#037 A qui segueixes?
Les veus que consumim modelen com pensem, com ens sentim i com ens relacionem: un argument per fer un exercici actiu de discerniment sobre les fonts que triem.
Fa uns dies, en Manel em va descobrir aquesta fotografia de Mehmet Ünal, presa fa ben bé setanta-cinc anys, i em va fer reflexionar sobre seguidors, seguits, la influència i l’elecció de les fonts a les quals bevem en l’ecosistema digital.
No estic descobrint res si afirmo que les persones que configuren la nostra dieta informativa no només influeixen en els coneixements que adquirim, sinó també en com pensem, com ens sentim i, sovint, en com ens relacionem amb els altres. Molts dels que vam créixer a finals del segle passat sabem que no era el mateix escoltar en García que El Larguero, per exemple. No te n’anaves a dormir amb el mateix estat d’ànim, ni et formaves les mateixes opinions sobre un partit, l’arbitratge, els presidents de torn o els tejemanejes a la RFEF, amb un programa o un altre. L’endemà, a l’institut, hi havia debat, més o menys encés, i es veien clars els bàndols i qui escoltava què.
Avui, potser, és més fàcil subestimar aquest tema, perquè les veus ens arriben de tot arreu, de manera constant i amb un to aparentment proper i informal. Tot pot semblar més diluït i menys intencionat, però justament això facilita que anem construint una relació (fictícia, unidireccional i sovint enganyosa) amb aquestes persones, fins al punt de convertir-les en referents. I aquí hi ha el perill: no totes les veus amb visibilitat són idònees, ni totes les que sonen convincents són fiables.
Aquell nano que admiràvem per la seva maduresa comentant videojocs i que semblava el paradigma de la modernitat i els nous mitjans ara organitza tornejos de boxa massius i una lliga de futbol amb valors qüestionables. La noia simpàtica i natural fa comentaris racistes als mitjans públics mentre la seva amiga, estrella de les xarxes nostrades, condueix un programa digne de la pitjor Telecinco on escampa calúmnies de forma molta agradable. El que volia fer entrevistes diferents ara dona veu a terraplanistes, sicaris i delinqüents en nom de la pluralitat. Les tres amigues de la Garrotxa del pis d’estudiants promocionen portals immobiliaris, i els dels reptes de futbol al barri (que ara ja viuen a Andorra) són desqualificats per dopatge. També recordo aquella que regalava ulleres de sol a nens pobres de l’Àfrica, el gamer simpàtic que volia desnonar una àvia per fer negoci o l’altra que deia que l’aigua calenta curava la COVID.
I pensa que tots aquests són exemples de persones (personatges?) teòricament “normals”, no radicalitzats i/o de nínxol, que m’han vingut a la ment en un moment, sense fer cap cerca. Imagina’t... Per això considero tan important fer un exercici actiu de discerniment: mirar més enllà de la forma i valorar el contingut, les fonts, la trajectòria o, simplement, la intenció que hi ha darrere del que es diu. Mantenir les distàncies, seguir i interactuar amb perfils que aportin valor i ofereixin una mirada crítica o pròpia, i deixar de banda els hooligans, els palmeros, els que et volen vendre una cosa però en fan una altra, o simplement els desinformats, pot marcar una gran diferència en el nostre benestar i en la nostra capacitat d’anàlisi.
Suposo que val la pena aixecar el cap de la pantalla de tant en tant, qüestionar les dinàmiques i les inèrcies que arrosseguem, i preguntar-nos si allò que consumim ens és útil, si ens ajuda a pensar millor o, simplement, si ens permet mantenir una relació més conscient i saludable amb la tecnologia, amb el món i amb nosaltres mateixos.
Altres temes al radar aquests dies
Fa un temps vaig dedicar una edició a en Rick Rubin, un dels personatges de més influència en la música dels darrers trenta anys. Si ho fes avui, em semblaria ideal complementar els elogis i l’admiració que hi vaig expressar amb aquest article d’Adam Singer, “You are not Rick Rubin”, que toca diversos temes com la oportunitat, les connexions i el moment cultural actual, en oposició al dels noranta, relacionant-los també amb l’onada de “creadors IA” actual.
Els que em coneixeu sabeu que cada cop tinc menys ganes de viatjar (no entrarem avui en això, potser un altre dia) però hi ha llocs que m’agradaria visitar, com la Biblioteca Vasconcelos, d'Alberto Kalach, que em sembla espectacular. Es curiós, tal com està el tema IA darrerament, quan trobo algo així a xarxes (com aquesta estació de tren brutalista a Japó) m’obligo a fer cerques a diferents entorns, per a “validar-ne l’existència”. També et passa?
Comptava que Napster ja no existia i ara resulta que l’han venut per dos-cents milions a una tech startup que no em sona de res i que vol transformar-la en una “social music platform for artists” amb “espais virtuals 3D per fer concerts i que els fans puguin assistir i comprar merch”. Quina mandra.
“La crisi de l’amistat és el final d’Internet”, interessant reflexió de Delia Rodríguez sobre com la promesa original d’Internet (connectar persones) s’ha anat trencant. Això ha passat de ser espai de trobada i reciprocitat a un escenari ple de relacions parasocials, on l’amistat genuïna cedeix lloc a la influència, el consum passiu, el gregarisme i la solitud compartida.
A vegades penso com n’és d’absurd invertir tant de temps a plantejar, dissenyar i prototipar segons què en un mitjà com Figma (l’aplicació que regna actualment en el disseny digital) sabent que ningú no ho farà servir mai, que només és un pas en un procés i podriem simplement passar a l’acció i programar. El dissenyador que ignora el codi és, com diu Michael F. Buckley, l’autor d’aquest article, un espectador del seu propi ofici. Enèsima opinió sobre un dels temes recorrents… “Should designers code?”.
Sobre el tema de la setmana passada, la hiperproductivitat mal entesa, l’Anna em passa aquests llibres, interessants. “Cuatro mil semanas: Gestión del tiempo para mortales”, d’Oliver Burkeman, i “How to Do Nothing: Resisting the Attention Economy” de Jenny Odell. En Gerard em recomana un altre referència de la mateixa autora, “Saving Time: Discovering a Life Beyond the Clock”. Personalment fa un parell de dies vaig trobar a la meva llibreria de confiança “Vida Contemplativa”, de Byung-Chul Han, i aquí el tinc, a la taula de l’estudi. Ara només necessito el temps per llegir-lo (sic).
Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.
Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.
Fins ara!
Sergi
Per si pot ser útil, jo sempre dissenyo directament en codi, i la veritat és que té molts avantatges: lliures ja coses funcionals i adaptades, amb animacions reals, i pots detectar petits errors d’UX sobre la marxa. A més, s’agilitza molt tot i t’estalvies malentesos entre disseny i desenvolupament.