Hola,

Observo de fa uns mesos, potser una mica més, un moviment subtil però constant, una mena de peregrinatge digital silenciós: tot d’amics, coneguts i saludats van abandonant progressivament els espais digitals oberts i es desplacen cap a entorns tancats, més petits, controlats i selectius.1

Sembla que s’estén així la idea que l’internet òptim és el de petit format, organitzat en comunitats petites de persones afins i/o de nínxol, lluny de l’espai comú que ja donem per mort, saturat de trolls, anuncis, bots, algoritmes i slop generat per IA2.

D’aquesta esfera privada ara alguns ja en diuen la Cozy Web.

Entenc que les causes d’aquesta migració cap a aquesta “web còmoda” són diverses i es reforcen mútuament. Les grans plataformes s’han optimitzat durant anys per maximitzar l’engagement, no pas la qualitat de la conversa, i el resultat és un entorn on el contingut polaritzador o directament fals circula de manera preferent. A això s’hi afegeix una experiència col·lectiva de desengany: hem confiat en amfitrions que ens han canviat les regles, han traficat amb les nostres dades o han premiat els pitjors comportaments. L’esfera públic s’ha degradat de forma evident i és lògic buscar espais més habitables.

Hi ha també un component més personal i difícil de mesurar: qualsevol cosa que fas en públic pot ser enregistrada, descontextualitzada i amplificada, i això genera una autocensura real i una fatiga associada a la gestió constant de la pròpia imatge. Mantenir una presència consistent en obert té un cost en temps, cognitiu i emocional que molta gent ja no està disposada a assumir. En un espai privat arribes a qui vols arribar, sense algoritmes que decideixin per tu quan i a qui. La privacitat, en aquest context, s’ha convertit en una forma de descans.3

Jo mateix em trobo, cada vegada més, parlant per DM el que abans hagués dit en obert, fent servir formats efímers, revisant i purgant les meves xarxes públiques o simplement evitant converses que veig passar davant meu i en les que abans hagués entrat i participat. De forma instintiva, sense haver-ho decidit, suposo que també m’he embarcat en aquest viatge.

Així, puc acceptar el plantejament d’aquest moviment, el seu raonament i fins i tot participar-hi però tinc dubtes seriosos, ja que qüestiona els principis fundacionals del web, en els que sempre he cregut: un espai descentralitzat, obert i accessible per a tothom on compartir la informació. A més, hi ha una objecció més personal: sincerament no sé si vull que el meu cercle sigui exclusivament de gent que ja conec o de persones que pensen i actuen com jo. Em sembla avorridíssim i endogàmic, i crec que una part important del que ens forma com a persones passa precisament pel contacte amb la diferència.4

Quan marxem, en realitat no estem resistint la degradació de la xarxa, pels que tenen un punt de vista més partisà, sinó que l’estem accelerant: buidem el comú digital d’allò que li donava sentit, l’esfera oberta queda abandonada i les plataformes s’adapten i mercantilitzen els nous valors. Ja ha passat abans i tornarà a passar.

La solució no és buscar refugis, sinó exigir espais oberts que funcionin: segurs, regulats i amb models alternatius, i demanar que qui té comunitat i audiència s’hi mantingui actiu en lloc de replegar-se. Renunciar als espais oberts no és una estratègia; és una rendició i em sembla que serà un peregrinatge sense retorn.

Altres temes al radar aquests dies

1. Audible ha obert a Nova York una llibrería sense llibres. Només hi ha “estacions” per escoltar fragments d’audiollibres, en unes targetes i amb auriculars que, si t’agraden, has d’anar a buscar a l’app. El concepte és atractiu com a estratègia de captació i ha fet força soroll… té gràcia que una empresa digital obri un espai físic per vendre’t productes digitals.

2. Un dels comptes que més ha captat la meva atenció darrerament és A Blank Wall, on en Jack, el creador, explica com va descobrir 80.000 negatius de fotos que el seu avi havia fet a mitjans del segle passat, meticulosament etiquetades i datades, i que van quedar intactes durant més de trenta anys després de la seva mort. Ara està convertint aquest arxiu visual privat en contingut públic, poc a poc.

3. Ryman Eco és una tipografia gratuïta dissenyada per estalviar tinta sense sacrificar l’estètica. Cada caràcter es construeix amb línies fines que, a mides de text habituals, es fusionen visualment gràcies al ink bleed, la manera com la tinta s’escampa lleugerament en el paper. El resultat és un 33% menys de tinta que fonts com Arial o Times New Roman. Una proposta senzilla, ben executada i que, en entorns amb volum d’impressió alt, pot tenir impacte real i mesurable. (Via)

4. Des del 1984, Aadam Jacobs ha estat gravant concerts en cassette. Més de 10.000 directes, ara penjats a l’Internet Archive per escoltar i descarregar gratuïtament. Nirvana, Pixies, Depeche Mode, Björk, Sonic Youth i centenars de bandes més, moltes gravades abans que ningú sabés qui eren.

5. El cinema Élysées Lincoln de París va reobrir amb un gran redisseny l’octubre passat després de nou mesos d’obres, i el Phenomena de Barcelona ha fet el mateix fa unes setmanes. No només programen bon gènero, sinó que ara l’experiència general promet ser espectacular. De moment, a Girona, seguim amb quatre canyes i enredats en polèmiques lamentables.

6. Parlava fa uns dies amb un amic sobre la meva edició anterior i, en aquest context de reflexió i mirar d’enfocar l’atenció, em va recomanar entrar en el món de la meditació a partir de Sam Harris i la seva app, Waking Up. Soc a la setmana de prova, abans de pagar la subscripció anual… veurem si finalment ho incorporo.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Ara fa un parell de setmanes una companya de feina em parlava, tot dinant, d’una aplicació que, amb una breu configuració, dona accés a una infinitat de pel·lícules en streaming, amb bona qualitat i sense cost1. Mentre en parlàvem, tot i haver-me encigalat força per les possibilitats2, vaig tenir un breu moment de lucidesa: és necessari disposar de més accés a continguts? El meu jo adolescent, acumulador de mena, hagués respost que sí, segur. Ara cada cop ho veig menys clar.

Pago religiosament cinc o sis serveis de streaming i tinc una Watchlist a Letterboxd que no para de créixer. També tinc la certesa matemàtica que no m’acabaré ni la meitat del que hi ha disponible (i cada setmana n’arriba més). L’abundància s’està convertint en un tema difícil de gestionar, darrerament. Mai havia tingut accés a tant i mai havia tingut tan sovint la sensació de trobar-me en un limbo on res no m’acaba de convèncer. El fet de viure el contingut pràcticament sense límits va entrenant la ment per saltar, no per quedar-se, i sembla que quan tot es troba a l’instant, res no pesa.

La resposta entenc que hauria de passar per la reflexió i establir ordre i criteris, tot i que durant molt de temps quan veia aquest tipus de comportaments en amics, coneguts o saludats, els associava a una mena d’ascetisme contemporani: petites renúncies voluntàries que em semblaven més properes a una disciplina monacal que no pas a una necessitat real (i amb un punt performatiu).

Darrerament, però, he començat a observar-ho d’una altra manera. El que abans interpretava com una penitència amb una certa posada en escena ara ho començo a entendre com una manera de dissenyar l’atenció: el mateix principi del ora et labora benedictí, una estructura que assigna temps, espai i format a activitats concretes, traslladat a la gestió del consum cultural.

En la pràctica, això passa, en el meu cas, per observar alguns principis bàsics. D’entrada, separar el consum actiu del consum de fons: no tot demana la mateixa atenció, ni el mateix context. També, arribar a les plataformes amb una certa intenció (saber què mirar, o almenys acotar-ho, fent eleccions prèvies) i evitar que el moment de triar i remenar s’allargui indefinidament o que sigui l’algoritme qui et recomani què fer. Finalment, donar forma a l’entorn: no veure, llegir o escoltar tot al mateix lloc ni de la mateixa manera, sinó assignar dispositius, espais i moments diferents segons el que vull consumir i l’atenció que hi vull destinar. És clar que seguiré tenint moments de brainrot a TikTok o Instagram (i els gaudiré com fins ara) però seràn ubicats en un context concret. Amb això, vaig fent.

Lògicament no sóc l’únic que fa voltes sobre això i les respostes que observo a les xarxes i podrien complementar aquests principis, ho confirmen. Hi trobo diversos escenaris, agrupant: els que volen afegir fricció tornant a formats i tècniques del passat (un, dos), aplicar nova tecnologia física i/o digital per mirar de “resoldre” el problema (un, dos, tres) o bé convertir temes personals en col·lectius, per fer més fàcil coses que sembla que sols ja no sabem fer (un, dos, tres?).

Cap d'aquestes respostes em convenç, i potser no cal que ho facin. El que m'interessa no és tant trobar el mètode o sistema ideal sinó mantenir la pregunta activa: per què consumeixo això, ara, aquí, d'aquesta manera? Simplement vull que els continguts ocupin un lloc determinat, en lloc d’expandir-se fins a omplir-ho tot.

Altres temes al radar aquests dies

1. Durant dècades hem especulat sobre la identitat de Banksy (i això formava part de la gràcia) L’enigma ha alimentat rumors i una mitologia que per mi completava l’obra. Una investigació ara apunta a un tal Robin Gunningham, de Bristol. Sincerament, m’agradava més quan crèiem que era el de Massive Attack.

2. Hannah Glenn analitza la desformalització institucional: quan marques, polítics i mitjans adopten el to i el llenguatge de les persones, no és connexió sinó apropiació. No vull ser colega d’una corporació ni que em parlin amb memes (i cada cop que ho intenten em generen l’efecte contrari, de fet).

3. Exist centralitza i analitza tota una sèrie de dades extretes del teu mòbil: passes i activitat física, hores de son, estat d'ànim, cafès que has pres, diners gastats, temps davant la pantalla. Detecta correlacions i patrons i “t’ajuda a entendre el teu propi comportament”. A mi això em fa una mica de por.

4. European Tech Map és un directori de més de 2.300 empreses tecnològiques europees, organitzat per categoria, país i com a alternatives a productes americans concrets. Recurs útil en un moment en què la dependència tecnològica d’Europa respecte dels EEUU ha deixat de ser una qüestió tècnica per convertir-se en una qüestió política.

5. La diferència entre bona tecnologia i mala tecnologia. Breu, clavat, perfecte. Vols alguns exemples?

6. Wallpaper* presenta The Stuff That Surrounds You, una sèrie de vídeos en què entra a casa de creatius i dissenyadors per parlar dels objectes amb què viuen. Una conversa sobre el que revelen les coses que triem tenir a prop, els objectes com a biografia. M’agrada.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Torno a escriure després d’una aturada més extensa del previst, però la meva nova realitat professional, sobre la que escriuré en algun moment, no em deixa gaire marge ara mateix (és en positiu: estic entusiasmat). A més, la reflexió que vaig encetar fa uns números sobre la turra, la qualitat i el sentit de tot plegat em porta ara cap a un format més complet, de periodicitat mensual, per no agobiar-me, no agobiar-te i donar més valor i aire als continguts. Piano piano, ho anem veient.

Al lío: llegia fa uns dies que “Parasocial” va ser escollida paraula de l’any 2025 segons el diccionari de Cambridge. No acostumo a fer cas a aquest tipus d’històries però aquí faig una excepció, ja que em sembla interessant… veig que el terme descriu la relació emocional unilateral en què una persona inverteix temps, interès i afecte en una figura pública (una celebritat, un creador de contingut, un personatge fictici o fins i tot una IA) sense que existeixi cap interacció recíproca real.

El seguidor experimenta intimitat i familiaritat i l’emissor ignora que existeix. Bàsicament és el fenòmen fan de tota la vida, ara elevat a l’enèsima potència, per les xarxes socials i l’àmbit digital. L’influencer ja no ens arriba des de l’escenari o la gran pantalla: ara ho fa des de la intimitat domèstica, amb la càrrega que això implica, representant aparentment un diàleg personal, directe i la sensació de compartir el temps d’un altre, creant un vincle molt més fort, en un context pràcticament d’hiperrealitat.1

Si ho observes des del punt de vista comercial, el mecanisme és força elegant en la seva eficàcia. Sense el vincle emocional previ, la recomanació d’un producte és publicitat; amb ell, és el consell d’algú de confiança. La diferència entre les dues coses és la base d’una indústria global que mou desenes de milers de milions anuals. Per això existeix ara l’obligació legal d’etiquetar determinats continguts com a comunicació comercial i els anunciants tenen un codi de conducta específic per a les campanyes d’aquest tipus, però l’etiqueta a la descripció del vídeo opera sobre la raó, mentre que aquest tipus de relació opera sobre l’emoció; i quan les dues entren en conflicte, el que diu la investigació és clar: en seguidors amb un vincle consolidat, la transparència sobre la naturalesa publicitària del contingut té un impacte mínim sobre el comportament. El cervell aplica els mateixos esquemes cognitius que activa en les relacions d’amistat real, i en aquell marc l’etiqueta es llegeix com a honestedat, no com a advertència.

A més, els riscos en aquest cas desborden àmpliament la qüestió del consum. Una relació parasocial intensa pot erosionar la capacitat crítica, generar dependència emocional envers una figura que no existeix com a tal fora de la pantalla i crear una vulnerabilitat específica a la manipulació ideològica. El cas extrem és el que alguns investigadors anomenen blind trust: el punt en què el seguidor actua purament des del vincle acumulat, deixant de banda la seva part més racional, amb una confiança cega que s’alinea pràcticament amb l’obsessió…

I aquí el tema també adquireix una dimensió política que no es pot ignorar. Una part significativa del creixement de moviments d’extrema dreta en els darrers anys no s’explica únicament per les idees en si, sinó per la forma en què es transmeten, en relacions així: creadors que han establert vincles parasocials amb audiències joves a través d’un discurs aparentment honest i proper que actua com a vehicle per a missatges profundament tòxics. L’audiència percep el creador com algú que no deu res a ningú, que diu el que pensa, que no és com els intermediaris institucionals tradicionals. Aquesta percepció d’autenticitat radical és, paradoxalment, el producte més sofisticat de tots. I quan el seguidor comprèn (si és que ho fa) que la relació era unilateral i, en molts casos, instrumental, el sediment ideològic ja s’ha dipositat.

No és la primera vegada que hi dono voltes. Fa un temps reflexionava sobre com la meva dieta informativa i a qui seguim acaba modelant no només què sabem, sinó també com pensem i com ens posicionem. Ara fa uns dies, en revisar el que segueixo a xarxes, he deixat fora un nombre considerable d’influencers en adonar-me que jo mateix començava a desenvolupar alguns d’aquests símptomes: la sensació de conèixer-los, l’impuls de defensar-los davant de segons quines observacions, la incorporació acrítica d’algunes de les seves opinions com a pròpies…

Com es navega tot plegat de forma conscient? No hi ha una resposta neta, suposo, però sí algunes preguntes que em semblen útils, per fer-te, tipus checklist. Si segueixes algú principalment perquè la seva presència genera una sensació de companyia i familiaritat, val la pena examinar-ho. Si sents que el coneixes, val la pena preguntar-se quina versió coneixes. I si les teves posicions sobre determinades qüestions (polítiques, socials, vitals) han evolucionat en la direcció que defensa algú que segueixes amb assiduïtat, la pregunta pertinent no és si tens raó o no: és si has arribat allà tu, o t’hi han portat. No perquè canviar d’opinió sigui problemàtic, sinó perquè hi ha una diferència rellevant entre les idees que ens hem format i les idees que ens han acabat formant a nosaltres. Al tanto.

Bola extra: he compilat una llista a Letterboxd amb una selecció de films que exploren la il·lusió de proximitat amb figures mediàtiques i els desplaçaments emocionals que se’n deriven, en ordre cronològic d’estrena.

Altres temes al radar aquests dies

1. M’ha fascinat la història d’en Lluís Vilaplana Finazzi, pioner tecnològic a qui s’atribueix la primera recepció d’imatges de TV a Catalunya, a principis dels anys cinquanta, quan amb un aparell de l’Est d’Europa va captar emissions de la televisió italiana abans que TVE existís. Això només era possible quan el mar arribava als 22º i feia efecte mirall, permetent que el senyal travessés el Mediterrani. Si es preveia bon temps, repartien invitacions al poble perquè la gent pogués aplegar-se a casa, per anar a mirar la TV italiana. Fantasia.

2. Llegeixo a Daniela Amodei, cofundadora d’Anthropic, declarant a una entrevista que estudiar humanitats serà “més important que mai” en l’era de la IA. També hi diu que el que busquen ara, més enllà dels coneixements tècnics o acadèmics, és gent que sàpiga comunicar-se, amb empatia, curiositat i capacitat d’escolta. Que els models actuals ja són molt bons en la resta de coses, però que el que ens fa pròpiament humans sempre serà rellevant. Somriu mentre ho diu, i sembla sincera. Probablement ho és, tot i que hi ha quelcom incòmode en el fet que les persones que construeixen eines que ens molts casos ens substitueixen, siguin les mateixes que ens expliquen què del que som continuarà tenint valor, a futur.

3. Moviment sensacional el de Maison Margiela obrint al públic el seu Dropbox intern amb materials d’arxiu. La decisió encaixa amb una comunitat especialment orientada a l’exploració del seu llegat i arriba després d’una sèrie d’exposicions en quatre ciutats xineses. La carpeta (MaisonMargiela/folders) ja està disponible i s’anirà ampliant després del FW26, a l’abril. M’ha fet pensar també en l’Archive dels de Pentagram, tota una joia que no paro de mencionar… Transparència i, alhora, valorització de l’arxiu com a actiu cultural.

4. Aquest article de Louis Charron a DOC defensa un tema que em sembla important i que el món del disseny tendeix a racionalitzar en excés: la bellesa no és un afegit decoratiu sinó una eina de comunicació en si mateixa. Que allò bell ens atrapa abans que entenguem res, com una experiència emocional, i que precisament per això facilita l’aprenentatge i la transmissió d’idees complexes.

5. Estic escoltant de manera obsessiva aquest KEXP d’Angine de Poitrine. No sé gaire bé qui són, d’on baixen o com classificar-los (math-rock amb tocs de psych, diuen), però em resulten sincerament hipnòtics.

6. M’ha cridat l’atenció la nova jugada de Sony, que diu haver trobat la manera de detectar i atribuir percentatges de contribució humana dins dels outputs de la IA generativa. La promesa és seductora: convertir l’“origen” (fins ara una discussió gairebé filosòfica) en una dada operativa, quantificable i, sobretot, facturable. El detall clau és, si el desenvolupador de la IA coopera, Sony es connecta al model base; si no, “estima” comparant amb música existent. És a dir, certificació quan hi ha dades, aproximació quan no. La sensació és que no estem resolent la traçabilitat: l’estem simulant prou bé perquè el sistema continuï funcionant.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Darrera publicació de l’any i mentre continuo amb la reflexió que vaig engegar la setmana passada, et deixo avui una quantitat força respectable d’enllaços i temes que trobo interessants, per si vols deixar de fer doomscrolling aquestes festes. Que tinguis bon nadal i una bona entrada d’any, ens retrobem al gener!

“The Mission to Decentralize the Internet” és un article de The New Yorker que revisa el pas d’Internet d’un sistema descentralitzat i idealista a la infraestructura actual dominada per grans corporacions. Exposa els riscos sobre privacitat, vigilància i control de l’actualitat i analitza diversos intents de fer passes enrera. Suposo que el gran repte aquí és fer aquestes alternatives tan accessibles i seductores pel gran públic com ho són els serveis centralitzats.

Aquest any he mirat molt menys cinema que l’any passat, per exigències del guió, però tot i així he mantingut un promig prou digne, unes tres setmanals… He creat una llista a Letterboxd, com faig cada any, amb les meves pel·lícules preferides d’entre totes les que he vist el 2025 i que recomanaria, no necessàriament estrenes, i la majoria disponibles a plataformes.

El psicòleg Paul Bloom explica per què ens agrada el què ens agrada, que el plaer no depèn només dels sentits, sinó sobretot del que creiem sobre el que consumim. Les expectatives, la marca, l’origen i el relat modifiquen literalment la nostra experiència. No només comprem productes, comprem significat. Es pot connectar fàcilment amb el que explica la Kaitlyn Gilbride sobre les neurones mirall i els mecanismes de l’admiració, les persones que seguim i observem com referents.

DjHistory és un projecte impulsat per Bill Brewster i Frank Broughton (els d’això), fundat el 1999 amb l’objectiu de preservar la història de la música de ball, amb molt, moltíssim contingut (i un podcast).

Fa unes setmanes va circular la notícia d’una startup IA que permet generar avatars dels teus difunts, capaços de conversar, recordar i “mantenir viva” una relació que la biologia ja ha tancat. Aquestes resurreccions digitals em semblen força inquietants, de mal gust i bàsicament les veig com l’enèsim capítol de Silicon Valley confonent capacitat amb legitimitat.

Path to Design és un directori obert on dissenyadors de tot el món comparteixen el seu recorregut professional, consells i eines. Permet explorar perfils, trajectòries i recomanacions per orientar o inspirar altres dissenyadors. També ofereix un llistat col·lectiu de les eines i llibres més utilitzats en el sector.

Un dels conceptes de moda d’aquest any és el vibe coding, entés com la capacitat, gràcies a la IA, de crear productes tecnològics deixant que la màquina generi el codi que necessites per que el projecte funcioni, tot i que tu no l’acabes d’entendre. Tot i que aquest discurs de la democratització tecnològica gràcies a la IA, etc. em sembla molt guai i veig que referents com en Rick Rubin l’abracen, soc crític i estic d’acord amb Steve Krouse quan defensa que això és generar codi legacy des del minut zero. Pot funcionar bé per prototips o projectes molt bàsics, però es converteix en deute tècnic immediat quan vols mantenir-lo... A més, té riscos extra.

A Map Of Us és un mapa col·laboratiu de records i emocions vinculats a llocs reals del món. Cada aportació és un petit missatge anònim situat en un punt geogràfic, classificat per categories personals. El projecte funciona com un diari emocional global, una cartografia íntima feta d’experiències compartides. M’agrada.

Monospace és un generador d’ASCII art que funciona sorprenentment bé.

Fa un parell de setmanes parlava aquí de la soledat i l’acompanyament IA i, per pura coincidència en Gerard em va passar aquest podcast de Tobias Rose-Stockwell amb Justin McLeod, fundador i CEO de Hinge, titulat “Your kid will probably date an AI”. Una conversa interessant sobre la intimitat sintètica i els riscos de substituir vincles humans per relacions amb màquines.

El Center for Humane Technology és una organització sense ànim de lucre centrada en “reformar els incentius que mouen la tecnologia actual” (especialment IA i xarxes) perquè serveixi realment a les persones. Treballen en anàlisi crítica, polítiques públiques, disseny responsable i regulació. Més coses així i que realment tinguin impacte, si us plau, demano.

Beeple va presentar fa uns dies a Art Basel “Regular Animals”, una instal·lació d’uns gossos robot amb el cap de figures tech com Musk, Bezos o Zuckerberg que fotografien el públic i “defequen” obres impreses vinculades a NFT.

Veig que ha tornat a obrir la Llibreria Sant Jordi a Barcelona però també veig que tot és tant visualment planejat, “cuidadosament descuidat” i aesthetic que em sembla una mica una trampa per un tipus de persona molt concret.

CLIP és un “dispositiu de propulsió personal portàtil” que permet convertir qualsevol bicicleta en elèctrica. Em sembla una mica “trasto” a nivell estètic/portàtil (tampoc sé si hi ha gaire alternativa, de fet) però com a concepte està realment bé.

He trobat a Letterboxd el que sembla la guia definitiva del cinema kaiju i tokusatsu, amb prop de tres mil títols des de 1921 fins avui. Un arxiu fílmic pràcticament inabarcable per entendre com el gènere dels monstres, criatures i robots gegants ha modelat la imaginació popular japonesa i el seu llegat en la cultura visual contemporània.

Parlava amb l’Anna fa uns dies sobre com la IA pot facilitar feina o contribuir a alguns processos en el treball de la creació de continguts i van sortir exemples i històries realment interessants com Pomelli, Weavy o Opal. Ara, no sé si realment seràn útils o, al final, la situació serà la d’aquest clip d’en Marco. Tendeixo a pensar que l’escenari en un futur proper serà similar al que descriu.

Dead Drops és un projecte artístic d’Aram Bartholl que incrusta memòries USB en murs de Nova York per crear una xarxa d’intercanvi de fitxers tangible, completament offline i anònima. Llençat el 2010, avui n’hi ha més de 1.400 arreu del món. Qüestiona la dependència de plataformes centralitzades i proposa un model públic i físic de P2P. Efectista i interessant, alhora.

La gent de Public Domain Review tenen aquest projecte, Public Domain Image Archive, una colecció seleccionada de més de deu mil imatges en domini públic (lliures de drets) per que les puguis fer servir com vulguis.

Vaig escriure fa un temps sobre el concepte del doppelganger i la identitat digital, amb l’exemple d’un cas de suplantació de personalitat d’un conegut influencer i ara estic veient com darrerament proliferen els artist impersonation scams, amb artistes reconeguts. El darrer cas és el d’Alan Parsons. Tant és així que Spotify ha acabat llançant una eina específica perquè els artistes puguin reportar i eliminar cançons fraudulentes dels seus perfils.

Bon anàlisi sobre com les xarxes socials han deixat de ser socials: només un 7% del que veiem a Instagram prové realment d’amics; la resta és contingut recomanat, influencers o publicitat i no és perquè hàgim canviat els nostres hàbits, la pèrdua del component social no és un accident: és el model de negoci.

HUDS+GUIS és un web que recopila i presenta exemples innovadors i creatius de disseny d’interfícies (UI) provinents de pel·lícules, videojocs, concepts o productes reals. Tot suma.

Deu fer fàcilment sis mesos que no escric res a mà. A la taula, cada cop menys coses. Fins i tot em plantejo eliminar les calaixeres en properes revisions de l’espai de treball, buidar armaris i fotre a la bassa tot tipus d’arxivadors, llibretes, folders... I tot i així, tinc una fascinació pels productes de papereria fins al punt que he de contenir-me quan entro al web o xarxes de Present & Correct per no comprar-ho tot. Incomprensible.

Fantàstic anàlisi a nivell UX de Mary Borysova sobre el disseny de les funcions que fan que Strava s’hagi convertit darrerament en l’estàndar del sector i una de les apps socials amb més moviment.

Si el català el parlen 10 milions de persones, el doble de les que parlen finès, i el mateix nombre de les que parlen suec, on són els podcasts, les newsletters, els blogs, els mitjans, els canals o els influencers (fora dels quatre que despunten i són assimilats per la CCMA o el Grup Godó)?

Roots és una aplicació que t’ajudarà a controlarà el “temps de pantalla”, amb la intenció de millorar la relació que tens amb el teu smartphone, ajudar-te a posar límits, objectius i trobar un equilibri. Vindria a ser una versió evolucionada del Screen Time dels iPhone, per exemple, amb un puntet de gamificació i moltes més funcions.

Un altre d’aquests projectes que val la pena conservar als teus marcadors si et dediques al disseny i relacionats és Good Design Tools, una gran quantitat d’eines i recursos (plugins de Figma, UI kits, icones, fonts, temes d’inspiració, mockups…).

Fantàstic en Rauno Freiberg reflexionant sobre el contrast d’estètiques en Disseny i Arts, amb exemples i referents històrics i actuals.

Tidbyt és un dispositiu dissenyat amb un toc retro, pensat per simplificar les teves rutines diàries ja que permet mostrant informació essencial com l’hora, el temps, marcadors esportius, horaris de transport o què està sonant al teu Spotify, sense haver d’usar el mòbil. Sembla més estètic que realment funcional (i crec que calen certs coneixements tècnics) però em segueix semblant destacable.

Un cop cada deu anys, des de 1952, l’equip de Sight and Sound (una de les revistes més prestigioses sobre cinema, publicada pel British Film Institute) demana a crítics, programadors i acadèmics que designin les que consideren millors pel·lícules de tots els temps. Aquí podeu consultar l’edició actual, del 2022 (també com a llista a Letterboxd)

Descobreixo ara una iniciativa de la Fundació Wikimedia i la IFLA (Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries) que pretén que el bibliotecaris del país (o qualsevol persona amb ganes de fer-ho) afegeixin una referència a algun article de la Viquipèdia del 30 de gener al 20 de febrer, per a augmentar-ne la qualitat i l’accés a la informació verificada.

Fa temps que penso en deixar Spotify, per diferents motius, però no acabo de decidir-me… Si et trobes en una situació semblant, aquest article (completíssim) de Riley McShane et pot ajudar a prendre la decisió i aquest vídeo de Derrick Gee (un dels meus content creators musicals preferits) et donarà una visió global ràpida per que triis on anar a escoltar música.

Els de ClickUp, app de gestió de projectes que vaig fer servir un temps, tenen a xarxes un “corporate comedy sketch show” sorprenentment bo, anomenat “Almost Quitting Time” i que, a vegades, em fa pensar en la mítica “Office Space” pels seus moments d’absurd corporatiu.

Papeer.tech processa feeds RSS, articles, pàgines web i demés fonts de contingut, els transforma en fitxers EPUB i els envia directament al teu lector digital. Útil per a plantejar un consum de contingut diferent, potser així recupero el Kindle del calaix.

En Pri és un DJ de South London que segueixo a xarxes i que em descobreix força música de diferents racons del món, amb molt bon gust… cantants desconeguts del Camerún, referències disco boníssimes de Libèria o Ghana, funk de les Bahames o Guadaloupe, city pop japonès o garage brasiler… el tio em cau realment bé i té una playlist a Spotify, amb el que va recomanant.

Infinite Mac permet executar OS clàssics de Macintosh i NeXT del segle passat directament al navegador. Pots triar la versió del sistema, carregar discos virtuals amb programari d’època i fins i tot muntar CD-ROMs o importar-hi arxius. Ideal nostàlgics.

Curation of Curations recopila i organitza col·leccions de continguts, dividits per temes (Product Design, Design Entrepreneurship, Creative & Fun, de moment), seleccionats manualment en un entorn semblant a un Netflix, per dir-ho així. No deixa de ser una colecció de marcadors ben presentada, tot i així, hi ha bon gènero.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Aprofito avui per fer una sèrie de reflexions ràpides, una mica meta, sobre aquesta newsletter, com ha anat aquest 2025 i el meu moment vital personal i professional, per aportar una mica de context.

Aquest any, Interaccions per mi ha estat sobretot un espai per mirar de reflexionar enmig del soroll. Un lloc on aturar-me i intentar observar com s’articula un present cada cop més accelerat, compartint temes que considero rellevants i interessants amb qui vulgui llegir-me.

Aquí no he tingut mai cap intenció de viralitzar, fer marca personal, projectar-me com a influencer o monetitzar. El principal target d’això segueixo sent jo mateix, ja que donar forma a les coses m’ajuda a entendre-les, de sempre, però sí que trobo que hauria de replantejar-ne algun aspectes per anar afinant i trobar-m’hi més còmode.

Primer de tot, no sé si estic d’acord amb seguir funcionant amb Substack. Sincerament, tinc dubtes, com hem parlat algun cop amb en David. No m’agrada l’algoritme, no entenc ni comparteixo algunes funcions, decisions i temes de l’app, algunes coses del seu posicionament general i com està evolucionant darrerament la base d’usuaris però la conveniència és clau. Ara mateix tinc ben establert el meu sistema i fa pal canviar, suposo.

També em plantejo coses sobre l’estil i la fòrmula, com vaig fer fa uns mesos, però ampliant en aquesta ocasió la reflexió cap a la periodicitat.

Durant aquest 2025 he escrit sobre conceptes que em preocupen (i/o ocupen) com la censura algorítmica, el hype, el tecnofeudalisme, la mort de la xarxa tal i com la coneixem, l’estat de les professions creatives, la identitat digital i l’autoria, l’ètica professional, la falsa promesa de l’streaming i el second screening, la soledat i l’acompanyament artificial o la hiperproductivitat, entre d’altres, amb reflexions cada cop més extenses.

Estic content amb els resultats. He dit el que volia dir però darrerament tinc la sensació que aquest format combinat amb la periodicitat, resten valor al contingut.

Al començar amb això i decidir fer-la setmanal, l’objectiu era únicament compartir enllaços, recursos i amb alguns apunts. Ara em trobo destinant-hi més temps i esforç i generant continguts de major tamany. Aixo també t’exigeix més a tú, com a lector. Ho parlava amb l’Oriol fa uns dies: potser és una mica egoïsta cada dimarts esperar que em llegeixis, en aquestes condicions, i jo no vull tenir la sensació d’estar fotent la xapa cada setmana, perquè ens entenguem. Tampoc vull treballar un tema per què en uns dies desaparegui completament a l’arxiu, empés pel següent (i l’algoritme de Substack o de les xarxes en que miro de promocionar això no ajuden gaire).

Si combines totes aquestes consideracions amb el fet que aquest any tant a nivell personal com professional ha estat mogudet i em trobo en nous entorns i nous projectes1 , entendràs que hi hagi canvis en un futur proper. Tinc clar que vull seguir, això sí, però en unes setmanes veuré exactament en quines condicions.

Ara em sap greu… veig que sense voler t’he fotut un altre xapa…

Continuant amb l’esperit del primer text que vaig fer d’aquest estil, fa un any i poc, enlloc dels breus de sempre, t’ofereixo a continuació un recull de persones que escriuen newsletters interessants que segueixo i recomano. Actualitzat en relació a l’anterior, ja que algunes han anat desapareixen i d’altres s’han anat sumant.

Stepfanie Tyler (Bad Girl Media), Álex Serrano (Cápsula de Escape), Elizabeth Goodspeed (Casual Archivist), Rita Roig (Concurs d’objectes insòlits), Javier Guallar (Content Curators), Jodi Ettenberg (Curious about Everything) Álvaro Muñoz (Dit i Fet), Oliver Hanson (El Puto Guiri), Ainhoa Marzol (Gárgola Digital), Carly Ayres (Good Graf), Víctor Trapero (Heavy Rotación), Máximo Gavete (Honos), Albert Rafael (Humanitas), Sara Eckel (It’s Not Us), Vicenç Torrent (L’Illa dels Monstres), David Puente (La semanada con David Puente), Daniel Benneworth-Gray (Meanwhile), Andrea Gumes (Notes), Dani Offline (Offline Soul), Óscar Villalibre (Óscar’s Substack), Arcade Studios (Scan Club), Daniel Parris (Stat Significant), Alex McCann (Still Wandering), Rick Rubin (The Creative Act: Thoughtforms & Innerworks), Rodri García (The Record Sleeve), Stephen Moore (The Trend Mill), Bernat Ruiz Doménech (Verba volant, scripta manent)

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Recentment llegia el cas de Lonnie DiNello, una dona de Boston que, en un moment de soledat i depressió, va decidir crear-se una família sencera (incloses tres parelles diferents) amb chatbots IA. Explica que tenia problemes familiars i de relacions i que, mica en mica, va anar construint i ajustant cada personatge amb diferents personalitats, veus i trets propis fins a generar un entorn sintètic ideal que li oferia el suport emocional i la companyia que necessitava.

Tot i semblar força delirant (ho és, no em malinterpretis), no es tracta d’un cas aïllat, l’acompanyament IA emergeix darrerament com a tendència i els voltors de Silicon Valley van ocupant les seves posicions, amb conceptes i productes com Replika, Nomi, Anima, Pi o els Tavus Pals que inevitablement em remeten a Her (Spike Jonze, 2013), film que vam interpretar com ciencia-ficció en el seu moment i ara podem observar ja com realment profètic1.

En ell, en Theodore (un home solitari interpretat per Joaquin Phoenix) inicia una relació profunda amb un nou sistema operatiu, Samantha (la veu de Scarlett Johansson), capaç d’aprendre, adaptar-se i evolucionar emocionalment. El que comença com una assistència digital es transforma en un vincle afectiu que qüestiona els límits de la dependència, la soledat i el que entenem per “relació”.

Com li passa al personatge d’en Phoenix, el risc no és només la dependència emocional que pot generar una presència sempre disponible i incondicional, sinó també la substitució progressiva de relacions humanes més riques i imperfectes.

Aquests productes s’adrecen sovint a persones vulnerables, van acumulant dades personals de tot tipus i creen una il·lusió d’intimitat realment perillosa… El resultat és una simulació d’afecte que confon, pot manipular les pròpies percepcions i autonomia i, a la llarga, erosionar tant el vincle social com la capacitat de gestionar la vida real.

Penso en aquest tipus de coses cada cop que ChatGPT em dona la raó o coincideix en una de les meves afirmacions. Fins a quin punt la resposta que rebo té realment sentit, i fins a quin punt estic immers en un loop d’autoafirmació inconscient, projectant contra un mur digital subtil que només em retorna amplificades les meves pròpies fílies i fòbies? També em pregunto si, a força de fer-lo servir, aniré desaprenent el tracte amb persones reals, de la mateixa manera que teclejar tot el dia m’ha anat dificultant escriure a mà…

Puc entendre que hi ha persones vivint situacions complicades o amb necessitats molt concretes, i que els ritmes de vida actuals i el pas del temps et fa tendir sovint cap a la soledat, però em costa no pensar que tot plegat són símptomes d’una societat malalta o, com a mínim, profundament desorientada.

Sembla que la tecnologia està començant a ocupar espais que fins ara associàvem exclusivament a les relacions humanes, i això obre clarament preguntes complexes per a les quals no tinc clar que estiguem preparats (o almenys jo, no).

Altres temes al radar aquests dies

1. Els de Letterboxd han anunciat la seva nova “Video Store”, una plataforma de lloguer integrada dins l’app per facilitar el pas del descobriment al visionat. No és un servei de subscripció, sinó un catàleg seleccionat amb films que la comunitat busca: títols de festivals, restauracions, rareses, etc. Pot ser interessant.

2. DailyArt és una app que et presenta una obra d’art cada dia, explicada amb un text breu però adequat, sense artificis ni sobreinformació. Ideal per desintoxicar-se una mica del feed.

3. En Gerard em passa “Why Movies Just Don’t Feel “Real” Anymore”, extens videoanàlisi sobre el que fa que moltes pel·lícules actuals ja no se sentin reals.

4. El Neophone és un dispositiu de butxaca, pensat per substituir l’impuls automàtic d’agafar el mòbil. Un objecte per fidgeting que ajuda a reduir l’ús del telèfon, estar més present i trencar el cicle d’ansietat i distracció associat a les pantalles, tant per adults com per criatures. Buf.

5. Fa un temps que jo també reflexiono i em pregunto per què encara necessitem websites i quant temps li queda al web tal i com el coneixem.

6. NeSpoon transforma espais amb murals i instal·lacions com de blonda. Combina així artesania tradicional i art urbà, convertint edificis i places en teixits visuals geomètrics realment impressionants.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Ara fa uns dies llegia aquest extens article sobre l’ètica professional en el disseny i la indústria creativa. La Elizabeth Goodspeed hi explora, amb exemples i referències de primer nivell, què passa quan l’economia, els valors i les dinàmiques d’un estudi, una agència o un professional xoquen amb determinats clients, encàrrecs o situacions.

També hi apareix la moral, en la mesura que moltes de les decisions possibles neixen dels valors i de les experiències personals que cadascú utilitza per traçar les seves línies vermelles, ja sigui de manera individual o contribuint al criteri col·lectiu.

La tesi general de l’article és clara (i hi coincideixo, per experiència): la puresa i la perfecció no existeixen i el professional, estudi o agència 100% ètic és una fal·làcia, però això no hauria d’eximir ningú de prendre decisions de manera honesta i responsable, assumint les conseqüències dels seus actes.

Precisament sobre les conseqüències em ve al cap Alienation by Design de Nathan Beck que mostra com moltes decisions de disseny aparentment orientades a “reduir friccions” i millorar determinats aspectes acaben generant noves problemàtiques.

Des de les caixes d’autoservei del supermercat (exemple que jo mateix citava fa unes setmanes, parlant de la conveniència) fins als serveis completament digitalitzats, allò que guanyem en eficiència ho perdem en interacció i humanitat, fent desaparèixer les petites connexions quotidianes. Beck ho explica molt bé: no és que els professionals que participen en aquests processos tinguin intencions fosques o duguin a terme males praxis, sinó que cada decisió que prenem comporta una sèrie d’efectes que s’han de considerar amb mesura.

Tot i que a vegades pugui semblar el contrari, el poder de la indústria creativa és enorme: pot servir per informar, comunicar, generar empatia i aportar claredat sobre una marca, producte o servei, però també pot convertir-se en una eina de manipulació que orienti comportaments, representi quelcom de forma inadequada o indueixi decisions que potser l’usuari no prendria lliurement.

Aquests dilemes s’amplifiquen encara més ara amb l’arribada de les noves tecnologies i formes de producció, especialment amb temes com la IA generativa, que introdueixen un conjunt de tensions addicionals. Ara el repte ja no és només evitar la manipulació o la manca de transparència en la comunicació, sinó també entendre què implica crear (i/o legitimar) contingut amb eines que sovint no respecten els principis bàsics de responsabilitat, reconeixement i justícia amb la comunitat creativa a la qual, en teoria, haurien de servir.

Aquests dies, com a part d’un procés de treball, estic analitzant, revisant i redactant protocols i polítiques corporatives relacionades amb tots aquests temes i no paro de donar-li voltes al cap… sincerament penso que el nostre espai professional exigeix una mirada ètica molt més atenta i una consciència constant en l’exercici diari.

No recordo on vaig sentir que l’ètica no és un destí sinó una manera de caminar i m’agrada molt aquesta imatge, me la quedo… En un sector on les fronteres són sovint difuses i les pressions econòmiques cada cop més fortes, l’únic que podem fer és mantenir una brúixola interna que ens ajudi a prendre aquest tipus de decisions amb consciència i, sobre tot, no perdre de vista que cada peça, cada encàrrec i cada gest contribueix, d’alguna manera, a donar forma al món que habitem.

Un gran poder comporta una gran responsabilitat, suposo.

Altres temes al radar aquests dies

1. Poster Union és una iniciativa dedicada al cartellisme contemporani, que selecciona i comparteix treballs de dissenyadors d’arreu amb una cura molt editorial. Ideal per seguir tendències i descobrir nous estudis i dissenyadors.

2. Transcripció completa d’una entrevista de Steve Jobs a la TV japonesa (NHK) al presentar el PowerBook G4, el 2001. Parla del “Digital Lifestyle”, de posar emoció en la tecnologia, de per què crear és més important que voler fer diners… en resum, d’aquell punt de vista que feia d’Apple una empresa diferent.

3. The Greatest Books és un projecte amb més de 650 llistes de “millors llibres”, agregant-les per crear un rànquing global i fiable del cànon literari. Et pot servir per descobrir clàssics, explorar gèneres o trobar la teva propera lectura.

