaig expressar amb aquest article d’Adam Singer, “You are not Rick Rubin”, que toca diversos temes com la oportunitat, les connexions i el moment cultural actual, en oposició al dels noranta, relacionant-los també amb l’onada de “creadors IA” que segueix creixent.
Els que em coneixeu sabeu que cada cop tinc menys ganes de viatjar (no entrarem avui en això, potser un altre dia) però hi ha llocs que m’agradaria visitar, com la Biblioteca Vasconcelos, d'Alberto Kalach, que em sembla espectacular. Es curiós, tal com està el tema IA darrerament, quan trobo algo així a xarxes (com aquesta estació de tren brutalista a Japó) m’obligo a fer cerques a diferents entorns, per a “validar-ne l’existència”. També et passa?
La Lectora és una revista digital de crítica literària que he descobert fa relativament poc. Nascuda “com a reacció a la pressió de la indústria cultural i a la manca d’espais lliures d’interessos comercials”, aposta per una crítica literària honesta, pausada i amb profunditat. Articles sobre novetats editorials, reflexions culturals més àmplies i una àmplia xarxa de col·laboradors.
Playlists.cloud és una eina gratuïta que permet transferir llistes de reproducció entre serveis de música en streaming, per si t’estàs plantejant migrar de Spotify a Apple Music, Tidal (o a la inversa).
És ben bé que one man’s trash is another man’s treasure.
A vegades penso com n’és d’absurd invertir tant de temps a plantejar, dissenyar i prototipar segons què en un mitjà com Figma —l’aplicació que regna actualment en el disseny digital— sabent que ningú no ho farà servir mai, que només és un pas en un procés i podriem simplement passar a l’acció i programar. El dissenyador que ignora el codi és, com diu Michael F. Buckley, l’autor d’aquest article, un espectador del seu propi ofici. Enèsima opinió sobre un dels temes recorrents a la meva pràctica professional, de sempre, “Should designers code?”.
Els humans tendim a antropomorfitzar el nostre entorn, diu Daley Wilhelm a DOC. Assignem emocions i trets humans (com empatia, intencions o motivacions) a animals, objectes i, ara també, al software —especialment a la intel·ligència artificial. Tot i que pot semblar que això facilita la interacció, en realitat genera confusions i malentesos. La IA no és humana: és una eina, i cal entendre-la com a tal per evitar frustracions absurdes. Conec gent que, a més de posar-li nom al GPT, li demana les coses “si us plau” i amb “gràcies”. Quan les màquines es revoltin (que ho faràn, tard o d’hora), dubto molt que valorin si hem estat més o menys educats amb elles.
Papeer.tech processa feeds RSS, articles, pàgines web i demés fonts de contingut, els transforma en fitxers EPUB i els envia directament al teu lector digital. Útil per a plantejar un consum de contingut diferent, potser així recupero el Kindle del calaix.
Sobre el tema de la setmana passada, la hiperproductivitat mal entesa, l’Anna em passa aquests llibres, interessants. “Cuatro mil semanas: Gestión del tiempo para mortales”, d’Oliver Burkeman, i “How to Do Nothing: Resisting the Attention Economy” de Jenny Odell. En Gerard em recomana un altre referència de la mateixa autora, “Saving Time: Discovering a Life Beyond the Clock”. Personalment fa un parell de dies vaig trobar a la meva llibreria de confiança “Vida Contemplativa”, de Byung-Chul Han, i aquí el tinc, a la taula de l’estudi. Ara només necessito el temps per llegir-lo (sic).
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Per si pot ser útil, jo sempre dissenyo directament en codi, i la veritat és que té molts avantatges: lliures ja coses funcionals i adaptades, amb animacions reals, i pots detectar petits errors d’UX sobre la marxa. A més, s’agilitza molt tot i t’estalvies malentesos entre disseny i desenvolupament.