Com a gran consumidor audiovisual, durant anys vaig acumular prestatges sencers de discos, CDs i DVDs, fins que vaig decidir desfer-me’n gràcies a (o per culpa de) la promesa del streaming: un futur on la cultura i l’entreteniment serien accessibles, assequibles i legals amb una simple quota mensual. La comoditat i la sensació d’estar donant suport als creadors em van convèncer, com a milions d’usuaris més, d’abandonar torrents i P2P, si no totalment, sí en gran mesura1.
Amb el temps, però, aquella promesa s’ha anat esquerdant, com sol passar a l’entorn digital… Hem vist que el catàleg universal mai no ha arribat a existir: cada servei ha seguit el seu propi rumb, acumulant exclusives, gestionant drets d’emissió i fent aparèixer o retirant continguts constantment, contribuint a la fragmentació que voliem evitar. Els preus no han deixat de créixer, les condicions es modifiquen unilateralment i els creadors continuen rebent només una fracció mínima dels ingressos.
A tot això s’hi han afegit canvis que trobo que erosionen l’experiència de l’usuari. Del binge-watching s’ha passat a l’estrena setmanal de nou, per retenir subscriptors. Les pel·lícules que havies guardat a la teva llista poden desaparèixer o convertir-se en pagament extra sense avís. Les sèries poden ser cancel·lades de cop, amb trames obertes, sense cap problema. I, per si fos poc, tornen els anuncis, precisament del que fugíem amb la televisió tradicional.
El panorama dels continguts esportius és és més caòtic encara: els drets canvien constantment de mans, apareixen i desapareixen aplicacions i serveis i per seguir una temporada sencera del teu equip sovint cal acumular subscripcions diferents o packs que les combinen… Mai sé on fan el Barça, ni sí el podré veure, tal qual.
El disseny de les diferents plataformes tampoc hi ajuda. Menús, carrusels, cards i interfícies que es redissenyen i reordenen de manera incessant, amb algoritmes que insisteixen a recomanar-te continguts ja vistos, amb diferents portades i blocs temàtics que canvien cada cop que hi entres. Tot gira al voltant de la conversió i dels interessos de la plataforma, no pas de l’usuari.
I ara s’hi suma la irrupció de la intel·ligència artificial: d’una banda, amb la capacitat de generar contingut barat i massiu, de baixa qualitat i a l’engrós; de l’altra, maximitzant el hypertargeting publicitari capaç de produir anuncis i recomanacions a mida en temps real. Lluny d’enriquir l’experiència, la IA sembla pensada per reduir costos i augmentar beneficis, consolidant la sensació que l’espectador és el producte.
El que havia de ser un accés estable i senzill als continguts s’ha convertit en una gimcana esgotadora. La sensació és clara: cada cop paguem més per rebre menys.
En aquest context, no sorprèn que la pirateria torni a aparèixer com una alternativa. Els portals de descàrrega i els serveis il·legals de streaming pugen en tràfic perquè ofereixen el que les plataformes han deixat de garantir. No és només qüestió de gratuïtat, sinó també una resposta a la frustració davant un sistema que havia de ser la solució i que ha acabat reproduint (i ampliant) els mateixos problemes d’abans.
A principis dels 2000, amb Napster, els MP3 i tot el cas Metallica, va ser la innovació empresarial la que va acabar modificant els hàbits de consum cultural. Ara, el repte sembla el mateix i dona la impressió que tornem al punt de partida. El que em pregunto és si la propera transformació vindrà de Silicon Valley (ho dubto) o bé de la pressió dels usuaris, farts de tanta història. Veurem.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Anton Repponen defensa que el disseny no té una sola resposta correcta: la clau és ampliar el “vocabulari” provant noves eines i enfocaments. Com més opcions explores, més solucions creatives pots trobar i combinar.
Openverse és una biblioteca oberta amb més de 800 milions d’imatges, fotos i arxius d’àudio sota llicències Creative Commons o de domini públic. Ofereix contingut gratuït per explorar, descarregar i reutilitzar lliurement.
Com els models d’IA reflecteixen i sovint amplifiquen els biaixos de gènere presents al món real. Mesurar i entendre aquest punt és imprescindible per a buscar solucions ja que l’IA no és neutral: no hi pensem però reprodueix les limitacions i desigualtats de les dades amb què ha estat entrenada.
Retrotype és una app retrominimalista d’escriptura per Mac, iOS i iPad que imita l’experiència d’una màquina d’escriure, pensada per mantenir focus i flux creatiu.
Shayne Stacy ha creat el Sacramento Music Archive, nonprofit que vol digitalitzar més de 20.000 enregistraments de concerts i demos dels últims cinquanta anys del circuit underground a la zona del nord de Califòrnia, amb l’objectiu de salvar un llegat que inclou bandes com Nirvana, Metallica o Green Day.
Heralto és una mini-impressora ideal per a la gent gran que imprimeix els missatges i les fotos que la família o els amics envien al grup de Telegram. Sense mòbil ni complicacions: només paper. I és un projecte català!
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Com ho fas per veure una pelicula que no s’ha editat en DVD i no està disponible a cap plataforma? O una sèrie que no s’ha estrenat al teu país? Tema a part…