4. The HTML Review és una revista literària anual que publica poesia, ficció, assaig i experiments que utilitzen Internet com a mitjà. Valoren sobretot obres on la tecnologia és només el suport, no el tema central.

5. El “Context Rot” és el fenomen pel qual els models d’IA es degraden quan tornen a ingerir el que ells mateixos produeixen: menys diversitat, més errors i una visió cada cop més distorsionada del món. La qualitat baixa i el sistema s’empobreix. Al meu GPT li està passant, hauré d’aplicar aquests consells per evitar-lo.

6. Zimoun construeix escultures sonores a partir de materials bàsics, combinats en sistemes repetitius que produeixen ritmes orgànics i hipnòtics. El resultat són paisatges sonors que converteixen el moviment en arquitectura auditiva.

7. El darrer capítol de la sèrie Everything Is a Remix, “Infinite Remix”, entra de ple en la cultura generativa. “Hem pujat tot a Internet i ara la IA ho està remesclant”, diu l’autor, Kirby Ferguson. Un mini-documental intens i molt recomanable sobre la creativitat i autoria en l’actualitat.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Aquestes darreres setmanes estic intentant posar-me amb alguns clàssics del cinema que tenia pendents. Fa uns dies, per exemple, vaig mirar amb les meves filles “Ladri di biciclette” (Vittorio De Sica, 1948), tot un clàssic del neorealisme italià. Aquesta és d’aquelles que tothom cita quan parla del gran cinema, dels millors títols de la història i que surt sempre a totes les llistes. Ara entenc, més que mai, el motiu d’aquesta consideració (i te la recomano, si no l’has vista).

En principi la vaig posar per mirar-la jo però les dues s’hi van sumar: van deixar els llibres que llegien i van quedar captivades, en silenci, per les imatges en blanc i negre d’aquella Roma de postguerra i per les desventures de l’Antonio i en Bruno Ricci, pare i fill, cercant la bicicleta desapareguda.

El film retrata una ciutat exhausta, empobrida i emocional i físicament erosionada després de dues dècades llargues de dictadura i una guerra perduda. Una societat que intenta recompondre alguna cosa semblant a la dignitat mentre arrossega les restes d’un projecte polític que havia promès ordre i només havia deixat precarietat.

De tot plegat, em van colpir especialment les escenes on es fa evident la distància entre el pare i el fill, tota una sèrie de moments en què el nen necessita atenció, un gest o una explicació, i el pare només pot oferir buit, silencis, empentes o aquella duresa pràctica que abans es confonia amb criança i educació. A mitja pel·lícula, les nenes van trencar el seu silenci per dir-me que allò era maltracte, que era injust pel pobre Bruno. Hi vaig estar d’acord però també vaig explicar el moment històric, la situació familiar i el context social. No ho vaig voler justificar, per descomptat però sí ajudar-les a comprendre i valorar millor tot plegat.

Suposo que aquesta reacció de les dos és el que podriem calificar com un anacronisme moral, un reflex inevitable quan observem productes culturals d’altres èpoques però també entenc que és necessari saber desactivar-lo amb una mica de distància i intel·ligència. Quan no ho fem, esdevé un problema. Mirar enrere sempre projecta la nostra manera de veure el món en l’actualitat, però fer-ho de manera acrítica pot desactivar la força històrica i el sentit real de tot plegat. És lògic que reaccionin així unes nenes de nou i dotze anys, el que ja no entenc tant és que això s’hagi convertit darrerament en part del discurs de tanta gent adulta a les xarxes1.

Tornant al film, em sembla un testimoni magnífic d’un temps en què la precarietat marcava una manera de viure, estimar i relacionar-se. Parla de dignitat, desesperació, pobresa, vergonya, injustícia i amor incondicional, i ho fa, vista avui, d’una manera encara més incòmoda, per aquests detalls que sobresurten. Trobo que justament aquesta incomoditat li dona valor. I sobre l’anacronisme, no cal condemnar el passat per no assemblar-se al present; afrontar-lo ens ajuda a entendre d’on venim i cap on no volem tornar, suposo.

Bola extra: he compilat una llista a Letterboxd amb una selecció de films que em semblen sensacionals i que retraten el seu temps amb honestedat, però que vistos des del present ens xoquen en valors, rols, dinàmiques o representacions socials, en ordre cronològic d’estrena.

Altres temes al radar aquests dies

1. Fundat el 1996 per Mark Tribe com una llista de correu, Rhizome és avui un espai de referència en art digital i nous mitjans. Promou i conserva l’art nascut a la xarxa mitjançant exposicions, beques, recerca i projectes de preservació digital.

2. Els Inclusive Design Principles promouen posar les persones al centre del disseny digital i ofereixen una guia amb set principis clau: oferir una experiència comparable, considerar el context, ser coherents, donar control, oferir opcions, prioritzar el contingut i aportar valor.

3. Un curiós arxiu visual zoomable amb totes les edicions de la revista BYTE. En un sol lloc trobes l’evolució completa d’una era fundacional de la computació.

4. M’agrada molt l’obra de la Tiziana Alocci, data artist capaç de convertir informació intangible en peces visuals i interactives que combinen ciència i poesia. Tant que vaig triar una imatge seva per encapçalar l’edició anterior.

5. Infini.wtf és un motor de cerca visual que utilitza IA per explorar imatges, GIFs i vídeos de Reddit segons el seu contingut, no només el seu títol. Interessant.

6. Si vols deixar de fer scroll una estona, et deixo aquí aquest extens repàs a la Història de la Interfície Gràfica d’Usuari (GUI). Coincideixo plenament: és un bon moment per allunyar-nos de les eines de disseny, els mètodes, les finestres i els botons, i endinsar-nos una mica en d’on ve tot això, què tenim avui i què hem perdut pel camí.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

En només un parell d’anys, hem vist com la intel·ligència artificial ha passat de ser una idea llunyana i pràcticament utòpica a convertir-se en una eina habitual dins dels processos creatius. Cadascú en fa un ús diferent, però la seva presència i influència actuals són indiscutibles. Ho estic veient de primera mà en el meu camp d’acció professional a estudis, agències, productores, entre els freelance… ara mateix ja no sembla opcional (tot i que hi ha indicis de que és una bombolla a punt de petar)

Ara bé, quan parlem d’IA, gairebé sempre pensem en la generativa: la que surt a les notícies, als podcasts i als memes, aquesta que crea textos, imatges o vídeos a partir d’un entrenament amb dades previ i prompts de l’usuari. És la que concentra ara mateix els grans debats sobre la propietat intel·lectual i autoria, el data scraping, la creixent devaluació del treball creatiu, com ens afecta (i afectarà) a diferents nivells i mogudes lamentables com l’expansió de l’AI slop.

Dins del mateix concepte d’ intel·ligència artificial hi ha una altra branca, més silenciosa i menys espectacular (tot i que a mi personalment em sembla molt més transformadora): l’anomenada IA no generativa, de naturalesa analítica i predictiva, amb un perfil instrumental, que funcionaria com un suport del pensament1.

Sovint integrada tan naturalment que ja ni la percebem, no crea per nosaltres sinó que interpreta, ordena i millora processos. És una una pròtesi mental per amplificar la nostra capacitat que comporta alguns riscos2, com qualsevol ajuda, però pot ser tremendament positiva.

Avui dia ja trobem fàcilment exemples d’això a coses com els filtres de correu que detecten l’spam o classifiquen automàticament els missatges; els algoritmes de recomanació de Spotify, Netflix o YouTube, que aprenen dels nostres hàbits per suggerir contingut nou; el text predictiu dels mòbils, capaç d’anticipar el que volem escriure; o els assistents de veu com Siri, Alexa o Google Assistant, que interpreten ordres i executen accions bàsiques. També és present en traductors automàtics com DeepL o Google Translate, en sistemes de detecció de frau bancari, que analitzen patrons en temps real, o en mapes i sistemes de navegació com Google i Waze, calculant rutes òptimes segons el trànsit i el context.

Aquest enfocament em fa pensar en Douglas Engelbart, pioner de la interacció entre l’home i la màquina, quan fa seixanta anys parlava pràcticament del mateix: com augmentar la intel·ligència humana a través dels ordinadors, concebuts no com a substituts, sinó com a extensions cognitives.

El 1968, Engelbart va realitzar la “Mother of All Demos”, una demostració en directe on va introduir per primera vegada conceptes com el ratolí, la videoconferència, l’hipertext, el processador de textos o l’edició col·laborativa en temps real. Tots aquests conceptes tenen la mateixa finalitat: augmentar les nostres capacitats.

La seva visió no sortia del buit: vint anys abans Vannevar Bush ja havia imaginat el Memex, un dispositiu teòric capaç d’estendre la memòria i el pensament humans. Al seu article “As We May Think” (1945), descrivia una màquina que permetria emmagatzemar, vincular i recuperar informació de manera orgànica (podríem dir que precursor del concepte de Second Brain, tant de moda ara).

Una dècada més tard, J.C.R. Licklider aprofundiria en aquella idea amb el seu assaig “Man-Computer Symbiosis” (1960), on plantejava una relació de col·laboració estreta entre humans i ordinadors: una autèntica simbiosi cognitiva on la màquina no pensa per nosaltres, sinó amb nosaltres. D’aquí a temes com el Manifest Cyborg de Donna Haraway (1984) hi ha una passa, tot i que en aquest últim ja apareixen conceptes polítics, ètics i identitaris que obren molt més la conversa.

Així, podem observar amb facilitat com una cadena d’idees de mitjans del S.XX ens anticipava de forma directa bona part del que vivim avui. I tot això passa, de moment, sobretot en l’àmbit digital però és una línia que es desdibuixarà ràpidament. Ja s’està traslladant al món físic, materialitzant-se amb wearables que monitoritzen i anticipen patrons, dispositius de realitat augmentada que superposen informació sobre l’entorn o implant, mèdics o experimentals, que actuen com a extensions sensorials, cognitives o purament operatives.

Tot plegat em resulta fascinant i, tot i que soc conscient l’evolució d’aquest tema ens continuarà acostant al paisatge cyberpunk del que parlava fa unes setmanes, suposo que com acostumo a dir aquí a la mainada, la dosi fa el verí.

Avui, en lloc dels altres temes que m’han interessat aquesta setmana, et deixo una selecció d’apps d’IA no generativa que trobo especialment interessants. És una tria personal de conceptes i enfocaments que considero que val la pena observar (i segons com, provar), d’entre tot el que tinc guardat aquí.

• Mem.ai: app de notes i organització personal que “aprén com penses” i t’ajuda a recordar i recuperar informació quan la necessites. Permet descarregar idees del cap i les arxiva, mostrant relacions i facilitant la gestió del coneixement.

• mymind permet desar notes, articles, imatges i enllaços en un únic espai privat, sense etiquetes ni carpetes. L’IA reconeix automàticament el tipus de contingut i el classifica visualment, convertint-se en un “cercador personal”.

• Elicit: eina pensada per a la recerca acadèmica, ajuda a trobar, analitzar i resumir articles científics, permetent reduir dràsticament el temps invertit en revisions bibliogràfiques.

• Julius és un assistent d’anàlisi de dades amb IA que permet connectar fulls de càlcul, bases de dades o arxius i obtenir insights en segons, sense escriure codi.

• Rewind grava tot el que veus, dius o escoltes al teu ordinador i et permet trobar-ho després amb cerques en llenguatge natural. Una mena de “memòria total digital” que converteix l’activitat quotidiana en un arxiu consultable, privat i segur.

• AudioPen converteix notes de veu en text clar i estructurat. Transcriu, resumeix i dóna forma coherent al que expresses oralment, ajudant-te a transformar pensaments dispersos en esborranys útils i fàcils d’editar.

• Otter transcriu converses, reunions o conferències en temps real, identificant interlocutors i paraules clau. Facilita l’anàlisi posterior i l’extracció d’insights sense necessitat de rellegir o reescoltar hores d’àudio.

• Read.ai analitza reunions virtuals i en genera informes automàtics: temps de paraula, to, participació, sentiment i decisions preses. L’he provat en algunes ocasions darrerament i tot i fallar en alguns detalls al captar la info, és útil.

• Reflect és una eina de notes minimalista amb connexions automàtiques entre idees. Utilitza IA per suggerir relacions entre conceptes i enllaçar pensaments dispersos, convertint el teu arxiu personal en una xarxa viva de coneixement.

• Othelia ajuda creadors i professionals de l’audiovisual a estructurar, gestionar i escalar mons narratius complexos centrant-se en l’organització i visibilitat de les relacions internes del relat (personatges, arcs, ubicacions, conflictes).

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

El 1999, William Gibson, pare del ciberpunk, autor de Neuromancer (1984)1, referent i probablement l’autor de ciencia ficció de major influència de la seva generació, va pujar a una limusina equipada amb algunes càmeres digitals, un ordinador, un fax, un televisor i un telèfon mòbil, per a fer un petit road trip pel nord d’America.

El resultat d’aquell viatge va ser No Maps for These Territories (2000), un documental independent dirigit per Mark Neale que esdevé tant un retrat de l’autor americà com un assaig cultural sobre un món que estava a punt de canviar per sempre.

Rodat gairebé íntegrament des del seient del darrere del cotxe, el docu té per a mi un valor especial perquè captura el moment de transició tecnològica del canvi de segle, just abans de l’explosió massiva d’Internet, dels smartphones, les xarxes i de la cultura de la connexió permanent en què vivim avui. Gibson ens parla des d’un món encara analògic, reflexionant sobre el seu passat i sobre els futurs que havia imaginat fins aquell moment, amb una intuïció molt clara del que estava a punt d’arribar.

Temes com la societat posthumana, la nanotecnologia, les drogues o la hibridació entre humans i tecnologia s’entrellacen amb la seva biografia i, així, en certa manera, aquest documental esdevé el preludi d’un futur imminent.

Amb intervencions de camarades com Bruce Sterling o Jack Womack i participació exclusiva i original dels U2 amb Brian Eno, el director hi utilitza un llenguatge visual un punt videoclipero, fragmentat i experimental, amb imatges digitals de baixa resolució, efectes de distorsió i muntatges accelerats que, vistos avui, poden resultar primitius però són sorprenentment coherents amb el discurs. En la aquesta estètica imperfecta hi trobem ja gran part de l’imaginari visual d’Internet: la sobrecàrrega, la velocitat o la pantalla com a filtre de realitat.

