Paragraphica és una “càmera sense objectiu”, un projecte experimental de Bjørn Karmann, dissenyador d’interacció danès, que genera imatges a partir de dades de localització com l’adreça, el temps, l’hora o els llocs propers, recollides mitjançant APIs obertes i combinades amb intel·ligència artificial. Aquestes dades es modulen a través de tres dials físics del dispositiu, que permeten ajustar paràmetres com el radi de recollida, el nivell d’aleatorietat i la fidelitat de la imatge respecte al text generat.
Amb aquesta informació, el dispositiu construeix un prompt (una descripció en pantalla de l’espai i el moment en què es vol fer la “foto”) i sol·licita a la IA (Noodl + Stable Diffusion) la generació de la imatge. El resultat no és una representació literal del lloc, com en una fotografia convencional, sinó una mena d’“interpretació contextual” construïda a partir de les dades recollides. Cada imatge generada per Paragraphica és també una síntesi d’informació, una mena de memòria digital instantània del lloc que no respon al que veiem, sinó al que hi ha: el que s’hi mou, el que l’envolta, el que diuen les dades que el defineixen.
El disseny físic del dispositiu manté el factor de forma d’una càmera tradicional (tot i que no caldria, en realitat) i, en lloc de l’òptica, incorpora una part davantera vermella, força singular, inspirada en el talp de musell estrellat: un animal cec que percep el món a través d’un conjunt de tentacles nasals d’una sensibilitat extrema —un òrgan sensorial que substitueix la vista en el seu hàbitat subterrani i aquàtic.
Trobo que, més enllà de l’anècdota i d’un disseny que pot semblar més o menys encertat o justificat (per mi el tema del talp no caldria, sincerament), aquest projecte té una dimensió poètica i fins i tot filosòfica: convida a imaginar com podrien percebre el món altres formes d’intel·ligència, i a reflexionar sobre com el captem nosaltres.
Altres temes que m’han interessat aquesta setmana
No em puc treure del cap aquest assaig del New York Times que va compartir l’Oliver fa unes setmanes sobre els professionals creatius de la generació X. Formats en l’era analògica i consolidats als 90, arriben ara a la maduresa amb habilitats que el mercat ha deixat enrere. En ple pic vital, toca enfrontar-se a la precarietat, les reinvencions forçades i la pèrdua de sentit o direcció, atrapats entre dues èpoques. Tècnicament no acabo de formar part d’aquest grup (per poc), però comparteixo, en part, aquesta angoixa.
Base Pixel és una tipografia variable creada per Clement Cases on cada pes tipogràfic es degrada progressivament fins convertir-se en una massa abstracta de píxels. El projecte explora els límits tècnics de les fonts variables i es distribueix com a NFT de vida limitada: desapareix al cap de 80 dies.
Parisian Chairs publica els detalls, colors i patrons de les cadires tant típiques dels restaurants de la capital francesa. No descarto petar-me tota la gent que tinc a Instagram i començar a seguir exclusivament històries com aquestes.
El filòsof italià Andrea Colamedici va publicar Hypnocracy, un assaig sobre manipulació digital signat per un autor fictici, Jianwei Xun, creat amb ajuda d’IA. Llençat al desembre, com una publicació “normal”, va generar força interès fins que es va revelar que el suposat autor no existia. Experiment filosòfic, performance, reflexió sobre l’autoria, o simplement ganes de fer soroll?
When You Will Die és una simulació interactiva realment interessant (més pel funcionament que pel fet en sí, per mi) que estima l’edat probable en que et tocarà, a partir de dades existents, amb diferents models científics. Una versió diferent d’aquell Death Clock de fa ben bé vint anys.
The internet used to be fun (It still is, but it used to be, too)
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi