#071 - Parasocial Social Club
Hiperrealitat, mediació digital i la il·lusió de proximitat
Hola,
Torno a escriure després d’una aturada més extensa del previst, però la meva nova realitat professional, sobre la que escriuré en algun moment, no em deixa gaire marge ara mateix (és en positiu: estic entusiasmat). A més, la reflexió que vaig encetar fa uns números sobre la turra, la qualitat i el sentit de tot plegat em porta ara cap a un format més complet, de periodicitat mensual, per no agobiar-me, no agobiar-te i donar més valor i aire als continguts. Piano piano, ho anem veient.
Al lío: llegia fa uns dies que “Parasocial” va ser escollida paraula de l’any 2025 segons el diccionari de Cambridge. No acostumo a fer cas a aquest tipus d’històries però aquí faig una excepció, ja que em sembla interessant… veig que el terme descriu la relació emocional unilateral en què una persona inverteix temps, interès i afecte en una figura pública (una celebritat, un creador de contingut, un personatge fictici o fins i tot una IA) sense que existeixi cap interacció recíproca real.
El seguidor experimenta intimitat i familiaritat i l’emissor ignora que existeix. Bàsicament és el fenòmen fan de tota la vida, ara elevat a l’enèsima potència, per les xarxes socials i l’àmbit digital. L’influencer ja no ens arriba des de l’escenari o la gran pantalla: ara ho fa des de la intimitat domèstica, amb la càrrega que això implica, representant aparentment un diàleg personal, directe i la sensació de compartir el temps d’un altre, creant un vincle molt més fort, en un context pràcticament d’hiperrealitat.1
Si ho observes des del punt de vista comercial, el mecanisme és força elegant en la seva eficàcia. Sense el vincle emocional previ, la recomanació d’un producte és publicitat; amb ell, és el consell d’algú de confiança. La diferència entre les dues coses és la base d’una indústria global que mou desenes de milers de milions anuals. Per això existeix ara l’obligació legal d’etiquetar determinats continguts com a comunicació comercial i els anunciants tenen un codi de conducta específic per a les campanyes d’aquest tipus, però l’etiqueta a la descripció del vídeo opera sobre la raó, mentre que aquest tipus de relació opera sobre l’emoció; i quan les dues entren en conflicte, el que diu la investigació és clar: en seguidors amb un vincle consolidat, la transparència sobre la naturalesa publicitària del contingut té un impacte mínim sobre el comportament. El cervell aplica els mateixos esquemes cognitius que activa en les relacions d’amistat real, i en aquell marc l’etiqueta es llegeix com a honestedat, no com a advertència.
A més, els riscos en aquest cas desborden àmpliament la qüestió del consum. Una relació parasocial intensa pot erosionar la capacitat crítica, generar dependència emocional envers una figura que no existeix com a tal fora de la pantalla i crear una vulnerabilitat específica a la manipulació ideològica. El cas extrem és el que alguns investigadors anomenen blind trust: el punt en què el seguidor actua purament des del vincle acumulat, deixant de banda la seva part més racional, amb una confiança cega que s’alinea pràcticament amb l’obsessió…
I aquí el tema també adquireix una dimensió política que no es pot ignorar. Una part significativa del creixement de moviments d’extrema dreta en els darrers anys no s’explica únicament per les idees en si, sinó per la forma en què es transmeten, en relacions així: creadors que han establert vincles parasocials amb audiències joves a través d’un discurs aparentment honest i proper que actua com a vehicle per a missatges profundament tòxics. L’audiència percep el creador com algú que no deu res a ningú, que diu el que pensa, que no és com els intermediaris institucionals tradicionals. Aquesta percepció d’autenticitat radical és, paradoxalment, el producte més sofisticat de tots. I quan el seguidor comprèn (si és que ho fa) que la relació era unilateral i, en molts casos, instrumental, el sediment ideològic ja s’ha dipositat.
No és la primera vegada que hi dono voltes. Fa un temps reflexionava sobre com la meva dieta informativa i a qui seguim acaba modelant no només què sabem, sinó també com pensem i com ens posicionem. Ara fa uns dies, en revisar el que segueixo a xarxes, he deixat fora un nombre considerable d’influencers en adonar-me que jo mateix començava a desenvolupar alguns d’aquests símptomes: la sensació de conèixer-los, l’impuls de defensar-los davant de segons quines observacions, la incorporació acrítica d’algunes de les seves opinions com a pròpies…
Com es navega tot plegat de forma conscient? No hi ha una resposta neta, suposo, però sí algunes preguntes que em semblen útils, per fer-te, tipus checklist. Si segueixes algú principalment perquè la seva presència genera una sensació de companyia i familiaritat, val la pena examinar-ho. Si sents que el coneixes, val la pena preguntar-se quina versió coneixes. I si les teves posicions sobre determinades qüestions (polítiques, socials, vitals) han evolucionat en la direcció que defensa algú que segueixes amb assiduïtat, la pregunta pertinent no és si tens raó o no: és si has arribat allà tu, o t’hi han portat. No perquè canviar d’opinió sigui problemàtic, sinó perquè hi ha una diferència rellevant entre les idees que ens hem format i les idees que ens han acabat formant a nosaltres. Al tanto.