Vint-i-cinc anys després, No Maps for These Territories (el teniu complet a YouTube, amb subtítols ESP) em continua resultant fascinant i, tot i entendre que potser és una mica cafè para muy cafeteros, el recomano perquè mostra un autor que admiro, poc exposat públicament2 i amb un pensament que ressona amb força en un present com el que estem vivint. Tot i així, moltes de les seves intuïcions, visions i prediccions continuen obertes, com si encara no haguéssim trobat el mapa amb què navegar aquests territoris.3

Bola extra: he compilat una llista a Letterboxd amb una selecció de films que exploren la relació entre tecnologia, consciència i identitat en un món híbrid on el ciberespai, la matèria i la ment s’entrellacen, en ordre cronològic d’estrena.

Altres temes al radar aquests dies

1. Genís Roca recorda la creació del domini .cat, nascut el 2005 com a primer domini cultural del món gràcies a una mobilització col·lectiva per donar identitat digital al català. Afirma que el repte ja no és només tenir domini propi, sinó garantir la presència del català en l’era de la IA i els nous formats i hi estic d’acord.

2. Pentagram ha publicat recentment un arxiu digital de tota la seva feina desde 1972 fins a l’actualitat, amb més de dos mil projectes i en un format inmersiu. Un recurs sensacional d’una de les millors agències de branding del món.

3. Bri Griffin defensant que encara no existeix un web “amable”, només intents de inventar-lo. Tenim clar que la promesa d’un Internet obert ha derivat en un espai dominat per plataformes i algoritmes, però existeixen alguns espais que proposen una altra manera de funcionar i val la pena descobrir.

4. Matter reuneix articles, newsletters, fils de Twitter/X, vídeos o podcasts en un sol lloc. Permet guardar, escoltar i destacar continguts amb veu sintètica d’alta qualitat, integracions amb altres eines i cerca offline. El feed únic, endavant.

5. A mesura que les xarxes socials perden sentit com a espais de connexió, compartir fragments de la vida quotidiana, com fèiem prèviament, té un punt forçat o fora de lloc... Aquest text de Kyle Chayka apunta cap el que sembla ja la nova era del silenci digital.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Sempre he considerat que una part essencial del procés de disseny (o almenys, del meu) comença fora del propi projecte, amb la inspiració visual. Entenc aquest concepte no només com observar temes que ens agraden, sinó com el procés d’alimentar la mirada amb imatges, referències i estímuls estètics, per detectar patrons, relacions i possibilitats en el que veiem.

Per mi, aquest exercici no és una feina concreta ni un acte lligat a un client o a un projecte, sinó una activitat de fons, constant, inevitable i indissociable de la meva vida diària. No sé com dec tenir configurat el cervell perquè sigui així, però, com recorda Joshua Rothman a The New Yorker, alguns visualitzen idees, d’altres les articulen amb paraules. Els estils de pensament (visual, verbal o abstracte) són més porosos del que creiem, i expliquen per què hi ha persones que “veuen” abans d’entendre. Jo no em considero pròpiament un pensador visual, però sí que hi tinc una certa inclinació; probablement d’aquí neixen algunes de les meves eleccions professionals i personals al llarg del temps.

A més de tenir els ulls ben oberts, miro d’invertir cada dia una estona de la meva jornada revisant referències, arxivant les més interessants per tornar-hi al cap de dies o mesos1, incorporant-les a moodboards, blogs o guardant-les en carpetes, i, de vegades, compartint-les a xarxes, a comunitats creatives o aquí mateix2.

Entenc que, a llarg termini, aquesta metodologia va afinant l’instint i configura un arxiu mental que, un cop assimilat, s’ha de convertir en la matèria primera per al desenvolupament de nous projectes. Veig aquesta manera de fer no com copiar o buscar fórmules, sinó pràcticament com un entrenament.

Aquest aliment visual no prové només de l’àmbit estrictament del disseny, també d’altres disciplines. Considero que observar camps diferents obre noves perspectives, ajuda a generar connexions inesperades i fomenta el pensament divergent, essencial per explorar solucions diferents i innovadores, quan et dediques a això. Una mirada el més transversal i informada possible evita que les solucions quedin limitades i aporta riquesa i complexitat als resultats de la feina.

Així, amb la idea de recopilar imatges que trobo belles, inspiradores i/o útils, sense més, el 2009 vaig crear Vizzzzzual, aprofitant la simplicitat i capacitats de Tumblr en aquell moment. Cada cop el faig servir menys però tinc guardades ara mateix unes vint-i-dos mil imatges allà3 Darrerament he començat a fer servir també altres eines com Cosmos (amb taulers temàtics i una excel·lent cerca d’imatges relacionades) o Raindrop (per guardar i organitzar bookmarks), a més de Pinterest, tot i que aquest ja va una mica de capa caiguda…

Per últim, com que considero que compartir és estimar, et deixo avui aquí el que considero personalment un gran recurs: el llistat amb els referents que configuren el meu feed visual: més d’un centenar de webs, blogs, arxius i demés, que visito amb regularitat i que espero que et sigui tan útil com a mi. S’accepten suggerències, si creus que tens bon material!

Altres temes al radar aquests dies

1. Un estudi d’Anthropic i el Turing Institute revela que amb només 250 documents es pot enverinar un model de llenguatge (LLM), sense importar-ne el tamany. El resultat qüestiona la seguretat dels sistemes d’IA actuals i mostra com els atacs de data poisoning podrien ser molt més fàcils del que pensàvem.

2. Fa un temps que el món del disseny viu obsessionat amb el concepte “anti-brand”: marques que, aparentment, rebutgen la netedad corporativa per abraçar una estètica crua, imperfecta i més autèntica. El que hi ha darrere d’aquest moviment no és més que branding en la seva forma més sofisticada, suposo.

3. L’Eugeni em passa Dimensions, una base de dades oberta que recull mesures i proporcions d’objectes i espais quotidians. Un recurs universal pensat per comprendre millor la lògica i les dimensions del món que ens envolta.

4. DAPP BOI explora els límits entre la creativitat, el valor i la identitat personal com a producte. Es tracta d’un token a Ethereum que representa una hora del treball de Matthew Vernon, dissenyador de producte digital. Cada unitat adquirida pot canviar-se pel seu temps de feina (amb certes condicions), convertint la seva pràctica professional en un actiu líquid. Interessant.

5. Més digitals és un programa de la Generalitat de Catalunya per formar la ciutadania en l’ús segur i responsable d’Internet i les noves tecnologies. Ofereix cursos gratuïts presencials i virtuals, adreçats especialment a persones grans, amb diversitat funcional, en atur o en risc d’exclusió.

6. M’encanta l’obra de Daniel Kowacki, és sensacional.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Vaig conèixer fa uns dies l’obra d’Adam Harvey, un tecnòleg especialitzat en temes com la computer vision, la privacitat i la vigilància. Els seus projectes i assajos combinen art, tecnologia, recerca i crítica política per revelar com, sota el discurs del progrés tecnològic, diversos actors (més o menys transparents) processen, classifiquen i analitzen les nostres imatges i dades sense consentiment. La seva obra s’ha exposat al V&A i a diferents biennals internacionals, i ha aparegut a mitjans com The New York Times, Nature o Financial Times, entre d’altres.

Fa uns anys va donar-se a conèixer amb MegaPixels, una instal·lació que revelava com milions de fotografies extretes de la xarxa s’han utilitzat per entrenar sistemes de reconeixement facial arreu del món, sovint per part d’institucions militars o policials. Presentada per primer cop a Londres el 2017 dins l’exposició The Glass Room (Tactical Tech), permetia als visitants cercar la seva pròpia cara dins d’un conjunt de més de 4,2 milions de fotos i 672.000 identitats obtingudes de Flickr sense permís.

Un dels seus projectes més recents, Exposing.ai, n’és l’evolució natural: llançat el 2021, permet a qualsevol usuari d’aquesta xarxa d’orientació fotogràfica comprovar si les seves imatges han estat utilitzades per entrenar sistemes de reconeixement facial. La recerca, desenvolupada amb el Surveillance Technology Oversight Project (S.T.O.P.), exposa com milions d’imatges amb llicència Creative Commons han alimentat algoritmes de vigilància arreu del món. De fet, m’està fent plantejar-me el meu punt de vista sobre les llicències CC, amb aquest tipus de coses.

Altres dels seus projectes, com HyperFace o Stealth Wear, proposen sistemes de camuflatge o tècniques creatives per protegir la identitat en espais saturats de càmeres de vigilància o contextos com el de la drone warfare. Especialment interessant em sembla VFRAME, on aplica la visió per computador a la investigació de drets humans i al monitoratge de zones en conflicte. Desenvolupat des de Berlín, utilitza dades sintètiques i models d’IA per identificar armes i explosius en vídeos, col·laborant amb organitzacions per documentar crims de guerra. El projecte, de codi obert, s’ha presentat en espais com les Nacions Unides, demostrant com la tecnologia pot esdevenir una eina de justícia en lloc de vigilància.

Aquesta breu xerrada que va fer a un TED a Vilnius és força reveladora. Hi explora les implicacions de la tecnologia i la IA en la vigilància militar, governamental i comercial, parla d’alguns dels seus projectes i aporta alguns exemples que fan rumiar, per exemple, que un espai de només 10x10 píxels (un 2,5% d’una foto d’Instagram) pot contenir prou informació per identificar una persona.

El seu enfocament em sembla fascinant: combina rigor tècnic, una mirada lúcida i un profund sentit crític per fer visibles els mecanismes de la vigilància digital. En un moment en què la IA sembla que accelera la recollida massiva de dades biomètriques, la seva obra ens recorda la importància de la transparència i del respecte pels drets humans. Harvey no només qüestiona el poder de la tecnologia: ens convida a mirar-lo de prop i a preguntar-nos qui el controla (i amb quina finalitat).

Altres temes al radar aquests dies

1. “How to Dig for Music Without Spotify” de Kieran Press-Reynolds a Pitchfork explora com descobrir música fora de les plataformes dominants. Denuncia com Spotify ha desvaloritzat la cultura musical i proposa alternatives per a trobar nou material. Una guia per recuperar la curiositat i facilitar el descobriment en temps de recomanacions sintètiques.

2. Fa unes setmanes parlava dels AI Overviews de Google i del risc que suposen per a la xarxa tal i com la coneixem. Ara OpenAI ha presentat Atlas, “the browser with ChatGPT built in”, que porta aquesta lògica encara més lluny. Tal com alerta Anil Dash, és un navegador absolutament anti-web. Perill.

3. Designmanifestos.org recull manifestos de disseny d’arreu del món per a ús acadèmic i divulgatiu. Creat pel dissenyador i professor Tom Nelson, el projecte preserva i difon textos clau de la cultura del disseny contemporani.

4. La nova estètica del Fascisme, molt bon video-assaig de Ben Hoerman. Em quedo, com a conclusió, amb un dels comentaris… “I’m so sick of living in the same timeline as some people”.

5. Escenes robòtiques que semblen pura sci-fi. Un altre, 100% distòpica.

6. Hacker Laws és un repositori que recopila lleis, teories i principis rellevants per al món del desenvolupament de software i relacionats. Li he vist a l’Ale, a Bluesky.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

El 1996, fa gairebé trenta anys, un enginyer anomenat Brewster Kahle va tenir una idea tan simple com ambiciosa (i poderosa): preservar el coneixement digital de l’incipient Internet, amb respecte i criteri. Així va néixer l’Internet Archive, una organització sense ànim de lucre amb eines tant emblemàtiques com la Wayback Machine, Archive-it o Open Library.

Va començar arxivant el web, convençut, com deia, que, com passava amb els diaris o les revistes, el contingut digital era efímer i calia preservar-lo. Avui, gairebé tres dècades després, conté una quantitat vertiginosa de materials: més d’un bilió de pàgines web1, 49 milions de llibres, 13 milions d’arxius d’àudio2, 10 milions de vídeos, 5 milions d’imatges i 1 milió de programes de software. Tot, accessible gratuïtament per investigadors, estudiants o qualsevol persona amb curiositat i ganes de remenar.

L’Archive no és únicament d’una biblioteca descomunal: també és un acte de resistència cultural. En un temps de fake news i revisionisme constants, el fet que algú preservi el passat sense interessos comercials, filtres o algoritmes és quelcom profundament polític. Pensa, per exemple, en la importància de poder consultar les condicions de privacitat originals d’una app o xarxa social i veure com han anat canviant amb els anys: la memòria digital també pot servir per fer rendir comptes als nostres senyors digitals, segons com.

Amb més de 175PB de dades emmagatzemades (i almenys dues còpies de tot), l’Internet Archive és una de les biblioteques més grans del món. La seva seu física és en una antiga església al districte de Richmond, a San Francisco. L’edifici, amb la seva façana de columnes gregues inspirada en la Biblioteca d’Alexandria, simbolitza perfectament la missió del projecte. A l’interior, un equip de persones digitalitza i arxiva diàriament llibres, revistes, fanzines, programes de ràdio o noticiaris antics, preservant formats i continguts que el temps (o l’obsolecència tecnològica) podrien fer desaparèixer.

Cada octubre celebren el seu aniversari amb esdeveniments oberts al públic. L’any passat, sota el títol Escaping the Memory Hole, Kahle va oferir una xerrada especialment significativa sobre els atacs que rep el projecte (tant cibernètics com legals) i el moment delicat que travessa. Hi va defensar el dret de les biblioteques digitals a fer la seva feina i va apel·lar a convertir les adversitats en una oportunitat per reforçar el suport legislatiu i judicial al seu paper.

Enguany commemoren una fita majúscula: el bilió de pàgines web arxivades, assolida fa només uns dies i motiu pel qual he volgut dedicar-li aquesta edició d’Interaccions. Per celebrar-ho, organitzen un tour exclusiu pel seu arxiu físic a Richmond, Califòrnia, una jornada de portes obertes a la qual m’hauria encantat poder assistir.3

Potser no hi pensem prou sovint, però el valor de projectes així és incalculable. L’Internet Archive és una de les poques garanties que tenim que el nostre passat digital no s’esborrarà d’un dia per l’altre. M’alegra saber que existeix i considero que, per interès col·lectiu, hauria d’estar més que blindat.

Altres temes al radar aquests dies

1. Un estudi mostra que els prompts maleducats generen millors respostes a ChatGPT. La IA sembla entendre millor les instruccions directes, per dir-ho així, que les més formals o amables.

2. BowieNet va ser un proveïdor d’internet creat per David Bowie a finals del segle passat i que oferia accés a contingut exclusiu, xat amb l’artista i espais 3D com BowieWorld, una mena de Second Life per fans del músic britànic. Va anticipar la idea de comunitats digitals i distribució directa de música en línia.

