
D’origen alemany (literalment “doble caminant”), la paraula doppelgänger designava antigament l’aparició d’un doble idèntic que, segons el folklore, presagiava desgràcia o mort. El terme es va popularitzar a finals del segle XVIII i inicis del XIX, especialment dins la literatura romàntica i gòtica alemanya. Amb el temps, aquesta figura va esdevenir una metàfora més filosòfica i/o psicològica: el desdoblament de la identitat, l’ombra inconscient, el conflicte intern o el jo ocult. Avui, amb l’escalada tecnològica en les capacitats de la intel·ligència artificial sembla que el doppelgänger torna, no com un espectre portador de mals auguris, sinó com una invenció sintètica: el deepfake, una identitat clonada, una versió de nosaltres fora del nostre abast.
Ara fa unes setmanes, l’influencer valencià Sergio Bolaños, aka Peldanyos, conegut per les seves ressenyes i productes gastronòmics, va viure en primera persona una suplantació d’identitat a xarxes. Durant uns dies va circular per TikTok un vídeo, aparentment seu, en què, amb veu, gestos, format i to pràcticament indistingibles de l’original, el seu doppelgänger promocionava una aplicació o joc que prometia guanyar diners amb facilitat. Bàsicament, una estafa, de perfil baix.
Tot i tenir força seguidors, el cas no ha tingut gaire repercussió (ell mateix ho va detectar i denunciar ràpidament), però en veure part del clip fraudulent em va sorprendre no detectar l’engany a la primera. Hi ha petits detalls que poden fer sospitar, sobretot si has vist altres vídeos seus, però la veu sintetitzada i el rostre generat a partir de clips reals imiten amb tanta precisió els seus trets i la seva manera de parlar que molts usuaris no van notar la diferència, com es pot llegir als comentaris. A més, el fet que els vídeos amb glitches (intencionals o no), molt tallats o extremadament editats siguin part del llenguatge visual habitual de TikTok juga a favor del doble: allò que en un altre context es percebria com un error o una alerta, aquí és la norma, fins i tot un recurs estilístic. Sembla que, a poc a poc, estem creuant la vall inquietant, i veiem com de fàcil pot ser fabricar identitats digitals creïbles amb eines com Elevenlabs, Resemble, SwapFaces o Synthesia, per citar-ne algunes.
Aquest cas m’ha fet pensar en l’Àlex, un noi amb qui vaig fer amistat a principis de segle (primer a l’IRC, després a la vida real), que ja tenia claríssim que calia protegir la identitat pròpia en entorns digitals. En aquell moment, l’exposició era mínima comparada amb la d’avui: no existien els smartphones i les xarxes socials tot just començaven a perfilar-se. L’Àlex estava vinculat a cercles informàtics underground i sovint explorava temes grisos, movent-se pels límits del que era possible fer a la xarxa, en un context molt menys vigilat, menys regulat i més descentralitzat. Per tant, sabia perfectament de què anava la cosa… i el que es podia arribar a fer.
A més de tots els protocols de seguretat i mesures tècniques que aplicava per navegar per internet o simplement fer servir un ordinador connectat, tenia una norma claríssima: mai cap vídeo ni cap foto seva a xarxes. Ni públiques ni privades. Si sortíem i algú treia una càmera, ell desapareixia, tal qual. Recordo que amb la resta d’amics rèiem, quan feia aquestes coses… ens semblava molt exagerat però amb el pas del temps he vist que la seva paranoia (o intuïció) no apuntava malament…
Així, pensant en aquests dobles ominosos i la identitat digital, em sorgeixen algunes preguntes… Com ens protegim o defensem davant aquest tipus de situacions? Com podem prevenir-les? Quina part de la nostra identitat hauria de quedar sense exposar? Quin rastre estem deixant, i en mans de qui i com quedarà? I, sobretot, la que fa més por: com distingim què és real i què no, quan la tecnologia pot pràcticament replicar-nos? Quan el que veus i sents ja no és fiable… què et queda?
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
Google va presentar fa unes setmanes Material 3 Expressive, una evolució del seu sistema de disseny. Amb més de 18.000 participants en els diferents estudis realitzats, conclouen que els dissenys més expressius (més color, forma, moviment) són més atractius, intuïtius i ràpids d’utilitzar. A pivotar.
Andy Sahlstrom aka Shampooty, reinterpreta joguines infantils que tots tenim presents i les converteix en peces que qüestionen el seu sentit original, resignificant-les, entre l’art, la crítica social i la provocació.
Com alguns records de ficció (escenes de pel·lícules, llibres o videojocs) poden ser tan vius i significatius en la nostra memòria com els records reals. Una reflexió que explora com la narrativa, l’empatia i la immersió poden convertir allò fictici en una part profunda de la nostra identitat.
Les Pulp Magazines van ser revistes de ficció barates i populars entre 1896 i els anys 50, impreses en paper de baixa qualitat i amb històries de gènere (aventura, ciència-ficció, crim…). Al meu sempre estimat Archive.org hi ha una col·lecció immensa per explorar.
Ara que ja hem tret tot tipus de lectors de discos de les nostres vides (penseu en si podrieu reproduir un CD o un DVD a casa, avui mateix), diu que els CD tornen. El meu grial, de tota la vida, és el B&O BeoSound 9000, realment icònic, que han recuperat en una reedició “només” a partir de 50.000€.
Sincerament, jo també voldria veure com crema LinkedIn.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Em sembla que és el primer cop que discrepo del teu Interaccions. No estic gens d'acord amb el que diu aquell paio sobre Linkedin.
Una altra cosa és que a ell no li agradi o li faci mandra, però llavors entraríem en aquelles jugades que ens fa el cervell per protegir la nostra autoestima, els que fan que veiem com a dolenta una cosa que no podem tenir.
M'ha encantat el Pulp Magazine Archive d'archive.org, per cert 🌸