Benvolguda Luisa,
No et conec ni et segueixo però gràcies als algoritmes fa uns dies vaig llegir el que vas escriure sobre el punt de confusió vital en què et trobes. Dius que ets a punt de finalitzar els teus estudis, per entrar professionalment en els terrenys creatius, i expliques que ho vius amb una barreja d’energia i indecisió, amb “ganes de fer tot” però alhora amb una paràlisi immobilitzant.
Entenc bé aquesta sensació i m’hi identifico, en el meu jo passat: l’entusiasme i la motivació sempre compensats pels dubtes, no acabar d’avançar i al final la impressió de quedar-se en un limbo, amb moltes pestanyes obertes però sense tirar de debò.
Sap greu dir-te que el que descrius no és només la teva experiència personal: em sembla el reflex d’un sector1, que, poc a poc, ha anat desmuntant silenciosament tant els seus camins d’entrada com els de creixement. Els rols júnior, que abans eren la porta natural d’accés després de les pràctiques, s’estan esvaint. Les tasques més senzilles i bàsiques que els sostenien ara sovint les resol un prompt, i la mentoria i l’aprenentatge han quedat relegats a un segon pla, empesos per les presses, l’obsessió per la productivitat i l’eficiència i les reduccions de costos.
També es fa difícil plantejar-te un futur professional si llegeixes regularment sobre els acomiadaments massius, històries com això del 996 i la grind culture que tard o d’hora arribaràn aquí o anuncis d’innovacions tecnològiques que sembla que canvien i reconfiguren el panorama complet, cada tres setmanes. No recordo exactament amb qui parlava a xarxes fa uns dies i em deia que es troba realment desilusionat amb la professió… tal com van les coses, no m’estranya, ens estan maxacant.
El mercat laboral s’ha convertit en un autèntic infern: una infinitat d’ofertes que semblen accessibles, però amb contractacions congelades i processos llarguíssims que es tornen laberints deshumanitzats. Persones enviant candidatures fetes amb IA, que són revisades per altres IAs i al final no es contracta ningú. Cada cop més artefactes per a destacar i cridar l’atenció, per a poder iniciar la conversa.
Amics que estàn ara passant per sis o set rondes d’entrevistes, trucades, headhunters, HRs, referències, proves tècniques i cultural fits per accedir a feines que duraran dues temporades i prou. No van a curar el càncer, van a dissenyar pantalles i campanyes. Seria còmic si no fos trist. Familiars que, després d’anys d’estudi, han renunciat abans d’exercir i d’altres que treballen gratis per guanyar “experiència” i fer portfolio, aferrant-se a la promesa d’entrar en una llista de col·laboradors puntuals i sostenint-se gràcies a les famílies.
Tot plegat desgasta i frustra, perquè el sistema sembla que promet oportunitats però massa sovint no les compleix. Això ja passava fa anys (jo mateix en podria escriure un llibre, o dos), però ara sembla que les vies alternatives s’han reduït encara més.
Suposo que la globalització i el treball remot tampoc no han ajudat gaire. Abans un estudi o agència local podia ser la teva primera feina amb una certa facilitat; ara competeixes amb perfils d’arreu del món, molts disposats a treballar per menys. El remot, que hauria d’obrir oportunitats (i que jo també defenso per molts altres motius), ha erosionat això i també l’acompanyament proper: ja no hi ha la cadira al costat del sènior per observar i aprendre, ni el café (ni el temps, de fet) i la mentoria informal, que era realment clau, s’ha anat apagant.
I com et deia, no només els que comenceu viviu en aquesta incertesa. Els professionals de mitjana edat també hi estem atrapats: mentre els amics, coneguts i saludats d’altres sectors arriben als cinquanta amb estabilitat i creixement, molts creatius continuem en un terreny indefinit, inestable, pressionats pels que pugen i sense gaire massa marge per créixer. Les opcions passen per entrar en l’engranatge corporate d’una gran agència o client i anar-hi progressant fins que es faci evident el Principi de Peter o arribi el burnout. Reinventar-se o reciclar-se a la mitjana edat amb família, fills, hipoteca i la perspectiva de la jubilació no tant lluny és difícil i costós.
Luisa, no t’espantis, suposo que no tot és negatiu, he llegit molts que defensen que hauríem d’abandonar la superfície i apostar per profunditzar en processos i sistemes, que el gust i el criteri són ara més rellevants que mai, que hem (i han) de valorar la nostra experiència i que la dedicació i el treball invisible són importants i hi estic d’acord. M’aporten una certa esperança però la pregunta que em faig és: hi ha mercat per això? I encara més important: és un mercat digne per a vosaltres, per a nosaltres?
Al final el que expliques tú i el que et responc jo no són històries separades sinó dues cares del mateix problema. Tant de bo la teva generació pugui trobar (o inventar) els camins que la nostra ha anat perdent. I si no, sempre ets a temps, tú, de fer-te metge, advocat o notari, que d’aquests, sempre en falten. Jo aquí crec que ja no arribo.
Ho anem trobant,
Sergi
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Llegia a La Vanguardia ara fa uns dies que els fundadors del Sònar pleguen. Fa uns anys van vendre gran part de la propietat fa anys però ara ja baixen del barco definitivament. Si t’interessa, aquest article de Shawn Reynaldo està molt bé. El vaig trobar al substack de l’Oliver.
Mailchimp Presents és una col·lecció de contingut original que “celebra l’esperit emprenedor,” amb projectes com Art of Work, dedicat a històries d’artistes, o el podcast Call Paul, que dona veu a petits negocis que creixen des dels valors.
Slop és una de les paraules de moda a xarxes, més ara que tot comença a estar inundat de morralla AI. A The Etimology Nerd, en fan un molt bon anàlisi.
loadmo.re és una selecció interessant d’experiències web poc convencionals, un arxiu de referències mòbils per inspirar el disseny.
Barcelona obre una casa de creació de contingut per impulsar el català a les xarxes, amb suport a creadors i incubació de nou talent. L’objectiu principal és “arribar als joves”, cosa que em sembla fantàstica, tot i que jo trobo que s’està deixant de banda el target més sènior, amb coses a dir i que en molts casos ha acabat creant en castellà o anglès (o deixant-ho).
Sedition és una galeria digital amb ben bé set mil obres de més de mil artistes. Les peces es poden col·leccionar, reproduir en qualsevol pantalla o vendre al seu marketplace. Amb la subscripció es pot accedir a tot el catàleg i crear playlists artístiques per a cada moment i ofereixen també un servei de curació a mida per empreses. No sé si té gaire futur però em sembla innovador.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
En el meu cas, el del disseny, però entenc que aplicable a les demés professions creatives.