#072 Dissenyant l'atenció
Com l'excés de contingut entrena la ment per saltar en lloc de quedar-se, i com els límits voluntaris poden ser una forma de consciència, no de renúncia.
Hola,
Ara fa un parell de setmanes una companya de feina em parlava, tot dinant, d’una aplicació que, amb una breu configuració, dona accés a una infinitat de pel·lícules en streaming, amb bona qualitat i sense cost1. Mentre en parlàvem, tot i haver-me encigalat força per les possibilitats2, vaig tenir un breu moment de lucidesa: és necessari disposar de més accés a continguts? El meu jo adolescent, acumulador de mena, hagués respost que sí, segur. Ara cada cop ho veig menys clar.
Pago religiosament cinc o sis serveis de streaming i tinc una Watchlist a Letterboxd que no para de créixer. També tinc la certesa matemàtica que no m’acabaré ni la meitat del que hi ha disponible (i cada setmana n’arriba més). L’abundància s’està convertint en un tema difícil de gestionar, darrerament. Mai havia tingut accés a tant i mai havia tingut tan sovint la sensació de trobar-me en un limbo on res no m’acaba de convèncer. El fet de viure el contingut pràcticament sense límits va entrenant la ment per saltar, no per quedar-se, i sembla que quan tot es troba a l’instant, res no pesa.
La resposta entenc que hauria de passar per la reflexió i establir ordre i criteris, tot i que durant molt de temps quan veia aquest tipus de comportaments en amics, coneguts o saludats, els associava a una mena d’ascetisme contemporani: petites renúncies voluntàries que em semblaven més properes a una disciplina monacal que no pas a una necessitat real (i amb un punt performatiu).
Darrerament, però, he començat a observar-ho d’una altra manera. El que abans interpretava com una penitència amb una certa posada en escena ara ho començo a entendre com una manera de dissenyar l’atenció: el mateix principi del ora et labora benedictí, una estructura que assigna temps, espai i format a activitats concretes, traslladat a la gestió del consum cultural.
En la pràctica, això passa, en el meu cas, per observar alguns principis bàsics. D’entrada, separar el consum actiu del consum de fons: no tot demana la mateixa atenció, ni el mateix context. També, arribar a les plataformes amb una certa intenció (saber què mirar, o almenys acotar-ho, fent eleccions prèvies) i evitar que el moment de triar i remenar s’allargui indefinidament o que sigui l’algoritme qui et recomani què fer. Finalment, donar forma a l’entorn: no veure, llegir o escoltar tot al mateix lloc ni de la mateixa manera, sinó assignar dispositius, espais i moments diferents segons el que vull consumir i l’atenció que hi vull destinar. És clar que seguiré tenint moments de brainrot a TikTok o Instagram (i els gaudiré com fins ara) però seràn ubicats en un context concret. Amb això, vaig fent.
Lògicament no sóc l’únic que fa voltes sobre això i les respostes que observo a les xarxes i podrien complementar aquests principis, ho confirmen. Hi trobo diversos escenaris, agrupant: els que volen afegir fricció tornant a formats i tècniques del passat (un, dos), aplicar nova tecnologia física i/o digital per mirar de “resoldre” el problema (un, dos, tres) o bé convertir temes personals en col·lectius, per fer més fàcil coses que sembla que sols ja no sabem fer (un, dos, tres?).
Cap d'aquestes respostes em convenç, i potser no cal que ho facin. El que m'interessa no és tant trobar el mètode o sistema ideal sinó mantenir la pregunta activa: per què consumeixo això, ara, aquí, d'aquesta manera? Simplement vull que els continguts ocupin un lloc determinat, en lloc d’expandir-se fins a omplir-ho tot.
Altres temes al radar aquests dies
Durant dècades hem especulat sobre la identitat de Banksy (i això formava part de la gràcia) L’enigma ha alimentat rumors i una mitologia que per mi completava l’obra. Una investigació ara apunta a un tal Robin Gunningham, de Bristol. Sincerament, m’agradava més quan crèiem que era el de Massive Attack.
Hannah Glenn analitza la desformalització institucional: quan marques, polítics i mitjans adopten el to i el llenguatge de les persones, no és connexió sinó apropiació. No vull ser colega d’una corporació ni que em parlin amb memes (i cada cop que ho intenten em generen l’efecte contrari, de fet).
Exist centralitza i analitza tota una sèrie de dades extretes del teu mòbil: passes i activitat física, hores de son, estat d'ànim, cafès que has pres, diners gastats, temps davant la pantalla. Detecta correlacions i patrons i “t’ajuda a entendre el teu propi comportament”. A mi això em fa una mica de por.
European Tech Map és un directori de més de 2.300 empreses tecnològiques europees, organitzat per categoria, país i com a alternatives a productes americans concrets. Recurs útil en un moment en què la dependència tecnològica d’Europa respecte dels EEUU ha deixat de ser una qüestió tècnica per convertir-se en una qüestió política.
La diferència entre bona tecnologia i mala tecnologia. Breu, clavat, perfecte. Vols alguns exemples?
Wallpaper* presenta The Stuff That Surrounds You, una sèrie de vídeos en què entra a casa de creatius i dissenyadors per parlar dels objectes amb què viuen. Una conversa sobre el que revelen les coses que triem tenir a prop, els objectes com a biografia. M’agrada.
Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.
Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.
Fins ara!
Sergi
Suposo que tots/es entenem del que estem parlant, oi?
Em passa sovint, en temes així… m’agrada descobrir-ho, entendre com funciona, posar-ho en marxa i tenir-ho a punt, per molt que després no ho acabi fent servir.
Has provat Exist? Em crea una mescla de fascinació i curiositat, amb por de saber coses que no em farà bé conéixer.