- Sergi
🔎 Altres temes al radar aquests dies
M’ha fascinat la història d’en Lluís Vilaplana Finazzi, pioner tecnològic a qui s’atribueix la primera recepció d’imatges de TV a Catalunya, a principis dels anys cinquanta, quan amb un aparell de l’Est d’Europa va captar emissions de la televisió italiana abans que TVE existís. Ell mateix explicava que això només era possible quan el mar arribava als 22º i feia efecte mirall, permetent que el senyal travessés el Mediterrani. Així, si es preveia bon temps, repartien invitacions al poble perquè la gent pogués aplegar-se a casa, per anar a mirar la TV italiana. Fantasia.
Llegeixo a Daniela Amodei, cofundadora d’Anthropic, declarant a una entrevista que estudiar humanitats serà “més important que mai” en l’era de la IA. També hi diu que el que busquen ara, més enllà dels coneixements tècnics o acadèmics, és gent que sàpiga comunicar-se, amb empatia, curiositat i capacitat d’escolta. Que els models actuals ja són molt bons en la resta de coses, però que el que ens fa pròpiament humans sempre serà rellevant. Somriu mentre ho diu, i sembla sincera. Probablement ho és, tot i que hi ha quelcom incòmode en el fet que les persones que construeixen eines que ens molts casos ens substitueixen, siguin les mateixes que ens expliquen què del que som continuarà tenint valor, a futur. Tot anirà bé, suposo.
Moviment sensacional el de Maison Margiela obrint al públic el seu Dropbox intern amb materials d’arxiu. La decisió encaixa amb una comunitat especialment orientada a l’exploració del seu llegat i arriba després d’una sèrie d’exposicions en quatre ciutats xineses. La carpeta (MaisonMargiela/folders) ja està disponible i s’anirà ampliant després del FW26, a l’abril. M’ha fet pensar també en l’Archive dels de Pentagram, tota una joia que no paro de mencionar… Transparència i, alhora, valorització de l’arxiu com a actiu cultural.
Aquest article de Louis Charron a DOC defensa un tema que em sembla important i que el món del disseny tendeix a racionalitzar en excés: que la bellesa no és un afegit decoratiu sinó una eina de comunicació en si mateixa. Que allò bell ens atrapa abans que entenguem res, com una experiència emocional, i que precisament per això facilita l’aprenentatge i la transmissió d’idees complexes. Absolutament a favor.
M’ha cridat l’atenció la nova jugada de Sony, que diu haver trobat la manera de detectar i atribuir percentatges de contribució humana dins dels outputs de la IA generativa. La promesa és seductora: convertir l’“origen” (fins ara una discussió gairebé filosòfica) en una dada operativa, quantificable i, sobretot, facturable. Però el detall clau és, si el desenvolupador de la IA coopera, Sony es connecta al model base; si no, “estima” comparant amb música existent. És a dir, certificació quan hi ha dades, aproximació quan no. La sensació és que no estem resolent la traçabilitat: l’estem simulant prou bé perquè el sistema continuï funcionant.
💎 Descobriments, troballes i recomanacions
Estic escoltant de manera obsessiva aquest KEXP d’Angine de Poitrine. No sé gaire bé qui són, d’on baixen o com classificar-los (math-rock amb tocs de psych, diuen), però em resulten sincerament hipnòtics.
A Map Of Us és un mapa col·laboratiu de records i emocions vinculats a llocs reals del món. Cada aportació és un petit missatge anònim situat en un punt geogràfic, classificat per categories personals. Una cartografia íntima interessant.
M’encantaria veure en directe “Threads of Life” de Chiharu Shiota
The Bruetalist publica a TikTok contingut interessants d’arquitectura amb especial devoció pel brutalisme i l’esperit Bauhaus. Follow.
“Black Narcissus” (Powell i Pressburger) va guanyar l’Oscar a la Fotografia fa ben bé vuitanta anys i amb raó: cada segon d’aquest estudi sobre la repressió, el desig i la bogeria, sembla pintat a mà, amb un Technicolor increïble. Molt recomanada (i molt més moderna del que semblaria).
🎧 Mixtape mensual
Per últim, et deixo la meva mixtape mensual, que renovo de forma periòdica amb el que he estat escoltant últimament. Potser hi trobes alguna cosa interessant…
Per a Jean Baudrillard, la hiperrealitat és el règim en què els signes i les representacions deixen de reflectir allò real i acaben substituint-lo, produint una realitat més intensa però desvinculada de qualsevol referent immediat. Tinc moltes ganes de llegir Cultura i simulacre però no sé si el meu cervell, ja fregit per les xarxes, ho aguantarà.