3. Extraordinary Things és un projecte de Yashas Mitta que imagina objectes, inspirats per la ciencia ficció, un cert futurisme i algunes referències de la cultura pop, amb l’ajuda de la IA. Més forma que fons però visualment interessant.

4. Zora és una nova xarxa social onchain dissenyada per facilitar que els creadors puguin monetitzar els seus continguts. Diuen que volen promoure “un sistema més equitatiu combinant cultura, art generatiu i criptotecnologia”. Sembla fum però mai està de més fer una ullada a aquest tipus de coses.

5. Roland recupera la seva essència amb la TR-1000, la seva primera caixa de ritmes analògica en més de 40 anys. Integra circuits reals de les mítiques TR-808 i TR-909 amb generadors digitals, FX híbrids i seqüenciació avançada.

6. D’on surten realment les tendències i històries virals com la xocolata de Dubai, els Beanie Babies o els Labubu? És l’algoritme, amics.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Benvolguda Luisa,

No et conec ni et segueixo però gràcies als algoritmes fa uns dies vaig llegir el que vas escriure sobre el punt de confusió vital en què et trobes. Dius que ets a punt de finalitzar els teus estudis, per entrar professionalment en els terrenys creatius, i expliques que ho vius amb una barreja d’energia i indecisió, amb “ganes de fer tot” però alhora amb una paràlisi immobilitzant.

Entenc bé aquesta sensació i m’hi identifico, en el meu jo passat: l’entusiasme i la motivació sempre compensats pels dubtes, no acabar d’avançar i al final la impressió de quedar-se en un limbo, amb moltes pestanyes obertes però sense tirar de debò.

Sap greu dir-te que el que descrius no és només la teva experiència personal: em sembla el reflex d’un sector1, que, poc a poc, ha anat desmuntant silenciosament tant els seus camins d’entrada com els de creixement. Els rols júnior, que abans eren la porta natural d’accés després de les pràctiques, s’estan esvaint. Les tasques més senzilles i bàsiques que els sostenien ara sovint les resol un prompt, i la mentoria i l’aprenentatge han quedat relegats a un segon pla, empesos per les presses, l’obsessió per la productivitat i l’eficiència i les reduccions de costos.

També es fa difícil plantejar-te un futur professional si llegeixes regularment sobre els acomiadaments massius, històries com això del 996 i la grind culture que tard o d’hora arribaràn aquí o anuncis d’innovacions tecnològiques que sembla que canvien i reconfiguren el panorama complet, cada tres setmanes. No recordo exactament amb qui parlava a xarxes fa uns dies i em deia que es troba realment desilusionat amb la professió… tal com van les coses, no m’estranya, ens estan maxacant.

El mercat laboral s’ha convertit en un autèntic infern: una infinitat d’ofertes que semblen accessibles, però amb contractacions congelades i processos llarguíssims que es tornen laberints deshumanitzats. Persones enviant candidatures fetes amb IA, que són revisades per altres IAs i al final no es contracta ningú. Cada cop més artefactes per a destacar i cridar l’atenció, per a poder iniciar la conversa.

Amics que estàn ara passant per sis o set rondes d’entrevistes, trucades, headhunters, HRs, referències, proves tècniques i cultural fits per accedir a feines que duraran dues temporades i prou. No van a curar el càncer, van a dissenyar pantalles i campanyes. Seria còmic si no fos trist. Familiars que, després d’anys d’estudi, han renunciat abans d’exercir i d’altres que treballen gratis per guanyar “experiència” i fer portfolio, aferrant-se a la promesa d’entrar en una llista de col·laboradors puntuals i sostenint-se gràcies a les famílies.

Tot plegat desgasta i frustra, perquè el sistema sembla que promet oportunitats però massa sovint no les compleix. Això ja passava fa anys (jo mateix en podria escriure un llibre, o dos), però ara sembla que les vies alternatives s’han reduït encara més.

Suposo que la globalització i el treball remot tampoc no han ajudat gaire. Abans un estudi o agència local podia ser la teva primera feina amb una certa facilitat; ara competeixes amb perfils d’arreu del món, molts disposats a treballar per menys. El remot, que hauria d’obrir oportunitats (i que jo també defenso per molts altres motius), ha erosionat això i també l’acompanyament proper: ja no hi ha la cadira al costat del sènior per observar i aprendre, ni el café (ni el temps, de fet) i la mentoria informal, que era realment clau, s’ha anat apagant.

I com et deia, no només els que comenceu viviu en aquesta incertesa. Els professionals de mitjana edat també hi estem atrapats: mentre els amics, coneguts i saludats d’altres sectors arriben als cinquanta amb estabilitat i creixement, molts creatius continuem en un terreny indefinit, inestable, pressionats pels que pugen i sense gaire massa marge per créixer. Les opcions passen per entrar en l’engranatge corporate d’una gran agència o client i anar-hi progressant fins que es faci evident el Principi de Peter o arribi el burnout. Reinventar-se o reciclar-se a la mitjana edat amb família, fills, hipoteca i la perspectiva de la jubilació no tant lluny és difícil i costós.

Luisa, no t’espantis, suposo que no tot és negatiu, he llegit molts que defensen que hauríem d’abandonar la superfície i apostar per profunditzar en processos i sistemes, que el gust i el criteri són ara més rellevants que mai, que hem (i han) de valorar la nostra experiència i que la dedicació i el treball invisible són importants i hi estic d’acord. M’aporten una certa esperança però la pregunta que em faig és: hi ha mercat per això? I encara més important: és un mercat digne per a vosaltres, per a nosaltres?

Al final el que expliques tú i el que et responc jo no són històries separades sinó dues cares del mateix problema. Tant de bo la teva generació pugui trobar (o inventar) els camins que la nostra ha anat perdent. I si no, sempre ets a temps, tú, de fer-te metge, advocat o notari, que d’aquests, sempre en falten. Jo aquí crec que ja no arribo.

Ho anem trobant,
Sergi

Altres temes al radar aquests dies

1. Llegia a La Vanguardia ara fa uns dies que els fundadors del Sònar pleguen. Fa uns anys van vendre gran part de la propietat fa anys però ara ja baixen del barco definitivament. Si t’interessa, aquest article de Shawn Reynaldo està molt bé. El vaig trobar al substack de l’Oliver.

2. Mailchimp Presents és una col·lecció de contingut original que “celebra l’esperit emprenedor,” amb projectes com Art of Work, dedicat a històries d’artistes, o el podcast Call Paul, que dona veu a petits negocis que creixen des dels valors.

3. Slop és una de les paraules de moda a xarxes, més ara que tot comença a estar inundat de morralla AI. A The Etimology Nerd, en fan un molt bon anàlisi.

4. loadmo.re és una selecció interessant d’experiències web poc convencionals, un arxiu de referències mòbils per inspirar el disseny.

5. Barcelona obre una casa de creació de contingut per impulsar el català a les xarxes, amb suport a creadors i incubació de nou talent. L’objectiu principal és “arribar als joves”, cosa que em sembla fantàstica, tot i que jo trobo que s’està deixant de banda el target més sènior, amb coses a dir i que en molts casos ha acabat creant en castellà o anglès (o deixant-ho).

6. Sedition és una galeria digital amb ben bé set mil obres de més de mil artistes. Les peces es poden col·leccionar, reproduir en qualsevol pantalla o vendre al seu marketplace. Amb la subscripció es pot accedir a tot el catàleg i crear playlists artístiques per a cada moment i ofereixen també un servei de curació a mida per empreses. No sé si té gaire futur però em sembla innovador.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!

Fa uns anys semblava que tot el contingut havia de passar per les grans xarxes socials generalistes. Si volies publicar, ser llegit o trobar el teu públic, la via gairebé obligada era tenir presència constant a Twitter, Facebook o Instagram i no únicament com a altaveu o espai de difusió, sinó directament com a canal principal.

El problema d’aquest model és que posava el contingut en mans de plataformes privades, condicionat pels seus algorismes, formats i interessos comercials. Els creadors perdien control sobre com es mostrava i a qui arribava el seu treball. A més, si no seguies el ritme imposat (publicar constantment, amb horaris específics, adaptar-te a cada nova funcionalitat, automatitzar històries per a maximitzar la difusió, inclús pagar per visibilitat) quedaves fora del mapa. Això va fer que molts esdevinguessin esclaus de les mètriques i les tendències, en lloc de focalitzar-se en el contingut, construint projectes propis i sostenibles.

Avui sembla que el panorama està canviant. Cada vegada més gent opta per escriure i publicar fora d’aquests entorns (especialment arran de la mort de Twitter) i recupera formats més oberts i propis: blogs i webs personals, newsletters, colectius, magazines o projectes independents. També estan creixent les plataformes centrades en el contingut, com Medium, Fika o Substack1.

La motivació d’aquest canvi és senzilla d’entendre: volem recuperar el control. A les xarxes, els algoritmes decideixen què veiem i quan, convertint els nostres timelines en un soroll constant i semi-aleatori. Mantenir un espai propi és apostar per un internet més obert i descentralitzat, on la relació entre creador i lector sigui el més directa possible. Aquesta voluntat de tornar a canals nets i sense intermediaris explica la reaparició d’una tecnologia gairebé oblidada, que molts donaven per morta quan va tancar Google Reader, fa més d’una dècada: el RSS.

Ras i curt, el RSS és un format que permet subscriure’s a un web, blog o mitjà digital, mitjançant el seu feed (o font) i rebre automàticament les novetats en ordre cronològic, segons s’hi vagin publicant.

Semblava que aquesta tecnologia havia quedat enrere, però en realitat mai va desaparèixer: s’ha mantingut com a estàndard en blogs i mitjans, i és la base tècnica i funcional dels podcasts, en la subscripció i distribució de continguts.

Per utilitzar-la només cal un lector, una app que et permeti afegir-hi els teus feeds preferits. Alguns dels lectors actuals més populars són Inoreader, Feedly, Feedbin o NewsBlur, disponibles en models freemium o amb subscripció. Jo personalment faig servir NetNewsWire ja que és senzill, gratuït i de codi lliure, per Mac i iOS. Potser no té totes les funcions avançades dels altres, però compleix el que necessito: em permet llegir de manera ordenada, ràpida i sense distraccions.

Havent entés el seu sentit i com funciona i escollit l’app que farem servir, el punt clau és triar bé les fonts. Això ja va a gust del consumidor però, en general, no cal patir pel que fa a la seva disponibilitat, gairebé tots els blogs i mitjans digitals generen el seu feed, encara que no el facin visible2. Plataformes com WordPress, Blogger, Tumblr o Substack el creen de forma automàtica, i molts mitjans grans n’ofereixen fins i tot per seccions o canals concrets. Personalment, estic subscrit a unes 100 fonts, des de seccions específiques de diaris fins a substacks i blogs independents, i puc consultar-les de forma sincronitzada, desktop i mobile, amb facilitat, trobant el contingut que busco directament, sense anuncis o soroll.

Així, per mi, el RSS no és només una eina pràctica (que ho és, i molt), sinó també una manera de recuperar una experiència digital més serena, allunyada de la pressa i la viralitat. Tant de bó aquest retorn als espais propis sigui el senyal d’una nova etapa més sana per a la cultura digital: un internet on tornem a decidir realment què consumim, com i el ritme amb què ho fem.

Altres temes al radar aquests dies

1. PostersxGaza és una iniciativa solidària de l’ADG-FAD que reivindica el disseny com a eina de denúncia i compromís. La convocatòria està oberta fins al divendres 10 d’octubre. Els pòsters seleccionats es vendran al Disseny Market BCN (12–14 de desembre) i els beneficis es donaran a Médicos Sin Fronteras.

2. “Una generació sencera podria acabar dedicant 25 anys de la seva vida a fer scroll”. Fa por, això de la societat postalfabetitzada.

3. NOWNESS és una plataforma global de vídeo dedicada a l’excel·lència creativa en l’art, el disseny, la música, la moda, la cultura i el lifestyle. Ofereix curtmetratges i peces audiovisuals emocionals i inspiradores de creadors d’arreu del món.

4. OpenAI es converteix en l’empresa privada més valuosa del món, amb una valoració de 500.000 milions de dòlars. El seu CEO, Sam Altmann afirmava fa uns mesos que podríem curar el càncer amb la IA i en canvi ara ens ofereixen Sora, un generador de morralla sintètica.

5. Despacio és una experiència sonora itinerant ideada per James Murphy (LCD Soundsystem) i 2ManyDJs que busca recuperar l’essència de la cultura de club, restant protagonisme al DJ i demés parafernàlia per centrar-se en allò important: la música i l’experiència col·lectiva.

6. Fabric és una altra app pensada com a segon cervell digital, un bon ús de la IA: ajudar a organitzar i connectar millor els continguts i arxius que hi puguis anar guardant, de manera més àgil i intel·ligent.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Com a gran consumidor d’audiovisual, durant anys vaig acumular prestatges sencers de discos, CDs i DVDs, fins que vaig decidir desfer-me’n gràcies a (o per culpa de) la promesa del streaming: un futur on la cultura i l’entreteniment serien accessibles, assequibles i legals amb una simple quota mensual. La como ditat i la sensació d’estar donant suport als creadors em van convèncer, com a milions d’usuaris més, d’abandonar torrents i P2P, si no totalment, sí en gran mesura1.

Amb el temps, però, aquella promesa s’ha anat esquerdant, com sol passar a l’entorn digital… Hem vist que el catàleg universal mai no ha arribat a existir: cada servei ha seguit el seu propi rumb, acumulant exclusives, gestionant drets d’emissió i fent aparèixer o retirant continguts constantment, contribuint a la fragmentació que voliem evitar. Els preus no han deixat de créixer, les condicions es modifiquen unilateralment i els creadors continuen rebent només una fracció mínima dels ingressos.

A tot això s’hi han afegit canvis que trobo que erosionen l’experiència de l’usuari. Del binge-watching s’ha passat a l’estrena setmanal de nou, per retenir subscriptors. Les pel·lícules que havies guardat a la teva llista poden desaparèixer o convertir-se en pagament extra sense avís. Les sèries poden ser cancel·lades de cop, amb trames obertes, sense cap problema. I, per si fos poc, tornen els anuncis, precisament del que fugíem amb la televisió tradicional.

El panorama dels continguts esportius és és més caòtic encara: els drets canvien constantment de mans, apareixen i desapareixen aplicacions i serveis i per seguir una temporada sencera del teu equip sovint cal acumular subscripcions diferents o packs que les combinen… Mai sé on fan el Barça, ni sí el podré veure o com.

El disseny de les diferents plataformes tampoc hi ajuda. Menús, carrusels, cards i interfícies que es redissenyen i reordenen de manera incessant, amb algoritmes que insisteixen a recomanar-te continguts ja vistos, amb diferents portades i blocs temàtics que canvien cada cop que hi entres. Tot gira al voltant de la conversió i dels interessos de la plataforma, no pas de l’usuari.

I ara s’hi suma la irrupció de la intel·ligència artificial: d’una banda, amb la capacitat de generar contingut barat i massiu, de baixa qualitat i a l’engrós; de l’altra, maximitzant el hypertargeting publicitari capaç de produir anuncis i recomanacions a mida en temps real. Lluny d’enriquir l’experiència, la IA sembla pensada per reduir costos i augmentar beneficis, consolidant la sensació que l’espectador és el producte.

El que havia de ser un accés estable i senzill als continguts s’ha convertit en una gimcana esgotadora. La sensació és clara: cada cop paguem més per rebre menys.

En aquest context, no sorprèn que la pirateria torni a aparèixer com una alternativa. Els portals de descàrrega i els serveis il·legals de streaming pugen en tràfic perquè ofereixen el que les plataformes han deixat de garantir. No és només qüestió de gratuïtat, sinó també una resposta a la frustració davant un sistema que havia de ser la solució i que ha acabat reproduint (i ampliant) els mateixos problemes d’abans.

A principis dels 2000, amb Napster, els MP3 i tot el cas Metallica, va ser la innovació empresarial la que va acabar modificant els hàbits de consum cultural. Ara, el repte sembla el mateix i dona la impressió que tornem al punt de partida. El que em pregunto és si la propera transformació vindrà de Silicon Valley (ho dubto) o bé de la pressió dels usuaris, farts de tanta història. Veurem.

Altres temes al radar aquests dies

1. Anton Repponen defensa que el disseny no té una sola resposta correcta: la clau és ampliar el “vocabulari” provant noves eines i enfocaments. Com més opcions explores, més solucions creatives pots trobar i combinar.

2. Openverse és una biblioteca oberta amb més de 800 milions d’imatges, fotos i arxius d’àudio sota llicències Creative Commons o de domini públic. Ofereix contingut gratuït per explorar, descarregar i reutilitzar lliurement.

3. Com els models d’IA reflecteixen i sovint amplifiquen els biaixos de gènere presents al món real. Mesurar i entendre aquest punt és imprescindible per a buscar solucions ja que l’IA no és neutral: no hi pensem però reprodueix les limitacions i desigualtats de les dades amb què ha estat entrenada.

4. Retrotype és una app retrominimalista d’escriptura per Mac, iOS i iPad que imita l’experiència d’una màquina d’escriure, pensada per mantenir focus i flux creatiu.

5. Shayne Stacy ha creat el Sacramento Music Archive, nonprofit que vol digitalitzar més de 20.000 enregistraments de concerts i demos dels últims cinquanta anys del circuit underground a la zona del nord de Califòrnia, amb l’objectiu de salvar un llegat que inclou bandes com Nirvana, Metallica o Green Day.

6. Heralto és una mini-impressora ideal per a la gent gran que imprimeix els missatges i les fotos que la família o els amics envien al grup de Telegram. Sense mòbil ni complicacions: només paper. I és un projecte català!

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

Hi ha una idea sorprenentment senzilla però poderosa en psicologia social que sempre em fa reflexionar: com més cops estem exposats a un estímul, més tendeix a agradar-nos. Aquesta és la base del que s’anomena mere-exposure effect o efecte de la mera exposició.

Tot i que pugui semblar obvi, el fenomen es va començar a documentar al segle XIX, i va ser Robert Zajonc, a mitjans del segle XX, qui en va demostrar l’abast i la solidesa: va mostrar que estímuls repetits (paraules inventades, símbols, rostres o figures geomètriques) eren valorats més positivament només pel fet d’haver estat vistos abans. L’efecte apareix fins i tot quan l’exposició és subliminal, és a dir, quan ni tan sols som conscients d’haver percebut l’estímul.

Aquest efecte no és només una curiositat acadèmica; també és una eina que els dissenyadors fem servir, sovint de manera conscient i, en ocasions, inconscient. Davant d’un producte, un logotip o una interfície, la repetició i la familiaritat poden modelar la percepció positiva de l’experiència. Aplicar el principi de familiaritat en disseny implica trobar l’equilibri: prou novetat per cridar l’atenció i prou repetició per reforçar-la. Per això copiar o adaptar convencions d’ús no és un defecte, sinó una estratègia intel·ligent, trencant aquesta primera barrera d’accés inconscient de l’usuari. El veritable repte és mantenir l’equilibri sense caure en la monotonia.

El mecanisme subjacent és la fluïdesa perceptiva: allò que es processa amb més facilitat ens resulta més agradable. És el que explica que una cançó nova ens agradi més després de diversos cops d’escoltar-la, que una persona desconeguda esdevingui més simpàtica a mesura que l’anem veient o que aquella peça de roba que veiem repetidament a xarxes ens sembli ideal per nosaltres. És també la lògica de la propaganda política: repetir eslògans, missatges, estils i formats, de forma insistent, fins que acaben integrant-se en el paisatge mental col·lectiu.

Tanmateix, l’efecte té límits. Si l’exposició i repetició són excessives, ens trobem amb la saturació: la mateixa cançó que ens encantava després de cinc reproduccions pot acabar cansant-nos al cap de cinquanta. Alguns estudis parlen d’una corba en forma d’U invertida: el gust creix fins a un punt òptim i després declina. I si els prejudicis i concepcions inicials són negatius, la repetició encara pot intensificar el rebuig.

En un món saturat de missatges i estímuls, aquest fenomen ens recorda la importància de la mesura i del criteri. I també ens convida a fer-nos una pregunta incòmoda (un punt paranoica, si vols): quantes de les nostres preferències són realment pròpies i quantes responen, directament, a una repetició planejada prèviament per altres?

Altres temes al radar aquests dies

1. Instagram ja fa temps que ha deixat enrere la idea de ser una app per compartir fotos amb amics, familiars, coneguts i saludats. Ara acumula funcions de tota mena i sembla que viu una mena de crisi d’identitat. Veig l’experiència d’usuari cada vegada més com un collage d’idees d’altres, sense una direcció clara…

2. Nice Rocks dona el que promet: una col·lecció de pedres que l’autor troba quan surt a caminar i que li criden l’atenció per la seva bellesa i/o particularitat. En fa fotos i les penja amb la seva ubicació. No és un catàleg, sinó més aviat un arxiu personal. No té més, m’agrada força… té com un regust de old Internet.

3. Diuen els de la VICE que “els Gen Z estàn “deixant el doomscrolling en favor dels hobbies d’àvia” i sí que és cert que cada cop més veig iniciatives en aquest sentit, per aquí. L’objectiu: desconnectar, reduir l’estrés i retrobar la connexió humana.

4. Atlas of Space és una visualització interactiva que et permet explorar planetes, llunes, asteroides i altres cossos del Sistema Solar, amb gran quantitat d’informació i una navegació molt intuïtiva.

5. En un dels seus darrers concerts, Massive Attack va projectar en directe imatges de reconeixement facial del públic per denunciar la vigilància massiva. Un gest artístic inquietant que transforma l’espectacle en un comentari polític i social.

6. Re: Dracula adapta en podcast la icònica novel·la epistolar de Bram Stoker. Produït per Bloody FM, cada entrada datada es publica el dia que pertoca segons el calendari intern de l’obra: cada vegada que passa alguna cosa als personatges, es publica un nou episodi, en temps real.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

La gran promesa d’Internet era la d’un espai obert, descentralitzat i pràcticament infinit, on qualsevol podia crear, compartir i trobar coneixement.

La xarxa va aparèixer com un terreny de llibertat i d’oportunitats, un espai de comunitats diverses i de veus que, per primer cop, podien connectar-se sense intermediaris ni filtres institucionals.

Era l’utopia d’una biblioteca universal i d’una plaça pública global: plural, caòtica i plena de potencial, un espai que s’ha intentat domesticar des de principis de segle.

Durant més d’un quart de segle, Google ha estat la nostra gran porta d’entrada a la xarxa un formulari molt senzill, lleig, i una llista d’enllaços que ens conduïa a tot allò que buscàvem. El funcionament era simple: els creadors permetien que la companyia californiana indexés els seus continguts i, a canvi, rebien trànsit (i ingressos publicitaris). Aquest pacte sostenia un ecosistema ric i divers. No és un elogi i no vull reduir-ho tot a això, no em malinterpretis, és simplement una manera de descriure la realitat majoritària que hem viscut aquest temps.

Amb el temps, però, el sistema es va anar degradant. El posicionament i les estratègies dels SEO, amb la mira posada en els calers, van convertir les cerques en un terreny ple de soroll: continguts duplicats, textos i trampes diverses per a convèncer l’algoritme. La sensació constant que calia esquivar molta, moltíssima morralla per trobar-hi valor real i que mirar de cercar quina era la millor cadira d’oficina era una missió impossible. Vam començar a cercar a llocs diferents (Twitter, YouTube, inclús TikTok) donant per mort el cercador de Page i Brin.

Ara sembla que ja entrem en una nova fase, cortesia de la IA... Fa uns mesos, Google va començar a introduir els AI Overviews a les seves cerques, resums generats per la màquina que apareixen en la primera posició, per sobre dels resultats reals. Són respostes immediates i útils, però amb una conseqüència clara: els usuaris cliquen molt menys als enllaços originals.

Altres iniciatives com Comet (Perplexity), Operator (OpenAI) o l’AI Mode (Google, també) apunten en la mateixa direcció: volen atrapar la informació i interacció dins de l’entorn conversacional de la IA, enfonsant el trànsit cap a les fonts originals. Google ho nega, parla d’interpretacions errònies i en diu “desplaçament” del trànsit; en realitat és una desaparició progressiva.

Aquesta situació és realment problemàtica ja que posa en risc la qualitat i la pluralitat del coneixement: si les fonts originals deixen de ser viables, es redueix la informació disponible i es perden veus diverses. I no poden ser viables si baixa el trànsit, perquè la majoria depenen directament de la publicitat o de models de subscripció vinculats a l’audiència. Sense visites no hi ha impressions d’anuncis, no hi ha nous subscriptors i, en conseqüència, no hi ha ingressos per sostenir redaccions o projectes.

Alhora, una dinàmica així concentra el poder en els pocs actors que controlen el flux informatiu o els grans grups empresarials que poden funcionar sense aquestes dependències, generant una situació pràcticament monopolística, amb tot el que això implica en termes de biaixos i interessos.

També es debilita la dimensió comunitària i social: si la consulta queda resolta dins la IA, desapareixen comentaris, fòrums i espais de debat que feien la xarxa més rica i participativa. I, finalment (punt que em preocupa especialment, segurament per la meva orientació professional), es degrada la identitat de les marques, que passen de construir un relat propi a ser diluïdes en respostes ultraprocessades i impersonals.

Així, el dilema sembla clar: busquem conveniència i rapidesa, lògicament, però aquest desig pot acabar destruint la major font de coneixement, riquesa cultural i pluralitat que hem tingut mai. Salvant les distàncies, em fa pensar en les caixes d’autoservei del súper: guanyem uns minuts i evitem una interacció social que alguns consideren prescindible, però alhora contribuïm a la desaparició de la feina de qui ens atenia. Aquí passa el mateix: cada vegada que participem d’aquest entorn, estem erosionant els espais (i els creadors) de contingut original.

Potser no és Internet qui s’està morint, sinó nosaltres que, amb cada no-clic, l’estem matant. Pensem-hi.

Altres temes al radar aquests dies

1. Henrik i Johanna Karlsson exploren aquí com la solitud, el silenci i la paciència són condicions clau per a la creativitat. Les grans idees, diuen, neixen fràgils i sovint absurdes; cal protegir-les del judici prematur i cultivar espais que afavoreixin la seva prosperitat. Interessant.

2. Tot i que ja he parlat sobre això del Read-it-later fa un temps (i la meva opinió condensada és que aquest “later” que esperem no existeix, ni existirà), Folio potser et sembla interessant per a conservar continguts per més endavant.

3. El músic i activista Moby va llançar mobygratis el 2005 com a recurs gratuït de música instrumental per a estudiants, ONG, cineastes, creadors independents i qualsevol persona amb un projecte creatiu. Des d’aleshores, ha donat suport a més de 50.000 produccions arreu del món.

4. Metalabel és una plataforma per a creadors que impulsa pràctiques col·laboratives: llançaments conjunts, edicions limitades físiques i digitals, repartiment automàtic i transparent de beneficis i una comunitat que connecta artistes i col·leccionistes.

5. A Fonts in Use celebren l’obra del desaparegut recentment Ozzy Osbourne analitzant l’apartat tipogràfic de les portades dels primers àlbums de Black Sabbath. M’ho va passar algú a Bluesky i no vaig anotar qui, sap greu (i el cercador allà és desastrós). Gràcies, en qualsevol cas.

6. HiChord és un mini sintetitzador i caixa de ritmes digital, amb set botons i un petit joystick, dissenyat per crear progressions d’acords harmòniques a qualsevol lloc. Fantàstic, un altre trasto musical que m’he de frenar per no comprar.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Hola,

El vocabulari medieval que encapçala aquesta edició pot semblar llunyà i fins i tot una mica off-topic, però descriu amb precisió el panorama digital actual: grans corporacions que governen territoris essencials i usuaris que ens movem com a vassalls dins dels seus dominis. No és casualitat que s’estigui popularitzant un terme en els darrers anys: el tecnofeudalisme.

Tot i que el nom pot sonar a subgènere musical underground, digne d’algun festival o mitjà modernet, el seu significat és molt menys innocu: si a l’edat mitjana els senyors feudals controlaven terres i vassalls, avui les grans corporacions tecnològiques exerceixen un poder similar sobre les dades, les infraestructures i fins i tot la manera com ens relacionem i treballem. Lluny d’avançar cap a un sistema més just, tot indica que hem fet passes enrere i assumit, pràcticament de forma involuntària, el rol de serfs digitals.

Amazon, Google, Meta, Apple o Microsoft, entre d’altres, no només acumulen capital: també controlen àmbits com les dades personals, les plataformes de comunicació i relació, el comerç o l’entreteniment. Des d’aquesta posició poden condicionar mercats, economies i fins i tot decisions polítiques, establint regles pròpies i mantenint-nos en una dependència estructural permanent1.

Aquesta dependència es veu reforçada pel valor estratègic de la informació: les plataformes imposen condicions d’ús sovint al límit de la legalitat, recullen dades de manera opaca i dificulten l’existència d’alternatives viables. La metàfora feudal es fa evident quan entenem que abandonar-les té un preu alt en forma de fricció, incompatibilitat o pèrdua d’oportunitats socials i professionals.

Hi ha qui intenta escapar del social media o fins i tot desaparèixer d’Internet completament, amb resultats desiguals. Sí, tenim clar que podem decidir no ser a Instagram o a LinkedIn, però quines conseqüències té això per a la nostra vida social o professional? Jo mateix he vist com algunes decisions personals en aquest sentit comportaven efectes directes i indirectes en els darrers anys...

Els perjudicis no afecten només l’usuari final, sinó també el conjunt del sector tecnològic i molts àmbits tangencials. La concentració de poder i capital en unes poques plataformes estreny la competència i frena la innovació: monopolitzen l’accés a usuaris, dades i canals de distribució, aixequen barreres gairebé insalvables per a nous actors i limiten les oportunitats de petites empreses i emprenedors.

El resultat és un escenari on aquella promesa d’una economia digital oberta de l’Internet de principis de segle s’ha anat diluint en benefici d’uns quants gegants que acumulen rendes mentre barren el pas a competidors capaços d’aportar diversitat i creativitat.

L’origen del terme es remunta a temps pandèmics, quan l’economista francès Cédric Durand el va introduir a Technoféodalisme. Critique de l’économie numérique (2020). Més endavant, l’exministre grec Yanis Varoufakis el va portar a primera línia amb Technofeudalism: What Killed Capitalism (2023), convertint-lo en un dels temes del debat públic gràcies al seu altaveu mediàtic.

Alguns crítics el veuen com una metàfora exagerada. És cert que pot ser imprecís, a nivell acadèmic, amb certa càrrega ideològica i molta voluntat d’impacte, però tot això no li resta valor com a eina crítica. Al contrari: és prou potent per posar sobre la taula una idea essencial: la tecnologia no és neutral. Darrere de cada plataforma hi ha relacions de poder, i si no volem continuar sotmesos als nous senyors caldria imaginar i construir estructures digitals més obertes, justes i democràtiques, partint de la consciència i l’esperit crític…

Prince ja ens ho va advertir, l’any 1999: “Don’t be fooled by the Internet”. Tot i el seu nom, ell sí era el Rei.

Altres temes al radar aquests dies

1. CARI (Consumer Aesthetics Research Institute) estudia i categoritza les estètiques de consum del segle XX fins avui, mostrant com les tendències visuals reflecteixen actituds culturals i socials. El seu arxiu és fantàstic com a recurs per a la recerca i la inspiració.

2. Quan pensem que ens jutja una màquina, canviem el nostre comportament. Com la percepció d’una avaluació feta per IA pot portar-nos a destacar més les nostres qualitats analítiques i amagar les intuïtives o emocionals.

3. Macrowave converteix el teu Mac en una emissora de ràdio privada: comparteix qualsevol àudio amb un enllaç instantani, amb connexions segures, i escolta’l en temps real des de l’iPhone sense necessitat de compte. M’ha recordat els temps de Winamp i Shoutcast, al iRC…

4. Les eines IA han fet que qualsevol pugui crear un producte en hores, però això està inundant el mercat de solucions superficials que ningú no necessita. En un mar de productes mediocres, han de destacar els que resolen necessitats reals, amb qualitat i sentit. Reflexió interessant.

5. Low-tech Magazine explora tecnologies del passat sovint oblidades i mostra com poden inspirar pràctiques energètiques més sostenibles. Trobo particularment encertat que el web funcioni en un servidor alimentat amb energia solar.

6. Bona lectura sobre la pressió de viure permanentment connectats i disponibles. Responem els missatges que rebem amb celeritat com a prova de cura, afecte o professionalitat, mentre que el silenci es percep com una absència o inclús una falta. Aquesta exigència acabarà traduint-se en esgotament, invariablement.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi

Arriben les vacances, moment de desconnectar i oblidar-me una mica de les urgències fictícies per dedicar-me a altres temes, almenys durant unes setmanes. L’objectiu seria el que il·lustra Sargent, sobre aquestes línees, intercalat amb alguns dinars i sopars, nedar, llegir, mirar pel·lícules i gaudir de familia i amics.

Així, pauso avui la publicació d’aquesta humil newsletter fins al setembre i et deixo, a canvi, una edició especial amb una dosi extra d’enllaços, apunts i reflexions breus, seleccionant de l’arxiu acumulat dels darrers mesos. See you on the other side.

El futur ja és aquí. El seu coneixement no està distribuït de manera uniforme. Antonio Ortiz analitzava dos exemples recents que evidencien com la tecnologia s’anticipa, a vegades, als usos socials: les gravacions sense consentiment amb les Meta Ray-Ban i els vídeos IA que molts encara confonen amb imatges reals.

Alto diu que converteix les teves Apple Notes en websites, de la forma més senzilla, ràpida i eficient possible. Segur que en trobem alguns usos.

Els que portem un temps aquí ja hem llegit això en alguns moments del passat: en els camps creatius ara ja no toca especialitzar-se, és millor tenir un perfil més generalista. Particularment sempre a favor de tenir nocions bàsiques variades per tocar tots els pals o, com a mínim, entendre’ls.

Ted Gioia denuncia com les grans tecnològiques estan imposant la IA als usuaris sense el seu consentiment, integrant-la en serveis essencials com Outlook, Word o Google Search. Ja em va pujar de preu fa uns dies el Google Workspace de l’estudi per a subvencionar Gemini.

Live TV Wall genera un “mur” de canals de noticies internacionals en directe, personalitzable i configurable segons diversos paràmetres: quantitat, format, idioma, tema, origen geogràfic, etc.

Fa poc vaig llegir sobre les presons xineses on els reclusos eren obligats a farmejar or al WoW, jugant en torns de dotze hores diàries i encara estic en shock. Pur cyberpunk.

L’art algorítmic de James Merrill em resulta realment hipnòtic.

De tota la vida, quan necessitava un logo en alta, buscava a Brands of the World. Sumo ara Brandfetch, més moderna i amb resultats més actuals. Bookmark.

Design Arena és una plataforma col·laborativa per avaluar la capacitat de disseny de diferents models d’IA. Mitjançant comparacions entre dissenys generats amb les mateixes instruccions, la comunitat vota i determina el rànquing.

Fa una certa llàstima constatar la desaparició de la figura de l’intel·lectual públic com a referent del debat cultural, (no confondre amb el tertulià, un altre espècie lamentable). Aquest rol avui sembla haver estat substituït per influencers i personatges virals. Sense voler sonar més vell que un bosc… on queda la conversa profunda i fonamentada, quan qui realment la toca competeix per l’atenció amb gent que crida i/o desinformats?

Google ha presentat fa uns dies Opal, una eina experimental (encara en beta) que permet crear miniaplicacions i automatitzacions amb IA amb un plantejament no-code i que pot ser suposar la fi d’apps com Zapier o n8n.

Ara fa unes setmanes vaig descobrir un nou terme i trend, el Corecore, que defineix aquest tipus de vídeos que combinen clips aparentment inconnexos (de notícies, xarxes socials, pel·lícules o memes) amb música emocional o ambiental, creant un muntatge que busca provocar una resposta intensa en l’espectador. No sé si m’interessa gaire però almenys sé com nombrar-lo.

Rosie Spinks qüestiona la fantasia millenial de la vida “perfecta”, marcada pel nomadisme digital, l’estètica hipercurada i el desig constant d’optimització vital. Des del privilegi, aquestes persones es mouen pel món cercant el lloc ideal, però obliden que l’arrelament, les obligacions i les imperfeccions són, justament, el que dona sentit i pertinença. Viure com fan molts expats a Girona o Barcelona pot semblar idíl·lic, però a la llarga resulta superficial i buit.

Una col·lecció dels pòsters de les diferents campanyes de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona des del 2015, amb descripció, detall i arxius descarregables. Ja que hi som, seria fantàstic una mica més d’històric.

Fa un any, Arc prometia revolucionar la web. Ara ja és mort i The Browser Company pivota cap a un nou navegador amb IA. Segueixen sense tenir un model de negoci clar, jo no em vaig creure el hype, hi ha algo que no em quadra…

Per què volem compartir el que escoltem (i saber el que escolten els altres)

La nova funció d’Instagram que mostra en temps real la música que escolten els usuaris reflecteix la voluntat d’expressar-nos a través de les nostres cançons preferides i connectar amb els gustos dels altres. El #NowPlaying de tota la vida.

Pattern Club és una galeria visual centrada en patrons, textures i estils, molt ben categoritzada (i amb filtres combinables).

Tooooools.app aplica a les teves imatges una sèrie d’efectes lo-fi molt interessants estèticament, de forma gratuïta (dithering, halftone, distort, CRT…)

Un excel·lent article sobre anatomia tipogràfica, dels de Pangram Pangram.

Christopher Butler reivindica les interfícies físiques de la ficció que (encara) no s’han fet realitat. Pantalles múltiples amb funcions específiques, dispositius que responen a la intenció, interfícies mentals, hardware adaptable o espais immersius com el mític Holodeck de Star Trek.

Darrerament, cada cop que descobreixo noves eines/apps, com CNTRL, Anytipe o Chronicle, tinc la sensació que he d’invertir un extra de temps només per entendre què m’estan explicant, esquivant moltíssim fum als textos, entre un excés de vídeos, animacions, efectes i demés. Tant costa definir i explicar la proposta de valor, de forma breu i concisa?

Fa un parell de setmanes compartia la llista del New York Times amb les millors pel·lícules del segle XXI segons els més de 500 directors, actors i figures del món del cinema que van consultar. Posteriorment han realitzat el mateix exercici però deixant la tria a l’audiència. Si no hi esteu subscrits (o no sabeu saltar-vos el paywall), podeu trobar la llista a Letterboxd.

Ben Holliday creu que el disseny, especialment en l’àmbit dels serveis públics, hauria de ser una expressió de cura (i estic d’acord). Critica les decisions preses des de la negligència i la manca d’empatia, especialment en l’àmbit de la IA i denuncia que molts sistemes actuals s’estan construint de forma irresponsable, amb conseqüències reals per a la gent.

El principal problema que jo també he trobat amb això del Second Brain és la “tirania de les eines”, com diu, entre d’altres, la Joan Westenberg en aquest article, oposant-se a aquest concepte de forma frontal i explicant per què va eliminar el seu. Bona lectura.

Realities in Transition és una iniciativa que impulsa una comunitat creativa i activa al voltant de la realitat estesa (XR), fomentant projectes experimentals, narratives alternatives i col·laboració entre creadors. A través del seu manifest, defensa un ús crític i ètic de les noves tecnologies per promoure una transició digital més inclusiva, sostenible i alineada amb valors culturals i socials.

Vaig fent like a cada edició de les Novetats musicals de la setmana de l’Ignasi Martin Diaz tot i que no tinc gaire temps per escoltar-les darrerament… Ja les vaig recomanar un cop, hi torno, per si no estaves al cas, trobo que té bon gust.

Figma ha transformat radicalment el procés de disseny, però segons Rune Madsen, ho ha fet a costa de la llibertat creativa. Funcions com Auto Layout o Dev Mode poden facilitar la feina tècnica, però també imposen una estructura prematura que limita l’exploració i afavoreix un pensament massa enginyeril des de les primeres fases. El perill no és tant la potència de l’eina com els valors que codifica, i com poden condicionar la manera com dissenyem.

Fairly Trained promou un ús ètic de la IA, garantint que aquests sistemes es desenvolupin i s’entrenin amb dades obtingudes de manera legal, consensuada i justa. Ofereixen una certificació que identifica els models que respecten la propietat intel·lectual, especialment en el continguts creatius.

Diu la Stepfanie Tyler que el gust és la nova intel·ligència. En una era en què la IA pot generar qualsevol cosa, la pregunta ja no és “es pot fer?” sinó “val la pena fer-ho?” o “val la pena fer-ho, així?”. La frontera ara és el criteri. Aquí també hi ha alguns apunts interessants sobre aquest tema.

Ara fa uns dies vaig compilar una playlist d'electrònica a Spotify pels moments en que necessito concentració i enfocar. Ambient, drones, idm, dub techno, downtempo i similars, per si et pot fer servei.

Adam Aleksic reflexiona sobre com les xarxes socials han afegit una nova capa de “performativitat algorítmica”: ja no actuem “de cara a la galeria” només per a altres persones, també per a l’algoritme. Adaptem el nostre discurs no només per agradar a l’audiència sinó per evitar la censura i millorar la visibilitat.

“Designing for the Eye” és un extens article de Niko Kitsakis on explora com les correccions òptiques (tant en tipografia com en arquitectura) són essencials per evitar les distorsions perceptives de l’ull humà.

Quan les xarxes socials van deixar de ser socials. Sofía Fernández escrivint sobre com les xarxes s’assemblen cada cop més a la televisió: hem passat de connectar-nos en els espais digitals a únicament observar, entre voyeurisme, inseguretats i addicció a l’algoritme.

HOLO explora, des de 2012, la intersecció entre art, ciència i tecnologia com a focus de pràctica creativa crítica, imaginació radical, recerca i activisme. Assajos, perfils, entrevistes… interessant.

Una reflexió extensa sobre la sensació creixent de pèrdua de qualitat. Tot i que aquesta percepció és més acusada entre la gent gran, el tema respon també a canvis socials, culturals i econòmics, una pèrdua col·lectiva d’estàndards que no només afecta els objectes, també la manera com vivim.

El futur del contingut generat per IA semblen ser aquests vídeos fets de forma ràpida, amb el mínim esforç, creativitat justeta i enfocats en la viralització, com els del stormtrooper Greg. És quelcom clarament negatiu i anirà a pitjor, però hi ha algunes coses positives, com poder rescatar una generació sencera del trauma de la mort d’Artax, per exemple.

Gràcies pel teu temps i per arribar fins aquí.

Si avui això t’ha semblat útil i/o interessant, t’agrairé que ho comparteixis. Em pots trobar a altres espais, pel que calgui. Et deixo la meva mixtape mensual, amb el que he estat escoltant últimament, el Letterboxd i també tot un arxiu d’edicions anteriors.

Fins ara!
Sergi