#029 El Test de Bechdel
Criteris mínims per saber si les dones tenen veu pròpia en una història o només existeixen en funció dels personatges masculins. El llistó és baix. Els resultats, reveladors.
Hola,
Fa uns dies vaig descobrir el Test de Bechdel, el que sembla una manera ràpida i eficaç per mesurar la presència i rellevància dels personatges femenins a pel·lícules o sèries (i que es pot extendre a qualsevol productes culturals de tipus narratiu).
El va popularitzar la dibuixant Alison Bechdel el 1985 al còmic que trobes sobre aquestes línees i es basa en tres criteris: que hi hagi almenys dues dones amb nom, que parlin entre elles i que la conversa no sigui sobre un home.
Pot semblar fàcil de complir i inclús podríem dir que posa el llistó realment baix, però moltes de les estrenes d’avui en dia encara no el superen, per exemple, evidenciant un biaix de gènere important.
Superar el test no garanteix necessàriament una bona representació femenina (i encara menys que una pel·lícula es pugui considerar feminista, això ja és un altre història). Hi ha films que compleixen els criteris però continuen tenint personatges femenins plans o estereotipats, mentre que d’altres, tot i no passar-lo, poden tenir personatges femenins interessants i ben construïts. En qualsevol cas, ens serveix per detectar si realment les dones tenen veu pròpia en una història o només existeixen en funció dels personatges masculins.
Quantes de les pel·lícules que has vist darrerament el passarien? Creus que la teva peli preferida o el teu top 5 estarien entre elles? Aquí tens una llista a Letterboxd amb ben bé 6000 pelis que sí que el superen, per si vols anar repassant.
Altres temes al radar aquests dies
Llegeixo que el Louvre crearà ara per a la Mona Lisa una sala i accés específics, expandint les seves instal·lacions, per intentar regular els més de 30.000 visitants que hi passen cada dia (i fer més caixa). També diu que la principal motivació de gran part d’aquests visitants (un 80%!) és contemplar aquesta peça, com si no fossin a un dels museus més importants, amb més de 35.000 obres exposades. En fin.
Telegraph Design és la plataforma que mostra el treball de l’equip de disseny digital del diari The Telegraph. Inclou principis de disseny, sistemes visuals, eines i casos d’estudi, destacant el seu enfocament en experiències digitals clares i eficients per a un mitjà amb més de 160 anys d’història. Sempre a favor d’aquests recursos.
La fallida de ECC, segona editorial de còmics de l’estat espanyol en volum de producció, descrita i explicada de forma entenedora i contextualitzada per Fernando Llor, guionista i professional del ram. L’explosió d’aquesta bombolla ha afectat algún amic personal i fa força ràbia, de veritat.
Aquest arxiu de disseny de Nokia, creat per un grup d’investigadors de la Universitat Aalto, a més de ser interactivament excepcional, recopila i mostra referències que em fascinen. Recull més de 700 entrades i representa més de 20 anys d’història, tant coneguda com inèdita, del disseny de la marca finlandesa.
No era gens conscient que Barcelona s’estigués convertint en un hub de startups de spyware. Suposo que té sentit que, ara que la ciutat s’està consolidant com un centre per a empreses tecnològiques i startups, hagin de conviure tot tipus de propostes, incloses les de perfils qüestionables, però vaja, el que ens faltava.
L’Anne Helen Petersen publica aquest bon article sobre el canvi profund que s’esta esdevenint a les xarxes socials. Les grans plataformes com Twitter, Facebook i Instagram van en declivi mentre els usuaris es desplacen cap a espais més petits i privats. M’agrada també aquesta publicació de l’Albert Lloreta, relacionada.
Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.
Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.
Fins ara!
Sergi