Interaccions #017
Innovar i canviar el paradigma
Una de les meves històries preferides sobre innovació, a mig camí entre l’art i la tècnica, és la de Sega, la música dels videojocs que ara anomenem “retro”, Yuzo Koshiro i la franquícia "Streets of Rage".
Posem-nos en situació: a principis dels 90, el mercat dels videojocs estava dominat per Nintendo i Sega, sense pràcticament competència. Les dues videoconsoles principals d’aquella generació dels 16 bits, la Super Nintendo i la Sega Mega Drive, tenien diferències tecnològiques en el seu disseny i oferien experiències de joc diferents. Podríem dir, de forma general, que la Super Nintendo buscava un públic familiar (el nom a Japó era Super Famicom, de “Family Computer”) i la Mega Drive un tipus de jugador més madur (i més “cool”).
Una d’aquestes diferències tecnològiques més evidents era en l’àmbit sonor. Mentre que la Super Nintendo muntava un xip Sony que permetia utilitzar mostres gravades (samples) digitals d’alta qualitat, oferint una experiència de major fidelitat i més realista, la Mega Drive, amb el seu xip sintetitzador FM Yamaha, tenia la possibilitat de generar nous sons electrònics, amb més possibilitats creatives però limitats per a temes més naturals com veus o instruments acústics, històries més sinfòniques, etc.
En aquell moment un dels gèneres més de moda eren els beat ‘em up (jocs de lluita de desplaçament lateral), que arrassaven als arcades i Nintendo va adaptar "Final Fight" a la Super Nintendo que, tot i les diferències amb la versió original, es va convertir en un èxit de vendes. Com a resposta, Sega va crear “Streets of Rage”, un joc semblant, un punt més fosc, amb una ambientació, disseny de personatges i escenaris molt influenciats per les pel·lícules i herois d’acció de l'època.
Per a la banda sonora, Sega va triar Yuzo Koshiro, músic i programador jove però ja amb cert nom, deixeble del gran Joe Hishaishi, amb experiència en la plataforma i bons coneixements tècnics, a més d’artístics.
Koshiro va decidir canviar el paradigma, trencar amb la tendència existent de bandes sonores d’orientació més melòdica (incloses les seves, de perfils rock, pop o jazz fusió) on es podrien percebre les carències de la Mega Drive i inspirar-se en l'escena de la música electrònica emergent, explorant gèneres essencialment rítmics com el techno, el house o el breakbeat. Va aprofitar les capacitats de sampleig del xip, menors que les de la Super Nintendo però suficients, per emular les caixes de ritmes més icòniques de la música de club, la TR-808 i la TR-909 i va decidir programar els seus propis controladors d’àudio (drivers) en lloc de fer servir els genèrics del fabricant, com es feia sovint, per obtenir-ne un major control i capacitats.
Així, va obtenir una banda sonora moderníssima, realment immersiva i memorable, que no només va contribuir a l’éxit de vendes del joc sinó també a la seva expansió com a franquícia i a que aquesta saga acabés essent un dels pilars del catàleg de Sega, en la seva expansió internacional, durant la següent decada. Amb el temps ha estat considerada una de les millors bandes sonores de la història dels videojocs i estic segur que podria haver sonat a qualsevol club de Chicago, Detroit o Manchester.
Trenta anys després, encara conserva certa vigència: Data Discs va fer fa poc una reedició en vinil de "Streets of Rage II (probablement la millor o, si més no, la meva preferida), i el mateix Koshiro, considerat per molts una llegenda, va realitzar durant dos anys una gira internacionals en directe (inclús el van programar al Sònar).
Pots trobar més informació, context, referències, etc. a “The Cool Kid”, el primer episodi de “Diggin' in the Carts”, una sèrie documental de la gent de Red Bull Music o en aquesta entrevista que li van fer a la Red Bull Music Academy.
Els podcasts amb NotebookLM de Google em tenen al·lucinat: li dones contingut (documents, enllaços, vídeos de YouTube, etc.) i et genera una conversa d’uns deu minuts entre dos subjectes AI, pràcticament indistingible d’una conversa “real”.
GigaBrain escaneja bilions de discussions a Reddit i altres comunitats en línia per trobar les publicacions i comentaris més útils per a tu.
Una bona guia sobre com documentar adequadament el procés i entregables de Disseny, amb exemples reals a Figma. Un dels temes que a vegades no deixem ben tancats, confiant en converses i reunions i perdent informació pel camí.
Per què la IA no crearà mai Art? Interessant (i molt extens i documentat) punt de vista de Ted Chiang al New Yorker fa uns dies. Val a dir que en Guillermo del Toro ho va deixar igual de clar, de forma més sintètica.
Rocumentaries és un projecte que recopila ben bé 250 documentals de qualitat, categorizats per gènere, canal o categoria, amb puntuacions i informació sobre quina plataforma utilitzar per veure'ls.
OFF Radio Krakow, una ràdio polonesa pública, ha acomiadat els periodistes i els ha subtituit per “presentadors AI” i està suposant força controvèrsia al país (lògicament).
Workspaces és una newsletter que recopila espais de treball de professionals creatius, amb descripció, moltes fotos i llista dels components. No entenc com em pot agradar tant aquest tema. (Té 13.500+ subscriptors, veig que no sóc jo sol)
Com reduir les distraccions digitals: consells dels monjos medievals.
Gràcies pel teu temps. La setmana que ve, més i (espero que) millor. Per qualsevol cosa, pots deixar un comentari o trobar-me a Bluesky o LinkedIn. Si vols una mica de música, et deixo aquí la meva mixtape, actualitzada mensualment. Fins ara!
— Sergi
Bona intro! 🎵🕹️