Interaccions #034
Everyone's numbing out
A l’inici d’un dels darrers episodis de Nadie Sabe Nada, el podcast d’improvisació de Buenafuente i Berto, comentaven alguns vídeos de xarxes teòricament impactants (com aquest del tigre al lavabo, per exemple) i es sorprenien, durant uns minuts, de la nula reacció del públic present a l’estudi. Més enllà de la comèdia, no cal tenir el nas molt fi per interpretar-ho com un símptoma de sobreexposició: sembla que estem tan constantment exposats a estímuls i continguts que volen captar la nostra atenció de manera immediata, que ens estem tornant impermeables a l’impacte.
Així, és com si la nostra capacitat de sorpresa seguís una mena d’escala de Guttman: a mesura que ens exposem a estímuls cada cop més extrems, els nostres cervells aprenen a ignorar o assumir com a normals els menys intensos. Una mica com aquelles teories que afirmen que l’exposició freqüent a la pornografia podria desensibilitzar algunes persones, fent que busquin contingut més nou, extrem o específic per aconseguir el mateix nivell d’excitació.
Aquestes reflexions em van fer pensar en l’article de la Catherine Shannon sobre el distanciament irònic que vaig llegir fa uns dies. Segons ella, ens estem insensibilitzant també com un mecanisme de desconnexió, creant un mur d’apatia i sarcasme per evitar enfrontar-nos a la realitat o a qüestions més profundes, com el sentit de la pròpia existència. Quan tot esdevé una broma, un meme o un trend, quan cada experiència significativa es relativitza o es menysprea, ens trobem amb una societat que evita el compromís i la cerca de respostes reals. Potser això és el que Buenafuente i Berto assenyalaven, que estem perdent la capacitat de reaccionar de manera autèntica perquè, col·lectivament, hem après a amortir la realitat, en general.
Suposo que seria fantàstic trobar formes d’interactuar amb el món que ens permetin recuperar la capacitat de sorpresa genuïna, reduir la distància emocional i aprendre a connectar amb les coses d’una manera més honesta i directa, tot i que, si em preguntes, no sé per on hauríem de començar.
1X Technologies és una companyia d’IA i robòtica que desenvolupa humanoides autònoms per conviure i aprendre dels humans. La presentació del seu nou NEO Gamma fa unes setmanes els acosta a l’objectiu d’integrar els robots a l’entorn domèstic. Entenc clarament el motiu pel que han de posar “With a focus on safety” al principi del seu statement a xarxes tot i que, almenys, no és un malson terrorífic.
The Uncomfortable és una col·lecció d’objectes quotidians intencionadament dissenyats per ser impràctics i molestos. Creada per l’arquitecta Katerina Kamprani, aquesta sèrie qüestiona la funcionalitat dels objectes i convida a repensar el disseny amb una nova perspectiva.
Automattic (WordPress, Tumblr, PocketCasts, etc.) ha adquirit recentment dues apps de missatgeria per donar forma a Beeper, ja en beta pública, que pretén combinar els teus WhatsApp, Instagram, Twitter, Telegram, Slack o Discord, entre d’altres, en un únic entorn, de forma oberta i gratuïta. Una idea semblant a la del feed únic que ja he mencionat algun cop, però aplicada a la comunicació. Provarem.
Stephen Moore escrivint el que tots (o molts) pensem últimament sobre la Xarxa, resumit en aquest títol. Sempre que trobo textos així, intento qüestionar-los per evitar els biaixos que pugui tenir per edat, antecedents, la meva professió, etc. Però en aquest cas, és innegable: Internet és objectivament pitjor ara que abans, tot i que el seu punt de vista és matisable, encara queden espais interessants i útils.
Fa uns anys, quan tenia l’estudi a una ubicació diferent de l’actual, hi vaig muntar un petit espai, a l’entrada, amb un sofà, una lampareta i uns prestatges on tenia algunes revistes de disseny i relacionats per a desconnectar una mica, fullejant-les. Hi tenia números d’Étapes, Gràffica, I-D o Wired, per exemple. Ara hi inclouria algunes com Eye, Type01, IDN, Offscreen, algunes publicacions de Slanted i la Grafik, si tornés.
Trobo a la Gárgola Digital de l’Ainhoa Marzol de fa uns dies Websites from Hell, un recull categoritzat de les pitjors webs mai creades, tot un homenatge al disseny web old-school, caòtic i antiestètic de finals del segle passat.
En Pri és un DJ de South London que segueixo a xarxes i que em descobreix força música de diferents racons del món, amb molt bon gust… cantants desconeguts del Camerún, referències disco boníssimes de Libèria o Ghana, funk de les Bahames o Guadaloupe, city pop japonès o garage brasiler… el tio em cau realment bé i té una playlist a Spotify, amb el títol d’aquest breu, amb el que va recomanant.
”Les AAPP cada cop depenen més de la IA, però... on s’allotgen aquests models? La ubicació dels servidors afecta la sobirania digital, la protecció de dades i el compliment normatiu.” Interessant article de l’Ignasi Llorente sobre la protecció, seguretat i el control de dades i processos que poden afectar el nostre dia a dia.
Els de ClickUp, app de gestió de projectes que vaig fer servir un temps, tenen a xarxes un “corporate comedy sketch show” sorprenentment bo, anomenat “Almost Quitting Time” i que, a vegades, em fa pensar en la mítica “Office Space” pels seus moments d’absurd corporatiu.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi